Des de fa 48 hores, em demanen dues coses: Ets boig? Ja t’ho has pensat bé, tal com està la política avui? Són qüestions que amics i coneguts (i algun passavolant) amollen després de saber que aniré de número 3 a les llistes d’ERC al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona.
Sobre la follia, res millor es pot dir que allò que escrigué J.V. Foix:
“Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia”
Sobre la mala premsa de la política, invoquem el savi de Sueca, la resta és sobrer: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Qui no ho vulgui entendre, que vagi a estudi. Podríem acabar aquest paper aquí, però no.
La metàfora que alguns fan servir és molt gràfica:Ara saltaràs a la política. És un parèntesi, afegeixo jo, un pèl atabalat pel brogit del canvi. Tinc petat el mòbil de missatges, que aniré contestant com pugui.
Passo d’espectador a actor. És, potser, com passar de l’estat gasós a l’estat líquid. La vida és canvi, som-hi. Diuen que salto. Cert: salto. Els amics m’animen, els enemics voldrien que em trenqués coll i barres, els indiferents miren la ratlla de l’horitzó. Tenir 56 anys i molta feina feta em dona una gran tranquil·litat d’esperit. El “què diran” em rellisca olímpicament. Mai, com ara, m’havia sentit tan tranquil davant dels esdeveniments. Faig meva una divisa de la casa reial britànica: no justificar-se, no queixar-se. La llibertat és fer, amb la teva vida, el que vols fer a cada moment.
Brindo pels que estimo, brindo per la gent que m’acull en un partit històric i arrelat com ERC, brindo pels que -entenguin o no el meu salt- el respecten. I brindo per tots els meus avis. Ara que salto, hi penso molt.
Penso en el meu avi Marcos Álvaro, que va arribar de Torre-Pacheco, Múrcia, a començaments dels anys 20 del segle passat. Molta gana. Pencant i pencant, i la cruel guerra com un sot profund. El Marcos era un dels pocs peons que sabia llegir i escriure, per això portava la llista, era listero. També sabia arreglar rellotges, aparells de ràdio, i altres coses. A les acaballes de la seva vida, va acabar regentant una drogueria que havien muntat tres dels seus fills al barri de les Roquetes, on anaven a viure molts nouvinguts dels 60 i dels 70. L’avi rascava la guitarra i tenia els ulls de noble sicilià, tristos.
Penso en la meva àvia Joaquina Rodenas, la dona del Marcos, la mare del meu pare. Va parir 11 criatures -una nena va morir - i va aguantar l’arquitectura d’aquell xou perpetu, de plors i crits, de feina incessant. La gana fou persistent durant molts anys, la llarga postguerra, tot era escàs. Tenia coneixements ancestrals del que avui en diríem “medicina alternativa”, sense rituals ni sàndals, és clar. Ho feia tan bé que els metges de Vilanova li derivaven alguns casos de canalla amb hèrnies inguinals. Realisme màgic? No, la pura supervivència.
Penso en la meva àvia materna, Maria Casanellas, que de jove va treballar de cuinera a les cases de burgesos (“de senyors”, deia ella) de Barcelona i que, després, va casar-se i va tenir tres filles i un fill, enmig d’una Vilanova que va ser premiada amb la fàbrica Pirelli, la primera mostra de globalització quan els camins encara eren de carro. La seva cuina canònica la va heretar la meva mare, un llegat sensacional que enyoro cada dia. La iaia Maria encarna la catalanitat menestral i obrera, la que els ignorants de torn diuen que no va existir.
Penso en el meu avi Francisco Vidal, conegut com a Panxo, que va viatjar sol a Cuba l’any 1912, tot just acabat de casar, per fer fortuna. La seva aventura americana fou un fracàs, tornà pobre com havia marxat, enyorat del paisatge antillà i convertit en un agent d’assegurances modest, per als pagesos de la comarca. Era un jugador de cartes empedreït, que de la nit en feia dia. Quan va traspassar, la dictadura pintava infinita.
I penso, finalment, en el meu oncle Francisco, germà gran de la meva mare, assassinat pels nazis al camp de Mauthausen, com tants republicans que havien fet la guerra contra Franco i van exiliar-se el 1939. El tiet era un jove inquiet, ple de somnis, enamorat de la seva muller, una basca energètica que va morir de vella a França, on va refer la seva vida després de saber, per un comunicat de la Creu Roja, que el seu home no tornaria mai més. El seu fillet Alexis va convertir-se en el meu padrí, el cosí francès que em portava joguines que aquí no es fabricaven.
A l’hora del salt, penso en tota aquesta gent, que forma la meva història, que és la meva sang, que és el meu país real. El país que conec i que estimo, lluny de tota abstracció. Per tots ells aniré a Madrid i on calgui, a defensar la llibertat plena de Catalunya, així com els drets i el benestar de les persones. De les que m’hagin votat i de les que no, perquè aquest és el contracte democràtic i aquesta és l’aventura.
