Les eleccions del 21 de desembre són unes eleccions il·legítimes i il·legals, convocades per qui no té potestat per fer-ho i que les vol utilitzar en contra dels independentistes, fent servir l’estratègia de sempre: dividir-nos i enfrontar-nos. Fa poques setmanes tot apuntava que, després d’aplicar l’article 155, convocarien eleccions d’aquí a sis mesos si la situació els era favorable, o més enllà encara si els era necessari. Però les van convocar per abans de final d'any, amb una rapidesa que va sorprendre tothom i que té una part d'explicació en el fet que la comunitat internacional no vol que l'ocupació de Catalunya no tingui data de caducitat.
El parany, per tant, no és de calendari, sinó que rau en el fet que no entenguem que les hem de guanyar tant sí com no. Si les guanyem, especialment en la mesura que sigui una victòria clara i indiscutible, quedarà obert el camí de la negociació i de la mediació internacional, en un nou marc en el qual els governs català i espanyol haurem d'acceptar, plegats, el resultat de la mediació. Si les perdem, per contra, no només les haurem legitimat, perquè l'independentisme hi haurà participat, sinó que haurem patit una derrota de la qual costarà recuperar-se.
L’única opció, doncs, és guanyar-les i fer-ho de forma incontestable. I això vol dir dues coses: aconseguir un resultat clar, que només admeti una lectura, i llençar un missatge nítid, sense ambigüitats. Un resultat clar només és aquell que permet llegir que més del 50% dels electors ha votat a favor de la mateixa opció i que, en conseqüència, hi ha més del 50% dels diputats que són d’aquesta opció. Objectiu: majoria absoluta de vots i d’escons. Difícil? De ben segur. Impossible? No. Què ens cal? Treballar tots junts per aconseguir-ho i convertir aquestes eleccions en unes plebiscitàries de veritat.
Es pot aconseguir amb dues, tres o quatre llistes per separat? Potser sí, però nosaltres estem convençuts que la unificació de vots en defensa d'unes idees bàsiques (retorn dels presos polítics, defensa del Govern legítim, fi de la intervenció estatal i construcció de la República) ofereix un resultat més clar, més nítid i més fàcilment comprensible arreu del món que no pas una suma prèvia de resultats menors. Això sense comptar, perquè cal no enredar ningú, que si els independentistes ens presentem amb diverses opcions hi haurà les picabaralles habituals, que són més desmotivadores que no pas una altra cosa.
El dia 27 d’octubre vam proclamar que constituíem un nou estat. Alguns sabien, i els altres ho hem sabut després, que no el podíem defensar i començar a construir de la manera que ens havíem imaginat i que ens havien dit. Però, malgrat tot, hem fet un gran salt endavant. Tenim un Estat proclamat i una part del Govern legítim a la presó i la resta a l’exili. Tenim una legalitat i una legitimitat que no podem posar en risc. Tenim un Estat incipient, en formació, que cal defensar, anar consolidant i construint. Qualsevol cosa que fem, aquestes eleccions incloses, ha d’estar inscrita en aquesta lògica. Fer el contrari ens debilita.
A l’altra banda hi tenim un estat tocat, ferit, irritat i humiliat; però fort. Almenys molt més fort que el nostre. I ara ens ha posat un parany que no podem defugir i que hem de transformar en una nova oportunitat (recordem la dita dels catalans, de les pedres en fan pans?). Al davant tenim la primera gran confrontació democràtica d’un Estat contra un altre. No són Estats equiparables en força, però tampoc no ho eren David i Goliat.
Si per un instant visualitzem el nostre estat, hi veurem un estat representat per un Govern i pels ajuntaments, les úniques administracions que tenim vives i actives. Fem una única candidatura, encapçalada pels membres del Govern, pels dos Jordis –els representants de tots nosaltres, no escollits en unes eleccions però amb qui la majoria ens sentim més identificats- i per alcaldes i alcaldesses dels nostres pobles i ciutats. Afegim-hi també una pila de gent que representa allò que vam veure i defensar el dia 1 d'octubre.
Nosaltres defensem que la majoria parlamentària sorgida del 21-D restableixi al seu lloc el Govern legítim cessat pel PP, el PSOE (inclòs el PSC, no ens n'oblidem) i Ciudadanos: és a dir el Govern presidit per Carles Puigdemont, amb Oriol Junqueras de vicepresident i la resta de consellers que són a la presó o l'exili. No en volem cap altre ni ens en cal cap altre, perquè no seria just i perquè seria legitimar, nosaltres mateixos, allò que ha fet l'article 155. És que algun independentista podria acceptar-ho? Per tant, no entenem perquè calen més candidatures si tots els independentistes de bon cor estem d'acord en un objectiu tan senzill i digne com aquest.
Per tant, anem per feina. Cal que avui mateix seiem i negociem. Proposem fer-ho de forma oberta i pública. Tots, ells i nosaltres –que ja ens devem als que han signat i estan signant per recollir les més de 55.000 signatures necessàries- tenim l’obligació de ser transparents i encomanar confiança. La il·lusió i la força està al carrer. Aquest dissabte ho vam demostrar novament i ho demostrarem també, de ben segur, el dia 21 de desembre.
