El mes de març del 2016, Carles Puigdemont va escriure al comissari d'immigració europeu, Dimitris Avramopoulos, oferint Catalunya com a terra d'acollida per a 4.500 refugiats. Era una proposta seriosa bastida per l'empenta de la societat civil organitzada, i acollida amb determinació pels ajuntaments i pel Govern de Catalunya.
A l'escrit, Puigdemont parlava del "deure legal internacional" i assumia, també, "l'obligació moral" d'acollir refugiats. Exactament el mateix posicionament que ha fet Raül Romeva com a conseller d'Exteriors i que s'ha materialitzat en projectes sòlids de suport als refugiats en escenaris especialment fràgils i oblidats com el Líban.
La resposta de la UE va ser explicar que l'asil era competència dels Estats i que a Catalunya no ho era. I punt. Hauria estat interessant que Jordi Évole hagués expressat, en aquell moment, el seu suport a la societat catalana i a les seves institucions, que han deixat clar de forma continuada que no volen ser còmplices de la deixadesa europea ni de l'espanyola.
Des del primer any de la guerra a Síria –i de forma ininterrompuda des de llavors-, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que integra fins a tres-cents ajuntaments, va saber articular una xarxa d'iniciatives locals dutes a terme per organitzacions catalanes per fer possible projectes de suport als refugiats en els camps kurds, turcs i iraquians o libanesos, així com a les vies de trànsit. També sense el suport ni el reconeixement de Jordi Évole.
Évole, precisament, és prou intel·ligent per saber que la crítica sense matís a tots els polítics i a totes les institucions públiques, és tramposa, és populista i és, al capdavall, antipolítica: tots són iguals. I sap que això és fals. I si ho sap, fa trampes.
El que és valent és anomenar el president espanyol i evidenciar el seu paper galdós en el procés de (no) acollida; explicar que l'estat espanyol denega set de cada deu peticions d'asil.
El que genera consciència crítica és recordar com els successius ministres de l'Interior d'Espanya han vulnerat de forma continuada la legislació estatal i la internacional a la frontera sud: recordar els retorns il·legals, recordar les agressions a persones que cerquen refugi i recordar, sí, com els han assassinat mentre eren el mar.
Recordar, si vol, el marc jurídic confús amb què es mantenen i es protegeixen els CIE arreu de l'Estat. I sí, això va de competències i d'incompetències que tenen nom i cognoms.
Amb la mateixa facilitat amb què es piula per deixar en evidència el populisme de Trump, es fa servir una retòrica fàcil i groga per arrencar un aplaudiment al Palau Sant Jordi tot posant al mateix sac polítics i institucions que no tenen res a veure. Que han demostrat que no tenen res a veure.
Al mateix temps, estic convençut que amb en Jordi Évole i tota una esquerra espanyola compartim valors republicans i compartim el desig de transformació social per construir societats realment glocals i compromeses des del barri fins a l'altra banda del món.
Potser per això fa mandra i sap greu que mantinguin aquesta posició fàcil i equidistant entre les institucions catalanes i les espanyoles. Que se sentin còmodes amb una sensibilitat directament proporcional a la distància del conflicte. Que entenguin bé allò que passa al Tibet, al Sàhara o a Chiapas, però els sigui tan difícil visualitzar la revolució política més transcendent que viu a Europa des de la caiguda del Mur.
En definitiva, que podent ser referents per il·lustrar la complexitat, triïn el simplisme i ens posin en un sac que ni ens pertoca ni és el nostre.
A l'escrit, Puigdemont parlava del "deure legal internacional" i assumia, també, "l'obligació moral" d'acollir refugiats. Exactament el mateix posicionament que ha fet Raül Romeva com a conseller d'Exteriors i que s'ha materialitzat en projectes sòlids de suport als refugiats en escenaris especialment fràgils i oblidats com el Líban.
La resposta de la UE va ser explicar que l'asil era competència dels Estats i que a Catalunya no ho era. I punt. Hauria estat interessant que Jordi Évole hagués expressat, en aquell moment, el seu suport a la societat catalana i a les seves institucions, que han deixat clar de forma continuada que no volen ser còmplices de la deixadesa europea ni de l'espanyola.
Des del primer any de la guerra a Síria –i de forma ininterrompuda des de llavors-, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que integra fins a tres-cents ajuntaments, va saber articular una xarxa d'iniciatives locals dutes a terme per organitzacions catalanes per fer possible projectes de suport als refugiats en els camps kurds, turcs i iraquians o libanesos, així com a les vies de trànsit. També sense el suport ni el reconeixement de Jordi Évole.
Évole, precisament, és prou intel·ligent per saber que la crítica sense matís a tots els polítics i a totes les institucions públiques, és tramposa, és populista i és, al capdavall, antipolítica: tots són iguals. I sap que això és fals. I si ho sap, fa trampes.
El que és valent és anomenar el president espanyol i evidenciar el seu paper galdós en el procés de (no) acollida; explicar que l'estat espanyol denega set de cada deu peticions d'asil.
El que genera consciència crítica és recordar com els successius ministres de l'Interior d'Espanya han vulnerat de forma continuada la legislació estatal i la internacional a la frontera sud: recordar els retorns il·legals, recordar les agressions a persones que cerquen refugi i recordar, sí, com els han assassinat mentre eren el mar.
Recordar, si vol, el marc jurídic confús amb què es mantenen i es protegeixen els CIE arreu de l'Estat. I sí, això va de competències i d'incompetències que tenen nom i cognoms.
Amb la mateixa facilitat amb què es piula per deixar en evidència el populisme de Trump, es fa servir una retòrica fàcil i groga per arrencar un aplaudiment al Palau Sant Jordi tot posant al mateix sac polítics i institucions que no tenen res a veure. Que han demostrat que no tenen res a veure.
Al mateix temps, estic convençut que amb en Jordi Évole i tota una esquerra espanyola compartim valors republicans i compartim el desig de transformació social per construir societats realment glocals i compromeses des del barri fins a l'altra banda del món.
Potser per això fa mandra i sap greu que mantinguin aquesta posició fàcil i equidistant entre les institucions catalanes i les espanyoles. Que se sentin còmodes amb una sensibilitat directament proporcional a la distància del conflicte. Que entenguin bé allò que passa al Tibet, al Sàhara o a Chiapas, però els sigui tan difícil visualitzar la revolució política més transcendent que viu a Europa des de la caiguda del Mur.
En definitiva, que podent ser referents per il·lustrar la complexitat, triïn el simplisme i ens posin en un sac que ni ens pertoca ni és el nostre.