Desxifrar el que passa en unes eleccions pot ser fàcil o no tant. Per exemple, és fàcil concloure que el PSC es consolida com l’opció d’ordre als ajuntaments amb més població, una cosa que ja havíem vist quan socialistes i convergents es dividien el país en funció del tipus de comicis i la geografia. En canvi, hi ha resultats que demanen un esforç d’anàlisi superior, com la victòria de Xavier Trias en la batalla pel consistori barceloní. Malgrat la presència de Laura Borràs al costat de l’alcaldable durant la nit dolça del triomf, tothom sap que som davant d’un èxit construït explícitament en contra del que diu, promou i significa la presidenta de Junts i altres dirigents d’aquesta opció.
En primer lloc, un fet indiscutible: Trias assoleix l’objectiu de concentrar el vot anti-Colau que no és extremista ni reaccionari, que se’n va cap a les diverses marques de les dretes espanyolistes. La gran bandera del que fou alcalde convergent ha estat el vot útil per fer fora de l’alcaldia una figura que crea rebuig entre una part important de barcelonins. I, en segon lloc, i lligat al concepte anterior, Trias ha venut una mercaderia clàssica i clara: el canvi. Per fer-ho tenia dues dificultats: el fet d’haver estat alcalde i el fet que Jaume Collboni ha intentat -mitjançant la jugada de plegar del govern local- presentar-se com el garant d’un canvi tranquil, digerible també per a una part d’antics votants dels comuns, ara cansats de l’estil Colau. Finalment, s’ha imposat el canvi-recanvi de Trias per davant del canvi-sense trencament de Collboni. Ser dins i fora a la vegada -com volia el cap de llista del PSC- no ha tingut premi.
La ideologia independentista oficial del partit més gran que ha fet costat a Trias ha estat irrellevant. Diguem-ho d’una altra manera: el doctor Trias ha fet servir la mateixa fórmula que el popular Xavier García Albiol a Badalona: “voteu-me si voleu canviar, accepto vots de totes les procedències i sensibilitats, no tingueu en compte les ideologies”. Per això no es pot dir que la campanya de Trias hagi estat una exhibició de força de l’independentisme, i per això aquesta victòria no pot tapar els resultats discrets del partit de Carles Puigdemont, que tampoc es beneficia de la severa reculada dels republicans.
Trias tenia una intuïció i això ha marcat la seva navegació: a Barcelona un candidat independentista només pot guanyar si no diu gaire que ho és. La victòria d’Ernest Maragall l’any 2019 responia a un context molt excepcional, que ja ha passat: líders del procés empresonats, socialistes tocats i sense impuls, mobilització de les bases republicanes, i participació alta. La victòria de Xavier Trias es construeix -cal tenir-ho en compte- sobre una idealització de la desapareguda Convergència, que esdevé una mena de membre amputat que encara es nota en el cos electoral. La nostàlgia mobilitza allí on no arriba l’emprenyament.
En el discurs de campanya de Trias, la identitat convergent -implícita i explícita- acaba sent importantíssima com a sinònim de síntesi de moderació, ordre, mesocràcia, tranquil·litat i bons aliments. Trias recupera l’americana de veterà dirigent convergent i s’hi troba molt còmode, malgrat que el país i la societat han canviat molt des dels temps del pujolisme. Les estelades, absents dels actes de Trias per Barcelona, són substituïdes per un “tu ja m’entens”, que abraça independentistes, autonomistes, regionalistes i el que sigui, agermanats en un barcelonisme que veu en Colau l’antimatèria i el “no future”. Per bé que una part de les elits locals aposta per Collboni (perquè és un home del bloc del 155), altres membres de les elits nostrades estan convençuts que algú tan amable i assenyat com el doctor Trias no farà res que pugui inquietar-los des de l’alcaldia, encara que gaudeixi de la benedicció del líder de Waterloo.
Sumat i restat, quina és la ideologia de la victòria de Trias a Barcelona? De fet, és una ideologia que, ara com ara, no té cap partit. És una versió vagament posada al dia del catalanisme convergent que, quan era fort, en el passat, no va acabar d’entendre Barcelona ni els reptes metropolitans. Una altra cosa és que, a pilota passada, la direcció de Junts digui que l’independentisme ha conquerit el Cap i Casal. Paradoxa o ironia de la història: els convergents governaran la capital catalana quan Convergència ja no existeix. Però alguns desitgen ressuscitar-la: així és com s’ha de llegir el pas endavant que ha fet l’exconseller Jaume Giró, per prendre part en les primàries de Junts que triaran el cap de llista a les eleccions generals de juliol. Mentrestant, Puigdemont es feia una foto amb Míriam Nogueras, que vol continuar representant aquestes sigles al Congrés dels Diputats.