* Article signat per Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Toni Morral i Pere Pugès, promotors de la Candidatura d’unitat cívica llistaunitaria.cat.
El parany, per tant, no és de calendari, sinó que rau en el fet que no entenguem que les hem de guanyar tant sí com no. Si les guanyem, especialment en la mesura que sigui una victòria clara i indiscutible, quedarà obert el camí de la negociació i de la mediació internacional, en un nou marc en el qual els governs català i espanyol haurem d'acceptar, plegats, el resultat de la mediació. Si les perdem, per contra, no només les haurem legitimat, perquè l'independentisme hi haurà participat, sinó que haurem patit una derrota de la qual costarà recuperar-se.
L’única opció, doncs, és guanyar-les i fer-ho de forma incontestable. I això vol dir dues coses: aconseguir un resultat clar, que només admeti una lectura, i llençar un missatge nítid, sense ambigüitats. Un resultat clar només és aquell que permet llegir que més del 50% dels electors ha votat a favor de la mateixa opció i que, en conseqüència, hi ha més del 50% dels diputats que són d’aquesta opció. Objectiu: majoria absoluta de vots i d’escons. Difícil? De ben segur. Impossible? No. Què ens cal? Treballar tots junts per aconseguir-ho i convertir aquestes eleccions en unes plebiscitàries de veritat.
Es pot aconseguir amb dues, tres o quatre llistes per separat? Potser sí, però nosaltres estem convençuts que la unificació de vots en defensa d'unes idees bàsiques (retorn dels presos polítics, defensa del Govern legítim, fi de la intervenció estatal i construcció de la República) ofereix un resultat més clar, més nítid i més fàcilment comprensible arreu del món que no pas una suma prèvia de resultats menors. Això sense comptar, perquè cal no enredar ningú, que si els independentistes ens presentem amb diverses opcions hi haurà les picabaralles habituals, que són més desmotivadores que no pas una altra cosa.
El dia 27 d’octubre vam proclamar que constituíem un nou estat. Alguns sabien, i els altres ho hem sabut després, que no el podíem defensar i començar a construir de la manera que ens havíem imaginat i que ens havien dit. Però, malgrat tot, hem fet un gran salt endavant. Tenim un Estat proclamat i una part del Govern legítim a la presó i la resta a l’exili. Tenim una legalitat i una legitimitat que no podem posar en risc. Tenim un Estat incipient, en formació, que cal defensar, anar consolidant i construint. Qualsevol cosa que fem, aquestes eleccions incloses, ha d’estar inscrita en aquesta lògica. Fer el contrari ens debilita.
A l’altra banda hi tenim un estat tocat, ferit, irritat i humiliat; però fort. Almenys molt més fort que el nostre. I ara ens ha posat un parany que no podem defugir i que hem de transformar en una nova oportunitat (recordem la dita dels catalans, de les pedres en fan pans?). Al davant tenim la primera gran confrontació democràtica d’un Estat contra un altre. No són Estats equiparables en força, però tampoc no ho eren David i Goliat.
Si per un instant visualitzem el nostre estat, hi veurem un estat representat per un Govern i pels ajuntaments, les úniques administracions que tenim vives i actives. Fem una única candidatura, encapçalada pels membres del Govern, pels dos Jordis –els representants de tots nosaltres, no escollits en unes eleccions però amb qui la majoria ens sentim més identificats- i per alcaldes i alcaldesses dels nostres pobles i ciutats. Afegim-hi també una pila de gent que representa allò que vam veure i defensar el dia 1 d'octubre.
Nosaltres defensem que la majoria parlamentària sorgida del 21-D restableixi al seu lloc el Govern legítim cessat pel PP, el PSOE (inclòs el PSC, no ens n'oblidem) i Ciudadanos: és a dir el Govern presidit per Carles Puigdemont, amb Oriol Junqueras de vicepresident i la resta de consellers que són a la presó o l'exili. No en volem cap altre ni ens en cal cap altre, perquè no seria just i perquè seria legitimar, nosaltres mateixos, allò que ha fet l'article 155. És que algun independentista podria acceptar-ho? Per tant, no entenem perquè calen més candidatures si tots els independentistes de bon cor estem d'acord en un objectiu tan senzill i digne com aquest.
Per tant, anem per feina. Cal que avui mateix seiem i negociem. Proposem fer-ho de forma oberta i pública. Tots, ells i nosaltres –que ja ens devem als que han signat i estan signant per recollir les més de 55.000 signatures necessàries- tenim l’obligació de ser transparents i encomanar confiança. La il·lusió i la força està al carrer. Aquest dissabte ho vam demostrar novament i ho demostrarem també, de ben segur, el dia 21 de desembre.
* Article signat per Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Toni Morral i Pere Pugès, promotors de la Candidatura d’unitat cívica llistaunitaria.cat.