Des del mateix moment en què es va conèixer que Carme Forcadell era la persona proposada per assumir la presidència del Parlament, ha rebut un allau de crítiques centrades a desacreditar-la per la seva falta d’experiència parlamentària o per ser independentista.
Per més que alguns s’entestin a dir que l’independentisme no va guanyar les darreres eleccions, el Parlament de Catalunya té una majoria clara de diputats independentistes. Resultaria insòlit que aquesta majoria renunciés a presidir la cambra catalana acceptant la fal·làcia que Carme Forcadell no pot ser la presidenta de tots perquè defensa una posició política determinada. Tots els presidents que ha tingut el Parlament de Catalunya, com és lògic, tenien una posició política i de partit del tot coneguda i això no els va impedir mai exercir el càrrec amb equanimitat. I van ser objecte del respecte institucional que mereixien.
Paradoxalment, en temps de crítica al sistema de partits, a l’hora de la veritat hi ha qui ha vist com una feblesa que la màxima representant del poder legislatiu a Catalunya sigui una persona que prové de la societat civil i que ha liderat un moviment ciutadà molt potent com és l’Assemblea Nacional Catalana. Cal posar en valor la capacitat del sistema polític català de donar protagonisme a persones que estan al marge de les lògiques d’un partit polític concret. En això, Esquerra Republicana, que amb tota la legitimitat podria haver proposat una persona de la seva organització, ha tornat a mostrar la seva generositat, tal com ha anat fent en els darrers anys, incorporant persones independents o provinents d’altres formacions, convençuts com estan que aquesta és la millor manera de sumar i de fer créixer el projecte independentista.
A més, haver dirigit l’ANC en aquests anys d’intensitat política inèdita, amb sensibilitats, ritmes i preferències no sempre coincidents, requereix molta habilitat política, capacitat de lideratge i sentit de la responsabilitat, que Carme Forcadell ha demostrat tenir. No es pot negar que aquesta legislatura està plena de complexitats i caldrà demostrar molta habilitat per mantenir l’equanimitat que és exigible als representants públics, però això no implica haver de renunciar a les pròpies idees. És injust que es jutgi a Carme Forcadell per una responsabilitat que encara no ha assumit perquè, agradi més o agradi menys, serà la presidenta de tots i està a les seves mans que sigui així. Quan sigui elegida correspon felicitar-la, desitjar-li tot l’encert i agrair-li, com a tantes altres persones de tot l’arc ideològic, que en moments difícils es posin al capdavant amb compromís i honestedat per contribuir a dignificar la política.
Per més que alguns s’entestin a dir que l’independentisme no va guanyar les darreres eleccions, el Parlament de Catalunya té una majoria clara de diputats independentistes. Resultaria insòlit que aquesta majoria renunciés a presidir la cambra catalana acceptant la fal·làcia que Carme Forcadell no pot ser la presidenta de tots perquè defensa una posició política determinada. Tots els presidents que ha tingut el Parlament de Catalunya, com és lògic, tenien una posició política i de partit del tot coneguda i això no els va impedir mai exercir el càrrec amb equanimitat. I van ser objecte del respecte institucional que mereixien.
Paradoxalment, en temps de crítica al sistema de partits, a l’hora de la veritat hi ha qui ha vist com una feblesa que la màxima representant del poder legislatiu a Catalunya sigui una persona que prové de la societat civil i que ha liderat un moviment ciutadà molt potent com és l’Assemblea Nacional Catalana. Cal posar en valor la capacitat del sistema polític català de donar protagonisme a persones que estan al marge de les lògiques d’un partit polític concret. En això, Esquerra Republicana, que amb tota la legitimitat podria haver proposat una persona de la seva organització, ha tornat a mostrar la seva generositat, tal com ha anat fent en els darrers anys, incorporant persones independents o provinents d’altres formacions, convençuts com estan que aquesta és la millor manera de sumar i de fer créixer el projecte independentista.
A més, haver dirigit l’ANC en aquests anys d’intensitat política inèdita, amb sensibilitats, ritmes i preferències no sempre coincidents, requereix molta habilitat política, capacitat de lideratge i sentit de la responsabilitat, que Carme Forcadell ha demostrat tenir. No es pot negar que aquesta legislatura està plena de complexitats i caldrà demostrar molta habilitat per mantenir l’equanimitat que és exigible als representants públics, però això no implica haver de renunciar a les pròpies idees. És injust que es jutgi a Carme Forcadell per una responsabilitat que encara no ha assumit perquè, agradi més o agradi menys, serà la presidenta de tots i està a les seves mans que sigui així. Quan sigui elegida correspon felicitar-la, desitjar-li tot l’encert i agrair-li, com a tantes altres persones de tot l’arc ideològic, que en moments difícils es posin al capdavant amb compromís i honestedat per contribuir a dignificar la política.