La memòria és traïdorenca: crec recordar que, quan estrenàvem la democràcia, la gent tenia ganes de votar. Il·lusió, entusiasme, el batec de la història, etcètera. Servidor era un nen i, per tant, potser la cosa no era ben bé així. El juny del 1977 -primeres generals de la democràcia estrenada- vaig sortir a recollir propaganda electoral com qui busca cromos de futbolistes; dèries estranyes, temps de canvi, un món fundacional. Votar era la novetat i la campanya no semblava una campanya. Tot era amateur i encara no s’estilava fer ofertes de tómbola a l’electorat. Ara, cada dia, hi ha candidats que prometen regals a la gent, com els blancs regalaven mirallets als indis del Far West: bitllets d’Interraïl, entrades per al cinema, habitatges que sorgeixen com bolets, dentistes... Em recorden a aquells paios que anaven pels pobles venent mantes i que, si en compraves tres, t’obsequiaven amb una llauna d’oli de dubtosa procedència.
M’agraden les campanyes electorals. Fins i tot quan el nivell d’ensarronada és alt, com avui. Això és la vida i això és la democràcia, plena de solemnitat i de ridiculesa, amb candidats honrats i amb saltataulells, amb figures que hi van de bona fe i bandarres descarats. Agafem-ho com ve. He seguit una mica els debats territorials televisius que ha moderat el col·lega Xavier Graset i he arribat a una conclusió: hi ha mediocritat, però també hi ha gent que es fa escoltar i que transmet una certa solidesa. Més o menys com passa fora de la política. Una altra cosa seria molt estranya.
Per què votem o deixem de fer-ho? S’han escrit molts llibres sobre aquest assumpte. En resum, es pot votar des de la necessitat (fer fora un govern que considerem que ho fa malament), es pot votar des de l’entusiasme (volem que arribi al poder un partit o un candidat que ens engresca) i es pot votar amb inèrcia de manera mecànica (per aquells que considerem sempre “els nostres”). Axiomàticament, la grandesa de la democràcia rau en la possibilitat de substituir el que és o considerem “un mal govern” per un altre govern, a qui farem confiança. En les eleccions municipals, això és més comprovable que en les eleccions catalanes o espanyoles, perquè l’escrutini del ciutadà sobre la tasca del governant és més directe. La proximitat de l’administració facilita -en principi- la comparació entre el que s’ha fet i el que es va dir que es faria.
Tothom sap quan un alcalde i un equip municipal rutllen o no rutllen. Se’m dirà que, en aquesta mena de judicis, hi ha sempre molta subjectivitat i que el filtre ideològic introdueix un biaix que pot emmascarar les evidències. Òbviament. Les marques i les sigles pesen, no és cert que no compten gaire. Amb tot, quan un ajuntament aconsegueix empipar una gran majoria, les coses són imparables. Vull dir que hi ha moments en què la realitat s’imposa per sobre de les lleialtats de partit i apareix l’escletxa que facilita el recanvi de governants. Afortunadament, no tot és relat, ni la propaganda aconsegueix salvar allò que és impresentable.
La política local és difícil d’exercir perquè no permet amagar l’ou. La política nacional o la política estatal poden generar cortines de complexitat que dilueixin la responsabilitat del conseller o del ministre de torn. En un ajuntament, no hi ha xarxa de seguretat: tot peta a la cara dels regidors que gestionen aquell poble o aquella ciutat. Per això, els bons alcaldes acostumen a anar per la vida mirant els detalls i prenent nota del que passa a cada cantonada. Ho feia, per exemple, Pasqual Maragall, tot i tenir centenars de persones dedicades a la gestió de la gran metròpoli.
Triar els governants locals és una forma de mesurar l’equilibri entre les nostres idees i la nostra experiència més concreta de convivència amb els altres. Es tracta d’una relació envitricollada, on el pes d'allò que s’anomena “projecte de ciutat” (o “projecte de poble”) sempre resulta menor amb relació al balanç que fem -de manera més o menys explícita- de les satisfaccions i les inclemències que depenen (o sembla que depenen) d’aquells que condueixen el consistori.
M’agraden les campanyes electorals. Fins i tot quan el nivell d’ensarronada és alt, com avui. Això és la vida i això és la democràcia, plena de solemnitat i de ridiculesa, amb candidats honrats i amb saltataulells, amb figures que hi van de bona fe i bandarres descarats. Agafem-ho com ve. He seguit una mica els debats territorials televisius que ha moderat el col·lega Xavier Graset i he arribat a una conclusió: hi ha mediocritat, però també hi ha gent que es fa escoltar i que transmet una certa solidesa. Més o menys com passa fora de la política. Una altra cosa seria molt estranya.
Per què votem o deixem de fer-ho? S’han escrit molts llibres sobre aquest assumpte. En resum, es pot votar des de la necessitat (fer fora un govern que considerem que ho fa malament), es pot votar des de l’entusiasme (volem que arribi al poder un partit o un candidat que ens engresca) i es pot votar amb inèrcia de manera mecànica (per aquells que considerem sempre “els nostres”). Axiomàticament, la grandesa de la democràcia rau en la possibilitat de substituir el que és o considerem “un mal govern” per un altre govern, a qui farem confiança. En les eleccions municipals, això és més comprovable que en les eleccions catalanes o espanyoles, perquè l’escrutini del ciutadà sobre la tasca del governant és més directe. La proximitat de l’administració facilita -en principi- la comparació entre el que s’ha fet i el que es va dir que es faria.
Tothom sap quan un alcalde i un equip municipal rutllen o no rutllen. Se’m dirà que, en aquesta mena de judicis, hi ha sempre molta subjectivitat i que el filtre ideològic introdueix un biaix que pot emmascarar les evidències. Òbviament. Les marques i les sigles pesen, no és cert que no compten gaire. Amb tot, quan un ajuntament aconsegueix empipar una gran majoria, les coses són imparables. Vull dir que hi ha moments en què la realitat s’imposa per sobre de les lleialtats de partit i apareix l’escletxa que facilita el recanvi de governants. Afortunadament, no tot és relat, ni la propaganda aconsegueix salvar allò que és impresentable.
La política local és difícil d’exercir perquè no permet amagar l’ou. La política nacional o la política estatal poden generar cortines de complexitat que dilueixin la responsabilitat del conseller o del ministre de torn. En un ajuntament, no hi ha xarxa de seguretat: tot peta a la cara dels regidors que gestionen aquell poble o aquella ciutat. Per això, els bons alcaldes acostumen a anar per la vida mirant els detalls i prenent nota del que passa a cada cantonada. Ho feia, per exemple, Pasqual Maragall, tot i tenir centenars de persones dedicades a la gestió de la gran metròpoli.
Triar els governants locals és una forma de mesurar l’equilibri entre les nostres idees i la nostra experiència més concreta de convivència amb els altres. Es tracta d’una relació envitricollada, on el pes d'allò que s’anomena “projecte de ciutat” (o “projecte de poble”) sempre resulta menor amb relació al balanç que fem -de manera més o menys explícita- de les satisfaccions i les inclemències que depenen (o sembla que depenen) d’aquells que condueixen el consistori.