Des del govern espanyol i les institucions de l’Estat van creure que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Sortosament, aquesta setmana s’ha demostrat que repetir mil vegades una mentida et converteix en un mentider.
Un cop s’ha esgotat el discurs de la transició espanyola que durant dècades ha servit per justificar-ho tot i s’han vist les febleses d’un estat espanyol corcat per la corrupció i dominat per l’immobilisme, els grans partits espanyols no han estat capaços de forjar un projecte d’Espanya que il·lusioni. Lluny d’això, han deixat clar que només hi ha una manera de ser espanyol i que la diversitat és una anomalia que cal corregir.
En aquest context, els poders de l’Estat s'han limitat a fortificar una idea d’Espanya basada en la imposició i no pas en la proposta. I quan a Catalunya l’independentisme ha ocupat la centralitat política, la reacció que té l’Estat és desacreditar aquesta opció amb mentides, joc brut i imposicions.
La campanya de la por orquestrada en aquestes eleccions ha posat al descobert el pànic dels poders de l’Estat davant un possible resultat electoral que sigui indiscutible. Després de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions d’aquest 27 de setembre, han desplegat tot el potencial diplomàtic per obtenir el rebuig de la comunitat internacional a la independència de Catalunya. Els resultats obtinguts han estat ben pobres: cap mandatari internacional ha dit que no reconeixeria el nou estat de Catalunya si es fa per vies inequívocament democràtiques.
Acabat el tour diplomàtic, i en una seqüència perfectament ordenada, han fet aparèixer el ministre de Defensa a recordar-nos que tenen un exèrcit, després ha sortit el president del Tribunal Suprem a dir que és irrellevant el resultat de les urnes, que per això hi són ells si els ciutadans s’equivoquen de vot. Tot seguit ha entrat en escena la banca per anunciar-nos que si votem malament se n’aniran de Catalunya i abandonaran els milions de clients que tenen aquí. La patronal espanyola també ha demanat a les empreses que prenguin partit i diguin els seus treballadors que votin bé; i els dos sindicats majoritaris a Espanya, UGT i CCOO, també s’han apuntat a la festa i s’han posicionat al costat de la patronal per alertar als treballadors de la independència. Però no s’acaba aquí. Ha sortit el governador del Banc d’Espanya parlant dels riscos d’un corralito, i el secretari d’Estat de la Seguretat Social dient que les pensions dels catalans estan en perill, i després ha sortit el president del Consejo Superior de Deportes a dir-nos que el Barça s’arruïnarà i haurà de jugar a tercera regional. I perquè no hi falti ningú, apareix el cardenal Cañizares a dir-nos que si votem malament ens quedarem cecs.
Després de mentides i més mentides torna a ser el torn de Rajoy i, sense voler, reconeix que amb la independència de Catalunya, els ciutadans no perdran la nacionalitat espanyola i també reconeix que el Regne d’Espanya tindrà l’obligació de pagar les pensions a totes aquelles persones que han cotitzat en el sistema espanyol, visquin on visquin i tinguin la nacionalitat que tinguin. Després ha hagut de sortir a rectificar el governador del Banc d’Espanya per desmentir que hi pugui haver un corralito, i alguns bancs han admès que no marxaran de Catalunya, i la Comissió Europea ha reconegut que no ha escrit que Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea, tal com s’afirmava en la traducció al castellà, que algun espavilat havia manipulat. I tot això, només en una setmana.
Les mentides de Rajoy vénen de lluny. Va mentir amb l’autoria dels atemptats de l’11-M a Madrid, va mentir amb els efectes de l’enfonsament del Prestige, ha mentit durant tota la legislatura fent exactament el contrari del que prometia el seu programa electoral –"no voy a subir el IVA", deia–. I ara també ha mentit amb Catalunya.
Aquest diumenge no podem fallar. Hem d’aconseguir un resultat incontestable a favor del "sí", que s’expliqui sol, que no calgui interpretar-lo. No és cap exageració dir que és el vot de la nostra vida. Està a les nostres mans.
