L’acord per la investidura de Junts i el PSOE era una necessitat i pot esdevenir una oportunitat per a Catalunya i Espanya. La situació dels darrers anys enquistava, invisibilitzava el conflicte polític entre Catalunya i Espanya però també la divisió profunda entre blocs a Espanya. S’inicia la negociació per una nova transició a Espanya després de gairebé cinquanta anys.
Una part de la política espanyola no ha refusat el llarg franquisme, no accepta la pluralitat dels pobles d’Espanya i la reivindicació legítima de Catalunya. El resultat electoral ha situat el president Pedro Sánchez en una disjuntiva molt difícil i juntament amb el president Puigdemont poden ser els estadistes de la nova transició d’Espanya i Catalunya. El president Maragall va intentar trobar l’encaix de Catalunya dins Espanya, conscient que la nova transició estava pendent, i per això probablement va fracassar.
Les eleccions generals espanyoles l’any 2019 varen constatar els blocs contraposats. Va guanyar el PSOE amb 120 escons i la suma en vots de PSOE, Unides Podem i Més País sumava el 43,43% dels vots, amb 10,9 milions de votants. La suma de PP, Vox i Ciutadans sumava el 43,06% dels vots, amb 10,3 milions de votants. Pedro Sánchez va optar per un pacte amb Podem i els partits regionals. Es confirmava el creixement de Vox i la dretanització nacionalista espanyola, en declivi de Ciutadans. També la incapacitat del PP a fer pactes de governabilitat amb els partits regionals. Els tres partits independentistes sumaven el 6,8% dels vots, 1,6 milions de votants, amb una participació alta a Catalunya del 69%.
En aquell 2019 la investidura de Pedro Sánchez va ser possible pels 13 diputats d’ERC. L’acord entre ERC i el PSOE va ser a canvi de crear una taula de diàleg, negociació i acord per resoldre el conflicte polític. L’esquerda entre ERC i Junts va anar creixent després d’aquest acord que no feia cap esment a l’exili, a l'amnistia i no concretava l’horitzó concret. Els resultats d’aquest acord d’investidura i governabilitat han sigut pocs, malgrat aprovar els pressupostos estatals.
Les eleccions generals espanyoles d’enguany, 23 de juliol del 2023, han confirmat l’Espanya de blocs, amb una alta participació (70,38%, superior a la del 2019 de 66,23%). El PP guanya les eleccions, incorporant els votants de Ciutadans que no es presentà a les eleccions i els que va perdre Vox. La suma de votants de PP i Vox és del 45%, uns 11 milions de votants. La suma de PSOE i Sumar, el 44% amb 9,7 milions de votants. Però, de nou, el PP no aconsegueix acords entre els partits regionals i el pacte amb Vox en molts governs autonòmics i ajuntaments el fan còmplice d’una visió d’Espanya uniformista, que no acaba ni renega del passat franquista, i que enyora un Estat preconstitucional, negant l’Espanya, molt plural i diversa, amb una alta immigració estructural.
El resultat atorga a Pedro Sánchez la possibilitat de negociar la investidura amb set partits: Sumar, ERC, Junts, EH-Bildu, PNB, Coalició Canària i el BNG o acceptar un acord amb el PP. La suma dels vuit partits que configuraran el govern de Pedro Sánchez superarà el 51% dels votants de les darreres eleccions generals, amb més 12,7 milions de votants.
La diferència amb l’any 2019 és que ara Junts és imprescindible per l’acord. Aquesta aritmètica electoral es dona malgrat una davallada del vot independentista, que obté el 4,8% dels vots (l’any 2019, 6,88%), amb 930.000 votants. La participació a Catalunya va baixar al 65,4% a expenses d'una abstenció del votant independentista. Els tres partits ERC, Junts i la CUP varen perdre més de 670.000 persones. ERC va perdre entorn de 413.000 votants, la CUP 155.000 -es queden sense representació parlamentària- i Junts 138.000.
El PSOE, Pedro Sánchez, negocia amb el president Puigdemont per primera vegada, legitimant l’exili i iniciant un nou camí. L’amnistia esdevé un punt innegociable per a Junts i juntament amb la mediació internacional que acompanyi, verifiqui i segueixi els acords o desacords.
L’acord entre Junts i el PSOE, situant Sánchez i Puigdemont en el centre dels acords i en la diana de les crítiques, atorga l’independentisme com una opció legítima. El document signat és honest, valent i explicita el relat i la voluntat política compartida, escriu les discrepàncies i no nega les dificultats. Assenyala el camí, és obert i assumeix que caldrà treballar constantment.
