Què mou la gent? I què fa que la gent abandoni una causa? La pervivència de Catalunya com a nació ha mobilitzat diverses generacions de catalans des del darrer terç del segle XIX fins avui. Josep Termes parlava del “miracle” d’una nació europea que semblava condemnada a desaparèixer com altres. En aquest sentit, l’altre dia, Salvador Cardús, des de l’Ara, proposava aquesta reflexió: “Potser el procés independentista va ser la darrera expressió d’una generació anterior -la que més es mobilitzava, per cert- que sí que pensàvem que era possible combatre un sistema que ens volia aniquilar nacionalment”.
La qüestió és important i és també fascinant. Sobretot a la llum d’algunes impressions. Per exemple, sembla -dic sembla- que en les darreres concentracions i manifestacions de l’independentisme català el jovent no hi és, o només hi és en una proporció minoritària o considerablement menor respecte el 2017. Poso damunt la taula una hipòtesi que podria complementar la que ha escrit Cardús: potser els joves catalans ja no veuen la independència com una utopia realitzable i estan buscant altres causes. Quines? Encara no les acabem de veure. Potser.
Es va dir, en el seu moment, que la independència era “una utopia de recanvi”. Aquesta idea la va formular, el setembre del 2014, la sociòloga Marina Subirats en els termes següents: “Hi havia una utopia de recanvi, que és la que havia estat posant sobre la taula Esquerra Republicana, l’independentisme, i que queda reforçada pel fet que, des dels governs de Madrid i des de tots els partits, s’ha estat utilitzant molt el tema de Catalunya –com el del País Basc, d’una altra manera– per millorar les seves posicions, per enfrontar-se. La gent passava, però en haver-hi la crisi i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ha quallat la indignació i el malestar en una idea fàcil i visceral: ‘Ens n’anem d’aquí! No ens estimen! Ja n’estem farts!’”.
El postprocés és també un moment en què la gent revisa idees i creences, analitza la distància entre l’aposta i la realitat, examina costos i resultats... La possibilitat d’una independència més o menys ràpida va ser, per a moltes persones d’edat madura, un “ara o mai” inèdit, una oportunitat històrica que explicava conversions a gran velocitat i canvis de mentalitat vertiginosos. La utopia estava a l’abast com passa poques vegades. “Ho tenim a tocar”, es deia. El postprocés allunya la utopia i la reubica en un horitzó que demana molt més temps.
Els joves, que tenen una mirada sobre la història que no és la que podem tenir els que passem dels 50, analitzen la utopia a partir de les seves pròpies coordenades temporals. El desengany del postprocés té diversos colors: per a la gent gran és una cosa, per al jovent en pot ser una altra, força diferent. Les expectatives també poden ser ben diferents en funció de l’experiència i de la memòria. El procés va unificar de manera excepcional les expectatives de generacions diverses, agrupades darrere una mateixa pancarta.
Si es repassa la història del catalanisme des de l’etapa de la Restauració, hom observa que no es tracta d’un camí lineal. Hi ha avenços i retrocessos, hi ha continuïtat i discontinuïtat, hi ha girs inesperats de guió i moments que semblen planificats de manera magistral, hi ha errors i hi ha encerts... Avui domina un sentiment de fracàs, el col·lapse posterior al Primer d’Octubre ha creat un forat de sentit sobre la necessitat d’una causa que es manté, sobretot, perquè no hi ha cap alternativa creïble (un model federal o confederal, per exemple) que desplaci la utopia de recanvi que va engegar tantes coses a partir del 2010. Això és igual per a totes les generacions, però els joves potser tendeixen a buscar amb més avidesa un recanvi al recanvi, perquè el temps d’espera -el mentrestant- limita massa les seves expectatives vitals, personals i col·lectives. Caldrà escoltar-los i caldrà explicar-nos.