En primer lloc, un fet indiscutible: Trias assoleix l’objectiu de concentrar el vot anti-Colau que no és extremista ni reaccionari, que se’n va cap a les diverses marques de les dretes espanyolistes. La gran bandera del que fou alcalde convergent ha estat el vot útil per fer fora de l’alcaldia una figura que crea rebuig entre una part important de barcelonins. I, en segon lloc, i lligat al concepte anterior, Trias ha venut una mercaderia clàssica i clara: el canvi. Per fer-ho tenia dues dificultats: el fet d’haver estat alcalde i el fet que Jaume Collboni ha intentat -mitjançant la jugada de plegar del govern local- presentar-se com el garant d’un canvi tranquil, digerible també per a una part d’antics votants dels comuns, ara cansats de l’estil Colau. Finalment, s’ha imposat el canvi-recanvi de Trias per davant del canvi-sense trencament de Collboni. Ser dins i fora a la vegada -com volia el cap de llista del PSC- no ha tingut premi.
La ideologia independentista oficial del partit més gran que ha fet costat a Trias ha estat irrellevant. Diguem-ho d’una altra manera: el doctor Trias ha fet servir la mateixa fórmula que el popular Xavier García Albiol a Badalona: “voteu-me si voleu canviar, accepto vots de totes les procedències i sensibilitats, no tingueu en compte les ideologies”. Per això no es pot dir que la campanya de Trias hagi estat una exhibició de força de l’independentisme, i per això aquesta victòria no pot tapar els resultats discrets del partit de Carles Puigdemont, que tampoc es beneficia de la severa reculada dels republicans.
Trias tenia una intuïció i això ha marcat la seva navegació: a Barcelona un candidat independentista només pot guanyar si no diu gaire que ho és. La victòria d’Ernest Maragall l’any 2019 responia a un context molt excepcional, que ja ha passat: líders del procés empresonats, socialistes tocats i sense impuls, mobilització de les bases republicanes, i participació alta. La victòria de Xavier Trias es construeix -cal tenir-ho en compte- sobre una idealització de la desapareguda Convergència, que esdevé una mena de membre amputat que encara es nota en el cos electoral. La nostàlgia mobilitza allí on no arriba l’emprenyament.
En el discurs de campanya de Trias, la identitat convergent -implícita i explícita- acaba sent importantíssima com a sinònim de síntesi de moderació, ordre, mesocràcia, tranquil·litat i bons aliments. Trias recupera l’americana de veterà dirigent convergent i s’hi troba molt còmode, malgrat que el país i la societat han canviat molt des dels temps del pujolisme. Les estelades, absents dels actes de Trias per Barcelona, són substituïdes per un “tu ja m’entens”, que abraça independentistes, autonomistes, regionalistes i el que sigui, agermanats en un barcelonisme que veu en Colau l’antimatèria i el “no future”. Per bé que una part de les elits locals aposta per Collboni (perquè és un home del bloc del 155), altres membres de les elits nostrades estan convençuts que algú tan amable i assenyat com el doctor Trias no farà res que pugui inquietar-los des de l’alcaldia, encara que gaudeixi de la benedicció del líder de Waterloo.
Sumat i restat, quina és la ideologia de la victòria de Trias a Barcelona? De fet, és una ideologia que, ara com ara, no té cap partit. És una versió vagament posada al dia del catalanisme convergent que, quan era fort, en el passat, no va acabar d’entendre Barcelona ni els reptes metropolitans. Una altra cosa és que, a pilota passada, la direcció de Junts digui que l’independentisme ha conquerit el Cap i Casal. Paradoxa o ironia de la història: els convergents governaran la capital catalana quan Convergència ja no existeix. Però alguns desitgen ressuscitar-la: així és com s’ha de llegir el pas endavant que ha fet l’exconseller Jaume Giró, per prendre part en les primàries de Junts que triaran el cap de llista a les eleccions generals de juliol. Mentrestant, Puigdemont es feia una foto amb Míriam Nogueras, que vol continuar representant aquestes sigles al Congrés dels Diputats.