Diuen que la Intel·ligència Artificial (IA) ens acabarà traient la feina. Diuen. Hem inventat màquines que poden imitar els humans a l’hora d’escriure, pintar, compondre música... Aquestes imitacions són, diuen, cada vegada més indistingibles del que faria un ésser humà. Els actors de doblatge, per exemple, ja s’han mobilitzat per evitar ser arraconats per artefactes que faran el mateix que ells, a un preu -se suposa- irrisori. La IA ens descol·loca, ens inquieta i desmenteix una tesi que era molt arrelada: la creativitat és el terreny exclusiu de la persona. Ara resulta que no. I la política?
“L’art i la política són últims reductes de la condició humana”. Així ho veia jo fins que ha arribat la IA. He de treure el mot “art” de la frase? En tot cas, van sorgint unes obres que, millor o pitjor, aspiren a circular pels mateixos circuits de les creacions humanes. Mentre ho discutim i ens atabalem, podríem analitzar una mica la relació de la política i la IA. Fem-ho, no serà sobrer. Hi ha tants polítics que estalvien intel·ligència que potser tindrem alguna sorpresa si emprenem aquest camí.
Seran les màquines capaces de prendre els tipus de decisions que ara corresponen al personal polític, des de diputats i regidors a consellers, ministres i caps de gabinet? Hi haurà artefactes que emularan algun dia els processos de deliberació i tria que hem delegat en els nostres representants democràtics? Les reflexions que condueixen a fer una determinada acció política poden ser replicades per algun mecanisme no humà programat per avaluar problemes col·lectius i afers d’interès general? Aquestes només són algunes de les moltes qüestions que em passen pel cap. Serà, potser, el meu futur alcalde una andròmina disposada a passar-ho tot per algun algoritme més o menys sofisticat?
Max Weber escriu això: “La política es fa amb el cap i no amb altres parts del cos o de l’ànima. I, això no obstant, el fet de lliurar-se a una causa només pot néixer i alimentar-se de la passió, si ha de ser una actitud autènticament humana i no un frívol joc intel·lectual”. Si cal posar-hi passió, les màquines no hi tindran res a fer, en política. Si cal ser autèntic, cagada pastoret. Només, potser, en la dimensió burocràtica podrien fer alguna cosa els algoritmes.
Però, dit això, em desdoblo i esdevinc el meu propi advocat del diable: no es podria dir el mateix de l’art i la IA? Com es pot escriure un poema, pintar un quadre o compondre una cançó sense passió? Bé, això està passant ara mateix: la IA ja és capaç de fer poemes, quadres i cançons, molt lluny de la passió que sentim els éssers humans. Un art fred, creacions sorgides de la racionalitat extrema, pseudo-originalitat sense sang ni carn. Obres que, en realitat, seran buides completament.
I la política? Weber va establir que “les tres qualitats decisivament importants” del polític són la passió, el sentit de la responsabilitat i la mesura (per observar “la distància amb els homes i les coses”). Com podem fer que una màquina adquireixi aquests atributs? Al capdavall, la IA no deixa de ser un enorme sistema d’informació que combina dades i patrons, que recrea, però fa veure que crea. Serviria això per al tipus de missió que representa la tasca política? Em sembla que som lluny d’aquesta possibilitat, sigui dit amb permís dels que en saben, com el benvolgut Josep Mª Ganyet, el darrer llibre del qual, La democràcia mor al núvol (La Magrana), us recomano.
La IA fa adaptacions, diguem-ho així. Versions que semblen originals. Adaptacions que vomiten uns algoritmes programats per persones, ni més ni menys. Salman Rushdie, tot parlant de com s’adapten les obres d’una o altra disciplina, escriu això, en un assaig recollit al volum Els llenguatges de la veritat (Empúries): “La qüestió de les essències continua al centre de l’acte d’adaptació: com fer una segona versió d’una primera cosa, d’un llibre, d’una pel·lícula o d’un poema o d’una verdura o d’un mateix, que reïxi a ser una cosa nova i alhora incorpori l’essència, l’esperit, l’ànima de la primera cosa, allò que tu mateix, o el teu llibre o poema o pel·lícula o mango o llima, éreu originalment”. L’ànima, vet aquí. L’aura de les obres d’art, per dir-ho com Walter Benjamin, l’experiència del que no es pot repetir.