Provem de mirar les coses sense el filtre del fatalisme. La història ens hi convida. I si el postprocés no fos el final frustrant d’un recorregut agònic sinó el pròleg envitricollat, però potent d’una etapa nova del catalanisme que encara no podem desxifrar? I si en comptes de ser davant un atzucac que sembla insalvable fóssim a pocs quilòmetres d’una drecera que, ara per ara, encara no podem veure?
La qüestió és important i és també fascinant. Sobretot a la llum d’algunes impressions. Per exemple, sembla -dic sembla- que en les darreres concentracions i manifestacions de l’independentisme català el jovent no hi és, o només hi és en una proporció minoritària o considerablement menor respecte el 2017. Poso damunt la taula una hipòtesi que podria complementar la que ha escrit Cardús: potser els joves catalans ja no veuen la independència com una utopia realitzable i estan buscant altres causes. Quines? Encara no les acabem de veure. Potser.
Es va dir, en el seu moment, que la independència era “una utopia de recanvi”. Aquesta idea la va formular, el setembre del 2014, la sociòloga Marina Subirats en els termes següents: “Hi havia una utopia de recanvi, que és la que havia estat posant sobre la taula Esquerra Republicana, l’independentisme, i que queda reforçada pel fet que, des dels governs de Madrid i des de tots els partits, s’ha estat utilitzant molt el tema de Catalunya –com el del País Basc, d’una altra manera– per millorar les seves posicions, per enfrontar-se. La gent passava, però en haver-hi la crisi i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ha quallat la indignació i el malestar en una idea fàcil i visceral: ‘Ens n’anem d’aquí! No ens estimen! Ja n’estem farts!’”.
El postprocés és també un moment en què la gent revisa idees i creences, analitza la distància entre l’aposta i la realitat, examina costos i resultats... La possibilitat d’una independència més o menys ràpida va ser, per a moltes persones d’edat madura, un “ara o mai” inèdit, una oportunitat històrica que explicava conversions a gran velocitat i canvis de mentalitat vertiginosos. La utopia estava a l’abast com passa poques vegades. “Ho tenim a tocar”, es deia. El postprocés allunya la utopia i la reubica en un horitzó que demana molt més temps.
Els joves, que tenen una mirada sobre la història que no és la que podem tenir els que passem dels 50, analitzen la utopia a partir de les seves pròpies coordenades temporals. El desengany del postprocés té diversos colors: per a la gent gran és una cosa, per al jovent en pot ser una altra, força diferent. Les expectatives també poden ser ben diferents en funció de l’experiència i de la memòria. El procés va unificar de manera excepcional les expectatives de generacions diverses, agrupades darrere una mateixa pancarta.
Si es repassa la història del catalanisme des de l’etapa de la Restauració, hom observa que no es tracta d’un camí lineal. Hi ha avenços i retrocessos, hi ha continuïtat i discontinuïtat, hi ha girs inesperats de guió i moments que semblen planificats de manera magistral, hi ha errors i hi ha encerts... Avui domina un sentiment de fracàs, el col·lapse posterior al Primer d’Octubre ha creat un forat de sentit sobre la necessitat d’una causa que es manté, sobretot, perquè no hi ha cap alternativa creïble (un model federal o confederal, per exemple) que desplaci la utopia de recanvi que va engegar tantes coses a partir del 2010. Això és igual per a totes les generacions, però els joves potser tendeixen a buscar amb més avidesa un recanvi al recanvi, perquè el temps d’espera -el mentrestant- limita massa les seves expectatives vitals, personals i col·lectives. Caldrà escoltar-los i caldrà explicar-nos.
Provem de mirar les coses sense el filtre del fatalisme. La història ens hi convida. I si el postprocés no fos el final frustrant d’un recorregut agònic sinó el pròleg envitricollat, però potent d’una etapa nova del catalanisme que encara no podem desxifrar? I si en comptes de ser davant un atzucac que sembla insalvable fóssim a pocs quilòmetres d’una drecera que, ara per ara, encara no podem veure?