Reconeix el conflicte polític entre Espanya i Catalunya des del 1714, l’intent de l’Estatut del 2010, l’1 d’octubre i acorda la mediació internacional. El referèndum d’autodeterminació estarà en la taula negociadora en tot moment. Explicita que Catalunya ha d’estar present, en primera persona, en els fòrums i organismes europeus i internacionals i que el català ha d’esdevenir llengua oficial en la Unió Europea. El pacte inclou la llei amnistia per tots els investigats des de la consulta del 9 novembre del 2014 fins a l’actualitat, entorn de 1500 persones i estudiarà els casos judicialitzats per raons polítics (lawfare). El pacte demana una modificació de la Llei orgànica de finances de les comunitats autònomes (LOFCA) que encari la cessió del 100% dels impostos a Catalunya.
ERC, en aquesta ocasió, també inclou la Llei d’amnistia en l’actual taula de diàleg junt amb el traspàs de Rodalies i la condonació del 20% del deute de la Generalitat amb l’Estat. Estem en un moment històric on el PSOE, liderat per Pedro Sánchez, s’enfronta a una Espanya que nega la necessitat de revisió del model d’Estat i de desterrar el passat franquista i uniformista. El PP, Vox, una part de la judicatura i dels poders centralistes, militars, mediàtics i econòmics, han iniciat la forta oposició a aquestos acords, intentant desestabilitzar.
Una part del PSOE, liderat per actors de la transició, com Felipe González, també nega la legitimitat de l’amnistia. Ells que varen acordar amb el franquisme la transició i que varen pactar amb el PSC el dret de Catalunya a l’autodeterminació, ara neguen un acord democràtic del conflicte polític entre Espanya i Catalunya i la necessitat de superar els blocs a Espanya.
També Junts i ERC reben crítiques d’una part de l’independentisme. Una part de la direcció de ANC, de la CUP i diferents personalitats acusen a aquests que l’acord desmobilitzarà a l’independentisme i blanquejarà l’Estat. Jo considero que és al contrari i que suposa la gran oportunitat per continuar lluitant pels interessos legítims de Catalunya. Estarà també a les nostres mans. L’amnistia és el detonant del canvi actual i ha de propiciar la resta. L’exigència de mediació internacional situa la bilateralitat Catalunya-Espanya en el tauler polític més enllà de l’àmbit espanyol o nacional català. Les propostes dels crítics a l’acord no tenen cap possibilitat ni concreció.
Ara també caldrà compromís, responsabilitat, rigor, constància i unitat per arribar a bon port. El resultat electoral i les decisions preses han portat al president Sánchez i al president Puigdemont a poder ser estadistes de la història d’Espanya i de Catalunya. El temps ho escriurà.
Una part de la política espanyola no ha refusat el llarg franquisme, no accepta la pluralitat dels pobles d’Espanya i la reivindicació legítima de Catalunya. El resultat electoral ha situat el president Pedro Sánchez en una disjuntiva molt difícil i juntament amb el president Puigdemont poden ser els estadistes de la nova transició d’Espanya i Catalunya. El president Maragall va intentar trobar l’encaix de Catalunya dins Espanya, conscient que la nova transició estava pendent, i per això probablement va fracassar.
Les eleccions generals espanyoles l’any 2019 varen constatar els blocs contraposats. Va guanyar el PSOE amb 120 escons i la suma en vots de PSOE, Unides Podem i Més País sumava el 43,43% dels vots, amb 10,9 milions de votants. La suma de PP, Vox i Ciutadans sumava el 43,06% dels vots, amb 10,3 milions de votants. Pedro Sánchez va optar per un pacte amb Podem i els partits regionals. Es confirmava el creixement de Vox i la dretanització nacionalista espanyola, en declivi de Ciutadans. També la incapacitat del PP a fer pactes de governabilitat amb els partits regionals. Els tres partits independentistes sumaven el 6,8% dels vots, 1,6 milions de votants, amb una participació alta a Catalunya del 69%.
En aquell 2019 la investidura de Pedro Sánchez va ser possible pels 13 diputats d’ERC. L’acord entre ERC i el PSOE va ser a canvi de crear una taula de diàleg, negociació i acord per resoldre el conflicte polític. L’esquerda entre ERC i Junts va anar creixent després d’aquest acord que no feia cap esment a l’exili, a l'amnistia i no concretava l’horitzó concret. Els resultats d’aquest acord d’investidura i governabilitat han sigut pocs, malgrat aprovar els pressupostos estatals.