Un cop s’ha esgotat el discurs de la transició espanyola que durant dècades ha servit per justificar-ho tot i s’han vist les febleses d’un estat espanyol corcat per la corrupció i dominat per l’immobilisme, els grans partits espanyols no han estat capaços de forjar un projecte d’Espanya que il·lusioni. Lluny d’això, han deixat clar que només hi ha una manera de ser espanyol i que la diversitat és una anomalia que cal corregir.
En aquest context, els poders de l’Estat s'han limitat a fortificar una idea d’Espanya basada en la imposició i no pas en la proposta. I quan a Catalunya l’independentisme ha ocupat la centralitat política, la reacció que té l’Estat és desacreditar aquesta opció amb mentides, joc brut i imposicions.
La campanya de la por orquestrada en aquestes eleccions ha posat al descobert el pànic dels poders de l’Estat davant un possible resultat electoral que sigui indiscutible. Després de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions d’aquest 27 de setembre, han desplegat tot el potencial diplomàtic per obtenir el rebuig de la comunitat internacional a la independència de Catalunya. Els resultats obtinguts han estat ben pobres: cap mandatari internacional ha dit que no reconeixeria el nou estat de Catalunya si es fa per vies inequívocament democràtiques.
Acabat el tour diplomàtic, i en una seqüència perfectament ordenada, han fet aparèixer el ministre de Defensa a recordar-nos que tenen un exèrcit, després ha sortit el president del Tribunal Suprem a dir que és irrellevant el resultat de les urnes, que per això hi són ells si els ciutadans s’equivoquen de vot. Tot seguit ha entrat en escena la banca per anunciar-nos que si votem malament se n’aniran de Catalunya i abandonaran els milions de clients que tenen aquí. La patronal espanyola també ha demanat a les empreses que prenguin partit i diguin els seus treballadors que votin bé; i els dos sindicats majoritaris a Espanya, UGT i CCOO, també s’han apuntat a la festa i s’han posicionat al costat de la patronal per alertar als treballadors de la independència. Però no s’acaba aquí. Ha sortit el governador del Banc d’Espanya parlant dels riscos d’un corralito, i el secretari d’Estat de la Seguretat Social dient que les pensions dels catalans estan en perill, i després ha sortit el president del Consejo Superior de Deportes a dir-nos que el Barça s’arruïnarà i haurà de jugar a tercera regional. I perquè no hi falti ningú, apareix el cardenal Cañizares a dir-nos que si votem malament ens quedarem cecs.
Després de mentides i més mentides torna a ser el torn de Rajoy i, sense voler, reconeix que amb la independència de Catalunya, els ciutadans no perdran la nacionalitat espanyola i també reconeix que el Regne d’Espanya tindrà l’obligació de pagar les pensions a totes aquelles persones que han cotitzat en el sistema espanyol, visquin on visquin i tinguin la nacionalitat que tinguin. Després ha hagut de sortir a rectificar el governador del Banc d’Espanya per desmentir que hi pugui haver un corralito, i alguns bancs han admès que no marxaran de Catalunya, i la Comissió Europea ha reconegut que no ha escrit que Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea, tal com s’afirmava en la traducció al castellà, que algun espavilat havia manipulat. I tot això, només en una setmana.
Les mentides de Rajoy vénen de lluny. Va mentir amb l’autoria dels atemptats de l’11-M a Madrid, va mentir amb els efectes de l’enfonsament del Prestige, ha mentit durant tota la legislatura fent exactament el contrari del que prometia el seu programa electoral –"no voy a subir el IVA", deia–. I ara també ha mentit amb Catalunya.
Aquest diumenge no podem fallar. Hem d’aconseguir un resultat incontestable a favor del "sí", que s’expliqui sol, que no calgui interpretar-lo. No és cap exageració dir que és el vot de la nostra vida. Està a les nostres mans.