Els temps continuen sent vertiginosos. No fa ni una setmana que des de la Moncloa es declarava congelada la mesa de diàleg amb el Govern i fa poques hores que el president espanyol s'ha reunit amb el seu homòleg català al Palau de la Generalitat i ja ha anunciat l'inici de les converses entre executius per a aquest mateix mes de febrer.
Les declaracions efectuades pels dos presidents després d'aquesta primera presa de contacte han estat força prudents. Vol dir això que tot està encarrilat? Vol dir això que qui escriu aquestes ratlles creu que tots els problemes existents se solucionaran al voltant d'aquesta mesa pel diàleg? Que estem immersos en una oportunitat històrica per assolir una solució política en clau democràtica? Demostraria ser molt ingenu (o alguna cosa més greu) si cregués això.
Només cal veure la facilitat amb què Pedro Sánchez canvia d'opinió pel que fa al conflicte entre Catalunya i Espanya. Si el desembre del 2018, coincidint amb la Declaració de Pedralbes, el líder del PSOE parlava d'un "conflicte sobre el futur de Catalunya", només uns mesos més tard, en la darrera campanya electoral, afirmava que, en realitat, tot es reduïa a "una crisi de convivència a Catalunya". I ara, finalment, a causa de la necessitat dels 13 escons d'ERC a Madrid —no ens enganyem—, ja parla obertament de "conflicte polític".
Certament, la frivolitat de Sánchez i els cops de volant en funció de les seves necessitats polítiques no són el millor aval per a aquestes converses, unes converses a les quals va obligar per les seves necessitats parlamentàries. Més o menys com el president Torra, agafat a contrapeu perquè els valedors d'aquestes negociacions no són altres que els seus socis parlamentaris i, no obstant això, rivals acèrrims dins de l'executiu que presideix.
Però igual que manifesto el meu escepticisme, crec que seria poc intel·ligent per part de l'independentisme deixar passar una oportunitat com aquesta. No entendre que la mesa de diàleg és un escenari més d'un conflicte que es juga en diferents fronts. Posar el cervell abans que el "pit i collons" i aparcar les temptacions partidistes és clau. No oblidem ni menystenim —amb veritats absolutes que ja no enganyen a ningú— que l'independentisme (o una part de l'independentisme) ha aconseguit arrossegar l'executiu espanyol cap a una taula bilateral entre governs per parlar del "conflicte polític existent a Catalunya". Per primera vegada un president i un govern espanyol verbalitzen aquesta qüestió. I això no és una dada menor.
Els que s'esquincen les vestidures a casa nostra per asseure's a dialogar haurien d'entendre que els veritables estadistes mai abandonen l'opció del diàleg. Ni en les pitjors circumstàncies, com les de Mandela a la presó de Robbem Island o les de Tony Blair i Gerry Adams amb els més de tres mil morts provocats per la guerra entre el republicanisme irlandès i l'unionisme britànic. I també haurien de ser conscients de les reaccions que provoca aquest diàleg que encara no ha començat en el bloc del 155 i en el seu braç mediàtic. I també en la majoria de barons del PSOE.
Trencar el que fins ara havia estat un bloc monolític pel que fa a Catalunya és una (petita) victòria. I no es preocupin, si la negociació s'acaba embarrancant per manca d'una proposta seriosa i d'alçada per part de l'Estat, tothom haurà pogut comprovar que ni amb el govern teòricament més favorable al diàleg que hi pot haver a Espanya hi ha espai per a les aspiracions democràtiques dels catalans. No els recorda una mica l'escenari posterior a la retallada de l'Estatut per part del Constitucional que va crear l'onada independentista que encara estem vivint?
Les declaracions efectuades pels dos presidents després d'aquesta primera presa de contacte han estat força prudents. Vol dir això que tot està encarrilat? Vol dir això que qui escriu aquestes ratlles creu que tots els problemes existents se solucionaran al voltant d'aquesta mesa pel diàleg? Que estem immersos en una oportunitat històrica per assolir una solució política en clau democràtica? Demostraria ser molt ingenu (o alguna cosa més greu) si cregués això.
Només cal veure la facilitat amb què Pedro Sánchez canvia d'opinió pel que fa al conflicte entre Catalunya i Espanya. Si el desembre del 2018, coincidint amb la Declaració de Pedralbes, el líder del PSOE parlava d'un "conflicte sobre el futur de Catalunya", només uns mesos més tard, en la darrera campanya electoral, afirmava que, en realitat, tot es reduïa a "una crisi de convivència a Catalunya". I ara, finalment, a causa de la necessitat dels 13 escons d'ERC a Madrid —no ens enganyem—, ja parla obertament de "conflicte polític".
Certament, la frivolitat de Sánchez i els cops de volant en funció de les seves necessitats polítiques no són el millor aval per a aquestes converses, unes converses a les quals va obligar per les seves necessitats parlamentàries. Més o menys com el president Torra, agafat a contrapeu perquè els valedors d'aquestes negociacions no són altres que els seus socis parlamentaris i, no obstant això, rivals acèrrims dins de l'executiu que presideix.
Però igual que manifesto el meu escepticisme, crec que seria poc intel·ligent per part de l'independentisme deixar passar una oportunitat com aquesta. No entendre que la mesa de diàleg és un escenari més d'un conflicte que es juga en diferents fronts. Posar el cervell abans que el "pit i collons" i aparcar les temptacions partidistes és clau. No oblidem ni menystenim —amb veritats absolutes que ja no enganyen a ningú— que l'independentisme (o una part de l'independentisme) ha aconseguit arrossegar l'executiu espanyol cap a una taula bilateral entre governs per parlar del "conflicte polític existent a Catalunya". Per primera vegada un president i un govern espanyol verbalitzen aquesta qüestió. I això no és una dada menor.
Els que s'esquincen les vestidures a casa nostra per asseure's a dialogar haurien d'entendre que els veritables estadistes mai abandonen l'opció del diàleg. Ni en les pitjors circumstàncies, com les de Mandela a la presó de Robbem Island o les de Tony Blair i Gerry Adams amb els més de tres mil morts provocats per la guerra entre el republicanisme irlandès i l'unionisme britànic. I també haurien de ser conscients de les reaccions que provoca aquest diàleg que encara no ha començat en el bloc del 155 i en el seu braç mediàtic. I també en la majoria de barons del PSOE.
Trencar el que fins ara havia estat un bloc monolític pel que fa a Catalunya és una (petita) victòria. I no es preocupin, si la negociació s'acaba embarrancant per manca d'una proposta seriosa i d'alçada per part de l'Estat, tothom haurà pogut comprovar que ni amb el govern teòricament més favorable al diàleg que hi pot haver a Espanya hi ha espai per a les aspiracions democràtiques dels catalans. No els recorda una mica l'escenari posterior a la retallada de l'Estatut per part del Constitucional que va crear l'onada independentista que encara estem vivint?