Les eleccions generals espanyoles d’enguany, 23 de juliol del 2023, han confirmat l’Espanya de blocs, amb una alta participació (70,38%, superior a la del 2019 de 66,23%). El PP guanya les eleccions, incorporant els votants de Ciutadans que no es presentà a les eleccions i els que va perdre Vox. La suma de votants de PP i Vox és del 45%, uns 11 milions de votants. La suma de PSOE i Sumar, el 44% amb 9,7 milions de votants. Però, de nou, el PP no aconsegueix acords entre els partits regionals i el pacte amb Vox en molts governs autonòmics i ajuntaments el fan còmplice d’una visió d’Espanya uniformista, que no acaba ni renega del passat franquista, i que enyora un Estat preconstitucional, negant l’Espanya, molt plural i diversa, amb una alta immigració estructural.
El resultat atorga a Pedro Sánchez la possibilitat de negociar la investidura amb set partits: Sumar, ERC, Junts, EH-Bildu, PNB, Coalició Canària i el BNG o acceptar un acord amb el PP. La suma dels vuit partits que configuraran el govern de Pedro Sánchez superarà el 51% dels votants de les darreres eleccions generals, amb més 12,7 milions de votants.
La diferència amb l’any 2019 és que ara Junts és imprescindible per l’acord. Aquesta aritmètica electoral es dona malgrat una davallada del vot independentista, que obté el 4,8% dels vots (l’any 2019, 6,88%), amb 930.000 votants. La participació a Catalunya va baixar al 65,4% a expenses d'una abstenció del votant independentista. Els tres partits ERC, Junts i la CUP varen perdre més de 670.000 persones. ERC va perdre entorn de 413.000 votants, la CUP 155.000 -es queden sense representació parlamentària- i Junts 138.000.
El PSOE, Pedro Sánchez, negocia amb el president Puigdemont per primera vegada, legitimant l’exili i iniciant un nou camí. L’amnistia esdevé un punt innegociable per a Junts i juntament amb la mediació internacional que acompanyi, verifiqui i segueixi els acords o desacords.
L’acord entre Junts i el PSOE, situant Sánchez i Puigdemont en el centre dels acords i en la diana de les crítiques, atorga l’independentisme com una opció legítima. El document signat és honest, valent i explicita el relat i la voluntat política compartida, escriu les discrepàncies i no nega les dificultats. Assenyala el camí, és obert i assumeix que caldrà treballar constantment.
Reconeix el conflicte polític entre Espanya i Catalunya des del 1714, l’intent de l’Estatut del 2010, l’1 d’octubre i acorda la mediació internacional. El referèndum d’autodeterminació estarà en la taula negociadora en tot moment. Explicita que Catalunya ha d’estar present, en primera persona, en els fòrums i organismes europeus i internacionals i que el català ha d’esdevenir llengua oficial en la Unió Europea. El pacte inclou la llei amnistia per tots els investigats des de la consulta del 9 novembre del 2014 fins a l’actualitat, entorn de 1500 persones i estudiarà els casos judicialitzats per raons polítics (lawfare). El pacte demana una modificació de la Llei orgànica de finances de les comunitats autònomes (LOFCA) que encari la cessió del 100% dels impostos a Catalunya.
ERC, en aquesta ocasió, també inclou la Llei d’amnistia en l’actual taula de diàleg junt amb el traspàs de Rodalies i la condonació del 20% del deute de la Generalitat amb l’Estat. Estem en un moment històric on el PSOE, liderat per Pedro Sánchez, s’enfronta a una Espanya que nega la necessitat de revisió del model d’Estat i de desterrar el passat franquista i uniformista. El PP, Vox, una part de la judicatura i dels poders centralistes, militars, mediàtics i econòmics, han iniciat la forta oposició a aquestos acords, intentant desestabilitzar.
Una part del PSOE, liderat per actors de la transició, com Felipe González, també nega la legitimitat de l’amnistia. Ells que varen acordar amb el franquisme la transició i que varen pactar amb el PSC el dret de Catalunya a l’autodeterminació, ara neguen un acord democràtic del conflicte polític entre Espanya i Catalunya i la necessitat de superar els blocs a Espanya.
També Junts i ERC reben crítiques d’una part de l’independentisme. Una part de la direcció de ANC, de la CUP i diferents personalitats acusen a aquests que l’acord desmobilitzarà a l’independentisme i blanquejarà l’Estat. Jo considero que és al contrari i que suposa la gran oportunitat per continuar lluitant pels interessos legítims de Catalunya. Estarà també a les nostres mans. L’amnistia és el detonant del canvi actual i ha de propiciar la resta. L’exigència de mediació internacional situa la bilateralitat Catalunya-Espanya en el tauler polític més enllà de l’àmbit espanyol o nacional català. Les propostes dels crítics a l’acord no tenen cap possibilitat ni concreció.
Ara també caldrà compromís, responsabilitat, rigor, constància i unitat per arribar a bon port. El resultat electoral i les decisions preses han portat al president Sánchez i al president Puigdemont a poder ser estadistes de la història d’Espanya i de Catalunya. El temps ho escriurà.