El savi i sempre documentat Joan B. Culla ho ha escrit a l’Ara: l’independentisme català corre el risc de ser devorat per la pulsió sectària d’assenyalar qui discrepa com l’enemic perillós, tot oblidant que l’adversari és el centralisme espanyol de sempre i les seves múltiples derivades. Els boomers ja sabem de què va la pel·lícula: els anys vuitanta, l’independentisme era un pessebre marginal de grupuscles enfrontats obsessivament entre ells, competint per la flama més pura d’una utopia que es formulava d’esquenes a la majoria de la societat. Només la Crida a la Solidaritat va aconseguir donar frescor i alegria a un panorama que feia destrempar.
Qui vol tornar a unes èpoques tan magres? Em sembla que hi ha nostàlgics d’una etapa en què l’estelada era el símbol esotèric de pocs i malavinguts, alguns són joves sense informació i altres són vells ressentits. Semblen els nostàlgics de la sociovergència, però mirant el mateix objecte des del darrere. La nostàlgia crea pinces que ens ofeguen i ens condemnen a remenar la mateixa merda cada dia.
Ara com ara, el debat intern dels independentistes passa per l’expectativa d’un eventual fracàs de la taula de diàleg entre el Govern i l’Executiu espanyol. Vivim a la manera dels hipocondríacs: fent temps fins que arribi, de debò, el mal dolent que ens ha de tombar. És una vida avorrida, cal dir-ho. És una manera de passar l’estona que no desitjo a ningú. Però som aquí. Per això ha començat el campionat dels irats que volen aprofitar un possible col·lapse de la via pragmàtica d’ERC per fer no se sap què. Irats que esperen poder proclamar, d’aquí tres o sis mesos, que tenien raó.
Es ve a dir que, si fracassa el gradualisme republicà, tornarem a l’esquema posterior al Primer d’Octubre i, aleshores, saltarem la paret. És allò del “momentum”, que el president Torra va convertir en un mantra per al consum de l’indepe emprenyat i desconcertat. Però la boira és espessa. Preguntat sobre quina via cal transitar si la negociació amb el Gabinet espanyol no surt, Jordi Sànchez, secretari general de Junts, ha dit a Catalunya Ràdio que es tracta de “reforçar una actitud democràtica per avançar cap a l’autodeterminació”, un sintagma tan genèric i vague que ens deixa indiferents. Tampoc ha ensenyat el seu pla B el president Pere Aragonès, que ha anat a Madrid per recordar, un cop més, que el plet català no es resoldrà si la Moncloa no fa una proposta seriosa, una tornada que no ha tingut gran impacte a la premsa de la capital espanyola.
Uns i altres, juntaires i republicans, no ensenyen les seves cartes per a l’endemà, potser és una estratègia intel·ligent o potser és que encara no ho tenen rumiat. O potser qui dia passa any empeny. Mentrestant, la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana afirma que “no hi ha res que indiqui que la independència és l’objectiu prioritari” del Govern. Mare de Déu! El duet Azúcar Moreno -les germanes Salazar- ho tenien claríssim: “Solo se vive una vez”. La senyora Paluzie és d’aquesta escola de pensament.
Alguns han posat en circulació el terme “neoautonomisme” per afirmar-se en un “no surrender” de retòrica onanista que, en essència, serveix per dir que tothom és traïdor excepte el maco que firma la fàtua del dia. Les fàtues d’alguns clergues de la causa són tan elaborades -tan refistolades- que podrien llegir-se com a prospectes mèdics. La llàstima és que són un subproducte de la impotència, cosa que impera. La impotència és allò que ara impregna tot l’independentisme, inclòs el que es vol presentar com “la resistència” i fa metàfores a partir de la França de Vichy, un exercici tant lamentable com grotesc.
Davant la impotència hi ha dos camins: mirar de superar-la picant pedra amb mirada llarga o emborratxar-se d’èpica de sofà per convertir un projecte important en una secta. Culla ho ha descrit perfectament. Seria un retorn al “pocs, però bons”, una estratègia tan rebregada com políticament irrellevant.
En fi. No és neoautonomisme, siguem precisos. És autonomisme i és molt precari. I també és el terreny de joc (no n’hi ha cap altre avui) de tots els independentistes, inclosos els que es veuen com la reencarnació del general Moragues i els que enyoren morts al carrer, perquè han llegit (en el manual) que l’arbre de la llibertat s’ha de regar amb la sang dels patriotes (sempre que siguin els fills dels altres, és clar). Aquest autonomisme no és una tria, és la sala d’estar de la impotència. És un llarg mentrestant, acceptat també per Junts i la CUP, no només per ERC. La impotència és compartida, no hauríem d’emprar-la com si fos un punyal.
Pedro Sánchez està jugant amb el calendari, ho veu tothom. El seu tacticisme és conegut, també la seva superficialitat. El PSOE no vol soroll i ha decidit que la carpeta catalana va per la via lenta. Amb això afebleix l’aposta estratègica d’ERC, però també posa en perill la seva majoria governamental a les Corts espanyoles. Als republicans els caldrà ensenyar l’espantall sense prendre mal. Què veuen els socialistes espanyols del paisatge català -a més de la impotència- que nosaltres no podem o no volem veure? Aquesta és ara la qüestió central. La qüestió del milió de dòlars.
“Ho tenim tot”, canta Joan Dausà, mentre els pares i mares de quaranta i pocs (els que compren a Abacus, beuen cervesa Moritz, paguen la quota d’Òmnium, van a les manis i són subscriptors de l’Ara) estan massa enfeinats amb els efectes de la Covid a la classe dels seus fills. Les bases de l’independentisme tenen una vida al marge del tema, només cal mirar les dades del darrer baròmetre del CEO. “Ho tenim tot”, però abans dèiem que “ho tenim a tocar”. Què vol aquesta bona gent, a banda d’una independència que no posi en risc el que ja tenen? La resposta no surt al programa FAQS. La resposta està fora del radar.
