Les primeres setmanes d'aquest 2020 han posat a la palestra un home que ha arribat on és ara després de l'empresonament i l'exili dels dos principals dirigents de la seva organització. M'estic referint a Pere Aragonès, el mateix que un bon dia de febrer del 2018 va acompanyar la secretària general d'ERC, Marta Rovira, a visitar el president del partit, Oriol Junqueras, a la presó d'Estremera.
Aquell dia, Aragonès, a través del vidre del locutori, va haver d'assumir el repte que li llançava Junqueras: "Si li passa alguna cosa a la Marta, et toca a tu". I a fe que li va passar! Un mes més tard, Marta Rovira partia cap a l'exili suís per evitar l'entrada a la presó. Una presó que sí que van patir Dolors Bassa, Carme Forcadell, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, l'home que, el dia abans d'aquest segon empresonament, hauria pogut esdevenir el 131è president de la Generalitat, si l'excés de zel de la CUP no ho hagués impedit.
Des d'aquell moment, Pere Aragonès es va convertir en l'home fort d'una Esquerra Republicana que manifestava haver après molt de tot allò que va passar en aquell llarg octubre del 2017. I que es disposava a aplicar aquest aprenentatge a la seva política quotidiana amb un important viratge tàctic. Pere Aragonès, vicepresident del Govern i conseller d'Economia (com Junqueras un temps abans), va esdevenir així la punta de llança del partit que, des de llavors, ha guanyat la majoria de les eleccions que s'han celebrat a Catalunya.
I aquest 2020, o aquest principi del 2020, ha situat Aragonès com l'artífex que Catalunya, finalment, pugui tenir pressupostos, després de les pròrrogues del 2018 i el 2019. Si els titulars d'Economia acostumen a ser, als ulls de tothom, els màxims responsables de l'èxit o el fracàs dels comptes, aquesta vegada aquest fet s'ha multiplicat.
D'una banda, el protagonisme del president Torra en aquest afer ha estat nul, i de l'altra, el poc entusiasme amb què alguns dirigents de JxC han assumit aquests nous pressupostos ha escenificat que el pacte amb els Comuns que farà possible la seva aprovació ha estat cosa dels republicans i, més concretament, del conseller d'Economia.
Personalment, m'hauria agradat veure la CUP entre els partits que haguessin permès aquesta aprovació. Fer república no és incompatible amb gestionar el dia a dia —sobretot el dia a dia de la gent més necessitada— mentre arribem a l'objectiu. I a fe que el país necessita uns nous pressupostos per poder-ho fer. Uns pressupostos expansius i amb una important càrrega social que facin possible afrontar els reptes majúsculs que tenim principalment a la sanitat i l'educació.
Pere Aragonès guanya posicions amb l'aprovació d'aquests comptes. D'una banda, reforça encara més la seva posició dins del seu partit; de l'altra, s'imposa com la cara més visible dels republicans per afrontar les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i, finalment, aconsegueix mostrar-se com un polític que és capaç de trencar blocs per buscar aliances fora de la seva zona de confort. El temps dirà si tot això és prou bagatge per fer realitat aquell encàrrec que va rebre davant del vidre —fred i brut— d'Estremera.
Aquell dia, Aragonès, a través del vidre del locutori, va haver d'assumir el repte que li llançava Junqueras: "Si li passa alguna cosa a la Marta, et toca a tu". I a fe que li va passar! Un mes més tard, Marta Rovira partia cap a l'exili suís per evitar l'entrada a la presó. Una presó que sí que van patir Dolors Bassa, Carme Forcadell, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, l'home que, el dia abans d'aquest segon empresonament, hauria pogut esdevenir el 131è president de la Generalitat, si l'excés de zel de la CUP no ho hagués impedit.
Des d'aquell moment, Pere Aragonès es va convertir en l'home fort d'una Esquerra Republicana que manifestava haver après molt de tot allò que va passar en aquell llarg octubre del 2017. I que es disposava a aplicar aquest aprenentatge a la seva política quotidiana amb un important viratge tàctic. Pere Aragonès, vicepresident del Govern i conseller d'Economia (com Junqueras un temps abans), va esdevenir així la punta de llança del partit que, des de llavors, ha guanyat la majoria de les eleccions que s'han celebrat a Catalunya.
I aquest 2020, o aquest principi del 2020, ha situat Aragonès com l'artífex que Catalunya, finalment, pugui tenir pressupostos, després de les pròrrogues del 2018 i el 2019. Si els titulars d'Economia acostumen a ser, als ulls de tothom, els màxims responsables de l'èxit o el fracàs dels comptes, aquesta vegada aquest fet s'ha multiplicat.
D'una banda, el protagonisme del president Torra en aquest afer ha estat nul, i de l'altra, el poc entusiasme amb què alguns dirigents de JxC han assumit aquests nous pressupostos ha escenificat que el pacte amb els Comuns que farà possible la seva aprovació ha estat cosa dels republicans i, més concretament, del conseller d'Economia.
Personalment, m'hauria agradat veure la CUP entre els partits que haguessin permès aquesta aprovació. Fer república no és incompatible amb gestionar el dia a dia —sobretot el dia a dia de la gent més necessitada— mentre arribem a l'objectiu. I a fe que el país necessita uns nous pressupostos per poder-ho fer. Uns pressupostos expansius i amb una important càrrega social que facin possible afrontar els reptes majúsculs que tenim principalment a la sanitat i l'educació.
Pere Aragonès guanya posicions amb l'aprovació d'aquests comptes. D'una banda, reforça encara més la seva posició dins del seu partit; de l'altra, s'imposa com la cara més visible dels republicans per afrontar les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i, finalment, aconsegueix mostrar-se com un polític que és capaç de trencar blocs per buscar aliances fora de la seva zona de confort. El temps dirà si tot això és prou bagatge per fer realitat aquell encàrrec que va rebre davant del vidre —fred i brut— d'Estremera.