Vint-i-quatre hores després de la constitució de tots els plens als Ajuntaments la primera conclusió és: de pactes n'hi ha tants com colors, fets amb uns i amb altres, contra uns i altres. Cadascú pot trobar el pacte que més bé expliqui quin és el seu model polític i quin és, per contra, l'exemple eloqüent de contradicció política. De Lleida a Figueres, de Manresa a Tarragona, de Badalona a Terrassa, passant per altres acrobàcies, en cada un d'aquests consistoris governaran aliances que es contradiuen entre si.
Però per alguna cosa és Cap i Casal, de totes les aliances possibles, Barcelona ha centrat l'anàlisi política d'aquests dies i, avui, just després que Ada Colau tornés a ser escollida Alcaldessa amb els vots de Comuns, PSC i Manuel Valls, contra Ernest Maragall, el guanyador de les eleccions municipals.
El que semblava impossible poques hores després de l'escrutini –el suport de la llista vinculada a Ciutadans amb aquells que havia qualificat de populistes- va anar erigint-se en supòsit de realitat. I aquí estem.
ERC va gestionar la seva victòria a retaló: va parlar d'un pacte a tres amb Comuns i Junts per Catalunya, va visitar Forn a la presó per proposar-li i va aspirar a una alcaldia en la qual Colau hi tenia un mal encaix. I les propostes de dies posteriors de menys a més, fins al punt d'oferir un mandat amb l'alcaldia repartida, han topat amb "el sí que es pot" fer-ho sols.
Els Comuns van sobreposar-se a la derrota en menys de vint-i-quatre hores i van agafar les rendes parlant d'un tripartit amb ERC i PSC, al qual es vetaven les dues formacions mútuament. Davant d'aquest vet i, malgrat que ERC estigués disposada a asseure's per parlar-ne, els Comuns han preferit un pacte amb Collboni. Aquest pacte explica tres afanys, que són molt legítims: el de voler mantenir l'Alcaldia al preu més baix, la preferència d'una entesa amb el flanc dels Comuns menys amenaçador (PSC vs. ERC) i el salvament d'un espai polític (el dels Comuns) que ha estat vilipendiat a escala nacional amb la pèrdua de milers de vots. Amb aquesta operació, Colau no sols salva l'últim baluard de poder polític dels comuns sinó que se n'erigeix com el màxima exponent.
Tota aquesta maniobra esperonada per evitar un alcalde independentista a Barcelona (ahir Valls ho va dir ben clar "sense mi, vostè no seria alcaldessa") obre alguns esvorancs: com es construeix l'aproximació entre Comuns i Esquerra, empatats en regidors, que són les formacions amb el programa electoral més compartit? Com se supera la desconfiança i el dol dels republicans per fer una oposició política però, alhora, construir aliances per polítiques ambicioses per a la ciutat?
Això s'haurà d'escatir en les pròximes setmanes i mesos i veurem si Colau pot bastir aliances o està més condicionada que no li sembla per l'acord amb PSC i el suport de Valls.
De tot això, se n'extreu una lliçó que és molt sana. Els Comuns s'han estrenat en la realpolitik i, per més que intentin dissimular-ho, han escollit retenir el poder perquè el poder permet transformar les realitats més que no fer oposició. Els socis per mantenir-lo poden suposar incomoditat però els obliga a abandonar el registre de la política feta des de la puresa, el dogmatisme i l'equidistància.
Perquè si esculls deixar-te fer alcaldessa mentre Valls, el mentor, assevera el Ple dient que no hi ha presos polítics el dia que Forn és allà mentre un cotxe policial l'espera per retornar-lo a Soto del Real, corromps la voluntat de superar els blocs.
I, en els temps que vivim, no es tracta de superar blocs, es tracta de construir ponts.
Però per alguna cosa és Cap i Casal, de totes les aliances possibles, Barcelona ha centrat l'anàlisi política d'aquests dies i, avui, just després que Ada Colau tornés a ser escollida Alcaldessa amb els vots de Comuns, PSC i Manuel Valls, contra Ernest Maragall, el guanyador de les eleccions municipals.
El que semblava impossible poques hores després de l'escrutini –el suport de la llista vinculada a Ciutadans amb aquells que havia qualificat de populistes- va anar erigint-se en supòsit de realitat. I aquí estem.
ERC va gestionar la seva victòria a retaló: va parlar d'un pacte a tres amb Comuns i Junts per Catalunya, va visitar Forn a la presó per proposar-li i va aspirar a una alcaldia en la qual Colau hi tenia un mal encaix. I les propostes de dies posteriors de menys a més, fins al punt d'oferir un mandat amb l'alcaldia repartida, han topat amb "el sí que es pot" fer-ho sols.
Els Comuns van sobreposar-se a la derrota en menys de vint-i-quatre hores i van agafar les rendes parlant d'un tripartit amb ERC i PSC, al qual es vetaven les dues formacions mútuament. Davant d'aquest vet i, malgrat que ERC estigués disposada a asseure's per parlar-ne, els Comuns han preferit un pacte amb Collboni. Aquest pacte explica tres afanys, que són molt legítims: el de voler mantenir l'Alcaldia al preu més baix, la preferència d'una entesa amb el flanc dels Comuns menys amenaçador (PSC vs. ERC) i el salvament d'un espai polític (el dels Comuns) que ha estat vilipendiat a escala nacional amb la pèrdua de milers de vots. Amb aquesta operació, Colau no sols salva l'últim baluard de poder polític dels comuns sinó que se n'erigeix com el màxima exponent.
Tota aquesta maniobra esperonada per evitar un alcalde independentista a Barcelona (ahir Valls ho va dir ben clar "sense mi, vostè no seria alcaldessa") obre alguns esvorancs: com es construeix l'aproximació entre Comuns i Esquerra, empatats en regidors, que són les formacions amb el programa electoral més compartit? Com se supera la desconfiança i el dol dels republicans per fer una oposició política però, alhora, construir aliances per polítiques ambicioses per a la ciutat?
Això s'haurà d'escatir en les pròximes setmanes i mesos i veurem si Colau pot bastir aliances o està més condicionada que no li sembla per l'acord amb PSC i el suport de Valls.
De tot això, se n'extreu una lliçó que és molt sana. Els Comuns s'han estrenat en la realpolitik i, per més que intentin dissimular-ho, han escollit retenir el poder perquè el poder permet transformar les realitats més que no fer oposició. Els socis per mantenir-lo poden suposar incomoditat però els obliga a abandonar el registre de la política feta des de la puresa, el dogmatisme i l'equidistància.
Perquè si esculls deixar-te fer alcaldessa mentre Valls, el mentor, assevera el Ple dient que no hi ha presos polítics el dia que Forn és allà mentre un cotxe policial l'espera per retornar-lo a Soto del Real, corromps la voluntat de superar els blocs.
I, en els temps que vivim, no es tracta de superar blocs, es tracta de construir ponts.