Qui vol tornar a unes èpoques tan magres? Em sembla que hi ha nostàlgics d’una etapa en què l’estelada era el símbol esotèric de pocs i malavinguts, alguns són joves sense informació i altres són vells ressentits. Semblen els nostàlgics de la sociovergència, però mirant el mateix objecte des del darrere. La nostàlgia crea pinces que ens ofeguen i ens condemnen a remenar la mateixa merda cada dia.
Ara com ara, el debat intern dels independentistes passa per l’expectativa d’un eventual fracàs de la taula de diàleg entre el Govern i l’Executiu espanyol. Vivim a la manera dels hipocondríacs: fent temps fins que arribi, de debò, el mal dolent que ens ha de tombar. És una vida avorrida, cal dir-ho. És una manera de passar l’estona que no desitjo a ningú. Però som aquí. Per això ha començat el campionat dels irats que volen aprofitar un possible col·lapse de la via pragmàtica d’ERC per fer no se sap què. Irats que esperen poder proclamar, d’aquí tres o sis mesos, que tenien raó.
Es ve a dir que, si fracassa el gradualisme republicà, tornarem a l’esquema posterior al Primer d’Octubre i, aleshores, saltarem la paret. És allò del “momentum”, que el president Torra va convertir en un mantra per al consum de l’indepe emprenyat i desconcertat. Però la boira és espessa. Preguntat sobre quina via cal transitar si la negociació amb el Gabinet espanyol no surt, Jordi Sànchez, secretari general de Junts, ha dit a Catalunya Ràdio que es tracta de “reforçar una actitud democràtica per avançar cap a l’autodeterminació”, un sintagma tan genèric i vague que ens deixa indiferents. Tampoc ha ensenyat el seu pla B el president Pere Aragonès, que ha anat a Madrid per recordar, un cop més, que el plet català no es resoldrà si la Moncloa no fa una proposta seriosa, una tornada que no ha tingut gran impacte a la premsa de la capital espanyola.
Uns i altres, juntaires i republicans, no ensenyen les seves cartes per a l’endemà, potser és una estratègia intel·ligent o potser és que encara no ho tenen rumiat. O potser qui dia passa any empeny. Mentrestant, la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana afirma que “no hi ha res que indiqui que la independència és l’objectiu prioritari” del Govern. Mare de Déu! El duet Azúcar Moreno -les germanes Salazar- ho tenien claríssim: “Solo se vive una vez”. La senyora Paluzie és d’aquesta escola de pensament.
Alguns han posat en circulació el terme “neoautonomisme” per afirmar-se en un “no surrender” de retòrica onanista que, en essència, serveix per dir que tothom és traïdor excepte el maco que firma la fàtua del dia. Les fàtues d’alguns clergues de la causa són tan elaborades -tan refistolades- que podrien llegir-se com a prospectes mèdics. La llàstima és que són un subproducte de la impotència, cosa que impera. La impotència és allò que ara impregna tot l’independentisme, inclòs el que es vol presentar com “la resistència” i fa metàfores a partir de la França de Vichy, un exercici tant lamentable com grotesc.
Davant la impotència hi ha dos camins: mirar de superar-la picant pedra amb mirada llarga o emborratxar-se d’èpica de sofà per convertir un projecte important en una secta. Culla ho ha descrit perfectament. Seria un retorn al “pocs, però bons”, una estratègia tan rebregada com políticament irrellevant.
En fi. No és neoautonomisme, siguem precisos. És autonomisme i és molt precari. I també és el terreny de joc (no n’hi ha cap altre avui) de tots els independentistes, inclosos els que es veuen com la reencarnació del general Moragues i els que enyoren morts al carrer, perquè han llegit (en el manual) que l’arbre de la llibertat s’ha de regar amb la sang dels patriotes (sempre que siguin els fills dels altres, és clar). Aquest autonomisme no és una tria, és la sala d’estar de la impotència. És un llarg mentrestant, acceptat també per Junts i la CUP, no només per ERC. La impotència és compartida, no hauríem d’emprar-la com si fos un punyal.
Pedro Sánchez està jugant amb el calendari, ho veu tothom. El seu tacticisme és conegut, també la seva superficialitat. El PSOE no vol soroll i ha decidit que la carpeta catalana va per la via lenta. Amb això afebleix l’aposta estratègica d’ERC, però també posa en perill la seva majoria governamental a les Corts espanyoles. Als republicans els caldrà ensenyar l’espantall sense prendre mal. Què veuen els socialistes espanyols del paisatge català -a més de la impotència- que nosaltres no podem o no volem veure? Aquesta és ara la qüestió central. La qüestió del milió de dòlars.
“Ho tenim tot”, canta Joan Dausà, mentre els pares i mares de quaranta i pocs (els que compren a Abacus, beuen cervesa Moritz, paguen la quota d’Òmnium, van a les manis i són subscriptors de l’Ara) estan massa enfeinats amb els efectes de la Covid a la classe dels seus fills. Les bases de l’independentisme tenen una vida al marge del tema, només cal mirar les dades del darrer baròmetre del CEO. “Ho tenim tot”, però abans dèiem que “ho tenim a tocar”. Què vol aquesta bona gent, a banda d’una independència que no posi en risc el que ja tenen? La resposta no surt al programa FAQS. La resposta està fora del radar.