Certament, Catalunya espera molt de la “nova” ERC que ha de sortir del pròxim Congrés. N'espera molt i la necessita encara més. Enllà de la pròpia organització i del conjunt d’afiliats amb dret de vot, la societat catalana ha de comptar amb una força potent, arrelada al territori, inequívocament progressista i explícitament partidària de la plena sobirania. És a dir, una nova ERC, hereva d’una riquíssima història però també decidida a crear quelcom digne i “diferent”. Amb l’explícita ambició d’ocupar l’espai central del mapa polític català tot donant sentit a cada una de les tres paraules que la defineixen: Esquerra, República, Catalunya.
Aquestes setmanes visc en estat de vetlla “tot esperant Godàs”. Però no només esperant. Algú ens retreu que gosem intervenir en el debat congressual si no som (o ja no som) afiliats a ERC i, per tant, no tenim gaire dret a influir en una decisió que correspon exclusivament als seus membres. Però, creieu-me, això no és ben bé així. La decisió congressual és rellevant, molt rellevant, pel país sencer, per tota la ciutadania catalana. ERC és un patrimoni central de país i, per tant, pertany en un grau o altre a un amplíssim i divers col·lectiu ciutadà: afiliats, naturalment, però també simpatitzants, votants passats, presents o, perquè no?, futurs.
Raó suficient, crec, per adreçar-nos als afiliats amb dret a vot amb una cordial exigència: prengueu consciència del que està en joc pel temps a venir, no resteu indiferents ni doneu res per indiscutible o sabut. Deixeu-me dir-ho més clar: no esteu passant comptes de cap passat, esteu construint un futur que pot ser apassionant. Per això goso demanar, a tots ells i elles, que hi participin activament, que s’informin, escoltin, debatin, i després decideixin. Que no es quedin a casa, que votin conscients que ho fan també en nom nostre, representant d’alguna manera a tot el país. És des d’aquesta cordialitat interessada que observo i quasi sempre comparteixo el que ens expliquen Xavier Godàs i l’equip de dones i homes compromesos amb el projecte batejat com Nova Esquerra Nacional.
Els hi he dit més d’un cop: si us definiu amb el terme "nova" esteu assumint un doble repte. El primer, precisament, per distingir el vostre projecte del de la resta de candidatures. Haureu de demostrar perquè us atribuïu el dret a ser “Nova”. És a dir, haureu d’explicar molt bé el “que”, el “com” i el “qui” sou, en contrast positiu i, si pot ser, engrescador als ulls dels afiliats republicans. El segon repte, exigent i per mi molt més important, és el de fer tangible i reconeixible la “nova” ERC peça bàsica de país que haurà de sorgir de l’eventual èxit congressual. Aquest repte major és, al mateix temps, l’expressió del que el nostre país necessita i té dret a esperar d’ERC.
Tractem, doncs, de definir el nou (actualitzat) sentit i contingut de cada una de les tres paraules clau. Quan avui diem “esquerra” és obvi que ens referim a un concepte en revisió crítica, o inclòs en crisi profunda. A Catalunya, a Espanya, a tot Europa i arreu del món, com acabem de constatar amb l’horrible victòria de Trump. És hora, ara sí, de repensar, de reconnectar, de construir una eina útil per l’acció política, basada en el coneixement de la mateixa societat i disposada a escoltar i entendre tant com a proposar i liderar. Sense massa apriorismes ideològics i sense por a l’error o a la contradicció oberta amb determinats interessos corporatius, econòmics o sindicals. Disposada a governar però també a compartir, a establir les aliances socials imprescindibles, a abandonar dogmes obsolets i a gosar canviar mapes institucionals o regles del joc tan caducades a casa nostra com la legislació electoral. És un moment especialment oportú per intentar-ho des d’aquesta jove i renovada ERC.
L'espai social i polític a l’abast és immens i demana a crits comptar amb una força que tingui la gosadia de representar-lo. Tot està obert i disposat a acollir favorablement una ERC realment nova, disposada a connectar amb la complexitat exigent de la Catalunya dels 8 milions, una ERC capaç de superar els seus propis dimonis i la temptació del continuisme estèril i autoreferenciat.
