Ens cansem de sentir que el futbol no és política, mentre a Piqué el martiritzen per ridícules causes polítiques, no pas esportives. El mateix passa amb la cultura, que no pot ser –de cap de les maneres!– una expressió política. Com si la cultura, l'esport, l'anar a comprar o la manera de pagar el lloguer no sigui política. Però, de tant repetir-la, aquesta cançó de l'enfadós ha fet fortuna entre les ments més asèptiques del país, promoguda per qui ja va bé que bona part de la població visqui adormida i disposada a qualsevol aberració en nom de la prudència, del bon gust i de l'ordre.
 
Segons tots aquests guardians de la moral més enquistada, tòxica i retrògrada que existeix, la política només pot esdevenir-se als espais que li pertoquen: al Parlament, al Congrés, al Senat i, ai las!, als despatxos on tots els grans quefers del món es fan i es desfan, sense tenir mai en compte els passerells que, al cap i a la fi, acabem votant les bestieses que votem.
 
Avui és dia, doncs, de lloar figures com les de Dario Fo i Bob Dylan, noms que han estat notícia aquest dijous. El primer, perquè moria a Milà després de ser el gran talent irreverent de l'esquerra europea. El segon, perquè rebia el Premi Nobel de literatura. L'atzar ha volgut que els dos noms hagin estat en portada el mateix dia, amb només poques hores de diferència, fent visible un llegat que és una bufetada al conservadorisme que ens vol immòbils.
 
Dylan i Fo han sabut arribar al mateix lloc des de punts de partida diferents: han acostat el poble a la literatura i han fet de l'objecte artístic una proposta política, tot demostrant que la literatura és un art vigent que sap dir coses i que és capaç de remoure consciències.

Celebrem que la cultura sigui, també, una manera viva de fer política, raonable, agosarada i valenta, disposada a transcendir des de la bellesa o la cruesa més extremes. Celebrem, més que mai, el llegat de Dylan i de Fo.