Gràcies a les lectores i els lectors que m’heu llegit a Nació fins avui, espero que ens tornem a trobar algun dia.
Sobre la follia, res millor es pot dir que allò que escrigué J.V. Foix:
“Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia”
Sobre la mala premsa de la política, invoquem el savi de Sueca, la resta és sobrer: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Qui no ho vulgui entendre, que vagi a estudi. Podríem acabar aquest paper aquí, però no.
La metàfora que alguns fan servir és molt gràfica:Ara saltaràs a la política. És un parèntesi, afegeixo jo, un pèl atabalat pel brogit del canvi. Tinc petat el mòbil de missatges, que aniré contestant com pugui.
Passo d’espectador a actor. És, potser, com passar de l’estat gasós a l’estat líquid. La vida és canvi, som-hi. Diuen que salto. Cert: salto. Els amics m’animen, els enemics voldrien que em trenqués coll i barres, els indiferents miren la ratlla de l’horitzó. Tenir 56 anys i molta feina feta em dona una gran tranquil·litat d’esperit. El “què diran” em rellisca olímpicament. Mai, com ara, m’havia sentit tan tranquil davant dels esdeveniments. Faig meva una divisa de la casa reial britànica: no justificar-se, no queixar-se. La llibertat és fer, amb la teva vida, el que vols fer a cada moment.
Brindo pels que estimo, brindo per la gent que m’acull en un partit històric i arrelat com ERC, brindo pels que -entenguin o no el meu salt- el respecten. I brindo per tots els meus avis. Ara que salto, hi penso molt.
Penso en el meu avi Marcos Álvaro, que va arribar de Torre-Pacheco, Múrcia, a començaments dels anys 20 del segle passat. Molta gana. Pencant i pencant, i la cruel guerra com un sot profund. El Marcos era un dels pocs peons que sabia llegir i escriure, per això portava la llista, era listero. També sabia arreglar rellotges, aparells de ràdio, i altres coses. A les acaballes de la seva vida, va acabar regentant una drogueria que havien muntat tres dels seus fills al barri de les Roquetes, on anaven a viure molts nouvinguts dels 60 i dels 70. L’avi rascava la guitarra i tenia els ulls de noble sicilià, tristos.
Penso en la meva àvia Joaquina Rodenas, la dona del Marcos, la mare del meu pare. Va parir 11 criatures -una nena va morir - i va aguantar l’arquitectura d’aquell xou perpetu, de plors i crits, de feina incessant. La gana fou persistent durant molts anys, la llarga postguerra, tot era escàs. Tenia coneixements ancestrals del que avui en diríem “medicina alternativa”, sense rituals ni sàndals, és clar. Ho feia tan bé que els metges de Vilanova li derivaven alguns casos de canalla amb hèrnies inguinals. Realisme màgic? No, la pura supervivència.
Penso en la meva àvia materna, Maria Casanellas, que de jove va treballar de cuinera a les cases de burgesos (“de senyors”, deia ella) de Barcelona i que, després, va casar-se i va tenir tres filles i un fill, enmig d’una Vilanova que va ser premiada amb la fàbrica Pirelli, la primera mostra de globalització quan els camins encara eren de carro. La seva cuina canònica la va heretar la meva mare, un llegat sensacional que enyoro cada dia. La iaia Maria encarna la catalanitat menestral i obrera, la que els ignorants de torn diuen que no va existir.
Penso en el meu avi Francisco Vidal, conegut com a Panxo, que va viatjar sol a Cuba l’any 1912, tot just acabat de casar, per fer fortuna. La seva aventura americana fou un fracàs, tornà pobre com havia marxat, enyorat del paisatge antillà i convertit en un agent d’assegurances modest, per als pagesos de la comarca. Era un jugador de cartes empedreït, que de la nit en feia dia. Quan va traspassar, la dictadura pintava infinita.
I penso, finalment, en el meu oncle Francisco, germà gran de la meva mare, assassinat pels nazis al camp de Mauthausen, com tants republicans que havien fet la guerra contra Franco i van exiliar-se el 1939. El tiet era un jove inquiet, ple de somnis, enamorat de la seva muller, una basca energètica que va morir de vella a França, on va refer la seva vida després de saber, per un comunicat de la Creu Roja, que el seu home no tornaria mai més. El seu fillet Alexis va convertir-se en el meu padrí, el cosí francès que em portava joguines que aquí no es fabricaven.
A l’hora del salt, penso en tota aquesta gent, que forma la meva història, que és la meva sang, que és el meu país real. El país que conec i que estimo, lluny de tota abstracció. Per tots ells aniré a Madrid i on calgui, a defensar la llibertat plena de Catalunya, així com els drets i el benestar de les persones. De les que m’hagin votat i de les que no, perquè aquest és el contracte democràtic i aquesta és l’aventura.
Gràcies a les lectores i els lectors que m’heu llegit a Nació fins avui, espero que ens tornem a trobar algun dia.