És hora de ser europeus amb totes les conseqüències, d’estar presents i actius als grans espais polítics de l’Europa comuna. Europa és en risc de convertir-se en escenari passiu i resignat de la gran batalla per al poder militar, tecnològic i econòmic entre les grans potències mundials. Raó més que suficient per participar en la reconstrucció d’un ample moviment progressista, un gran Partit Demòcrata Europeu, capaç de prendre la iniciativa política potent que la situació exigeix.
Quan diem República hauríem d’estar dient quelcom molt més potent i carregat de contingut que la simplement referida a la institució que voldríem que substituís a la Monarquia. No es tracta només de fer evident l’absurd d’una realitat corrupta i explícitament lligada als poders i estructures més reaccionàries de l’Estat.
Es tracta de mostrar les immenses capacitats democràtiques i representatives del conjunt de la societat d’unes institucions ben articulades des de la Presidència del país a l’alcaldia del més petit dels Ajuntaments. Es tracta de fer valdre i de dur a la pràctica diària el concepte de drets i deures aplicat a tots i cada una dels i les 8 milions que componen la ciutadania catalana. Es tracta de recuperar i socialitzar els hàbits de civisme, de responsabilitat individual i col·lectiva, de l’obligació de retre comptes per totes les institucions públiques. Es tracta de l’exigència universal de respecte a l’interès general per tots els actors públics i privats, per les empreses grans, mitjanes o petites, pels sindicats de totes les branques incloent molt especialment els del sector públic… Es tracta, en definitiva, de retornar el sentit i la credibilitat al concepte de democràcia avui en risc creixent d’afebliment o irrellevància a cavall del populisme desvergonyit i de l’autoritarisme que ens voldria resignats a viure instal·lats en la por i sotmesos al xantatge de la seguretat.
Quan diem Catalunya ens referim a una realitat geogràfica, urbana i rural, econòmica i social ben diferent de la de fa només 25 anys. El salt dels 6 als 8 milions no és simplement quantitatiu. La diversitat demogràfica, cultural, ètnica, social.. és ja un tret definitori del país. Un tret que constitueix un actiu immens de país si li sabem donar caràcter de plena ciutadania. Una diversitat derivada en bona part dels grans moviments migratoris mundials de les últimes dècades. Però associada també als canvis que la globalització i el domini dels grans poders econòmics, privats o estatals, locals o internacionals, ha imposat al nostre model productiu i a la fesomia de les nostres ciutats, pobles i barris.
Per això, a més de la urgent reorientació d’un model productiu basat en el turisme i de molt baixa productivitat, són avui fonamentals polítiques com les de l’habitatge i l’educació, expressió ambdues de les contradiccions i dèficits de la situació actual. Afegint el fenomen imparable del canvi climàtic i les seves conseqüències directes sobre les nostres vides i territoris. Aquest “nou” país d’alta complexitat demana a crits resposta solvent i gosadia transformadora. Tot el contrari de la inèrcia conservadora o de la falsa il·lusió del creixement al preu que sigui que només genera inequitat, desigualtat també creixent i fragmentació social inacceptable.
Per últim, tots sabem que la independència de Catalunya no és a l’agenda política de la setmana vinent. Però és essencial no oblidar que, després de tot el succeït en els darrers quinze anys, la qüestió catalana i la nostra aspiració de llibertat està ja definitivament inscrita en l’agenda política, judicial i institucional europea. Avui qui té un greu problema d’obsolescència constitucional i de divisió interna és l’Estat espanyol. És a Madrid, no a Barcelona, on el clima polític i la creixent confrontació fratricida mostren l’esgotament i fragilitat del règim nascut amb la transició.
Catalunya, després de l’enorme salt endavant que hem dut a terme des del 2010 fins avui mateix, pot preparar el futur amb totes les ambicions intactes però també renovades i reformulades. És clar, si és capaç de ser país digne, complet i cohesionat amb la mateixa intensitat i convicció amb que segueix sent nació. Tot això és el que espero de Godàs, Camps, Jové, Jordà, Sans, Castellana… i el magnífic equip de Nova Esquerra Nacional. Ni més ni menys. Disposat, això sí, a remar com un ciutadà més si, com deia el poeta, la barca que construïm no es deixa “dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port”.