L’ànima de la política. Ja som al cap del carrer. Preguntaríem a un mecanisme d’IA com resoldre la sequera que pateix el nostre país. Què ens respondria? Potser ens diria que cal resar més.
“L’art i la política són últims reductes de la condició humana”. Així ho veia jo fins que ha arribat la IA. He de treure el mot “art” de la frase? En tot cas, van sorgint unes obres que, millor o pitjor, aspiren a circular pels mateixos circuits de les creacions humanes. Mentre ho discutim i ens atabalem, podríem analitzar una mica la relació de la política i la IA. Fem-ho, no serà sobrer. Hi ha tants polítics que estalvien intel·ligència que potser tindrem alguna sorpresa si emprenem aquest camí.
Seran les màquines capaces de prendre els tipus de decisions que ara corresponen al personal polític, des de diputats i regidors a consellers, ministres i caps de gabinet? Hi haurà artefactes que emularan algun dia els processos de deliberació i tria que hem delegat en els nostres representants democràtics? Les reflexions que condueixen a fer una determinada acció política poden ser replicades per algun mecanisme no humà programat per avaluar problemes col·lectius i afers d’interès general? Aquestes només són algunes de les moltes qüestions que em passen pel cap. Serà, potser, el meu futur alcalde una andròmina disposada a passar-ho tot per algun algoritme més o menys sofisticat?
Max Weber escriu això: “La política es fa amb el cap i no amb altres parts del cos o de l’ànima. I, això no obstant, el fet de lliurar-se a una causa només pot néixer i alimentar-se de la passió, si ha de ser una actitud autènticament humana i no un frívol joc intel·lectual”. Si cal posar-hi passió, les màquines no hi tindran res a fer, en política. Si cal ser autèntic, cagada pastoret. Només, potser, en la dimensió burocràtica podrien fer alguna cosa els algoritmes.
Però, dit això, em desdoblo i esdevinc el meu propi advocat del diable: no es podria dir el mateix de l’art i la IA? Com es pot escriure un poema, pintar un quadre o compondre una cançó sense passió? Bé, això està passant ara mateix: la IA ja és capaç de fer poemes, quadres i cançons, molt lluny de la passió que sentim els éssers humans. Un art fred, creacions sorgides de la racionalitat extrema, pseudo-originalitat sense sang ni carn. Obres que, en realitat, seran buides completament.
I la política? Weber va establir que “les tres qualitats decisivament importants” del polític són la passió, el sentit de la responsabilitat i la mesura (per observar “la distància amb els homes i les coses”). Com podem fer que una màquina adquireixi aquests atributs? Al capdavall, la IA no deixa de ser un enorme sistema d’informació que combina dades i patrons, que recrea, però fa veure que crea. Serviria això per al tipus de missió que representa la tasca política? Em sembla que som lluny d’aquesta possibilitat, sigui dit amb permís dels que en saben, com el benvolgut Josep Mª Ganyet, el darrer llibre del qual, La democràcia mor al núvol (La Magrana), us recomano.
La IA fa adaptacions, diguem-ho així. Versions que semblen originals. Adaptacions que vomiten uns algoritmes programats per persones, ni més ni menys. Salman Rushdie, tot parlant de com s’adapten les obres d’una o altra disciplina, escriu això, en un assaig recollit al volum Els llenguatges de la veritat (Empúries): “La qüestió de les essències continua al centre de l’acte d’adaptació: com fer una segona versió d’una primera cosa, d’un llibre, d’una pel·lícula o d’un poema o d’una verdura o d’un mateix, que reïxi a ser una cosa nova i alhora incorpori l’essència, l’esperit, l’ànima de la primera cosa, allò que tu mateix, o el teu llibre o poema o pel·lícula o mango o llima, éreu originalment”. L’ànima, vet aquí. L’aura de les obres d’art, per dir-ho com Walter Benjamin, l’experiència del que no es pot repetir.
L’ànima de la política. Ja som al cap del carrer. Preguntaríem a un mecanisme d’IA com resoldre la sequera que pateix el nostre país. Què ens respondria? Potser ens diria que cal resar més.