La setmana de Puigdemont inclou setze detencions d'alts càrrecs del Govern, la intervenció de les finances de la Generalitat i la teòrica intervenció dels Mossos per part del govern de Partit Popular amb la connivència explícita de socialistes i ciutadans.
En pocs dies, la societat catalana pateix un estat d'excepció de facto que deixa en evidència la predemocràcia i l'autèntic rostre del règim del 78: el límit del sistema espanyol és la unitat territorial de l'Estat, no allò que configuren els principis democràtics essencials.
Un règim que es protegeix assetjant judicialment la immensa majoria dels alcaldes del país, perseguint persones que pengen cartells, intervenint paperetes i material electoral del referèndum, i amenaçant les 50.000 persones que segons la Guàrdia Urbana de Barcelona es van concentrar davant la Conselleria d'Economia en el moment de la intervenció de la Guàrdia Civil.
En aquestes circumstàncies, el president Puigdemont no només no s'amaga sinó que s'avé a participar i intervenir a mitjans d'aquí i de fora per explicar la deriva turca de l'Estat espanyol tot mantenint-se ferm en la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.
Aquesta mateixa setmana, Jordi Évole accedeix a llegir, amb Mònica Terribas, el manifest promogut pel Grup Barnils Per la llibertat de premsa i per totes les llibertats. El manifest afirma que arran de la convocatòria i la campanya del referèndum de l’1 d’octubre, s'ha produït una actuació desproporcionada del govern espanyol per impedir-lo. Denuncia que diversos periodistes han estat coaccionats o obligats a identificar-se durant la cobertura d’esdeveniments d’interès públic i que han patit, també, advertiments judicials. La maquinària de l'Estat és, segons el manifest, responsable d'un atac greu i frontal a la llibertat d’expressió i d’informació.
Només vint-i-quatre hores després, de forma sorprenent o no, Évole es mostra d'acord amb les declaracions que fa Serrat des de Mèxic afirmant que 'em fa la sensació que el referèndum no representa ningú' i que s'ha convocat de manera 'poc transparent'.
Serrat no sabem a quin món viu, però ens costa que Évole té prou antenes a Catalunya i trepitja prou el carrer per saber en quin context obstruccionista es va aprovar la legislació que permet obeir el mandat popular del 27S. I, sobretot, sap que hi ha milions de persones a Catalunya a qui sí representa el referèndum. Com m'escrivia un exdiputat savi, algú fa trampa quan no explica l'opressió i culpa l'oprimit per com l'evita.
Finalment, periodista i president coincideixen en el programa d'entrevistes. Programa convenientment editat on el context immediat, l'estat d'excepció, no s'explica. Perquè el problema no ha de ser mai l'actitud del periodista, el problema és la falta de context.
Si sap, perquè ho ha de saber, que ser president de la Generalitat és una professió de risc; que Gestapo i franquisme van assassinar Companys, que la dictadura va mantenir Irla i Terradellas a l'exili, que Mas ha estat jutjat i condemnat pel 9N, que Puigdemont està assetjat i que viurà la setmana més crítica de la seva presidència per mantenir el seu compromís polític amb la societat i amb la democràcia... si sap tot això, com és que no aprofita l'altaveu estatal i la capacitat d'influència per denunciar-ho?
És molt interessant per a qualsevol societat comptar amb periodistes com Jordi Évole. Només per com va deixar en evidència els successius governs de la Generalitat valenciana en relació a l'accident del metro de l'any 2006, ja justifica la seva feina i bona part del seu compromís.
Però aquesta aproximació ambivalent no ja al referèndum, sinó a la reacció brutal, antidemocràtica i autoritària de l'Estat espanyol d'aquesta setmana, em resulta incomprensible i em sembla decebedora.
Al capdavall, l'entrevista a Puigdemont és una anècdota: ningú que estigui a favor del referèndum hi estarà menys per aquell programa. Però no tinc clar que en el futur s'esborri el record d'aquells que, podent ser part de la solució o de la protesta, van optar per arrelar o ignorar el problema.
En pocs dies, la societat catalana pateix un estat d'excepció de facto que deixa en evidència la predemocràcia i l'autèntic rostre del règim del 78: el límit del sistema espanyol és la unitat territorial de l'Estat, no allò que configuren els principis democràtics essencials.
Un règim que es protegeix assetjant judicialment la immensa majoria dels alcaldes del país, perseguint persones que pengen cartells, intervenint paperetes i material electoral del referèndum, i amenaçant les 50.000 persones que segons la Guàrdia Urbana de Barcelona es van concentrar davant la Conselleria d'Economia en el moment de la intervenció de la Guàrdia Civil.
En aquestes circumstàncies, el president Puigdemont no només no s'amaga sinó que s'avé a participar i intervenir a mitjans d'aquí i de fora per explicar la deriva turca de l'Estat espanyol tot mantenint-se ferm en la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.
Aquesta mateixa setmana, Jordi Évole accedeix a llegir, amb Mònica Terribas, el manifest promogut pel Grup Barnils Per la llibertat de premsa i per totes les llibertats. El manifest afirma que arran de la convocatòria i la campanya del referèndum de l’1 d’octubre, s'ha produït una actuació desproporcionada del govern espanyol per impedir-lo. Denuncia que diversos periodistes han estat coaccionats o obligats a identificar-se durant la cobertura d’esdeveniments d’interès públic i que han patit, també, advertiments judicials. La maquinària de l'Estat és, segons el manifest, responsable d'un atac greu i frontal a la llibertat d’expressió i d’informació.
Només vint-i-quatre hores després, de forma sorprenent o no, Évole es mostra d'acord amb les declaracions que fa Serrat des de Mèxic afirmant que 'em fa la sensació que el referèndum no representa ningú' i que s'ha convocat de manera 'poc transparent'.
Serrat no sabem a quin món viu, però ens costa que Évole té prou antenes a Catalunya i trepitja prou el carrer per saber en quin context obstruccionista es va aprovar la legislació que permet obeir el mandat popular del 27S. I, sobretot, sap que hi ha milions de persones a Catalunya a qui sí representa el referèndum. Com m'escrivia un exdiputat savi, algú fa trampa quan no explica l'opressió i culpa l'oprimit per com l'evita.
Finalment, periodista i president coincideixen en el programa d'entrevistes. Programa convenientment editat on el context immediat, l'estat d'excepció, no s'explica. Perquè el problema no ha de ser mai l'actitud del periodista, el problema és la falta de context.
Si sap, perquè ho ha de saber, que ser president de la Generalitat és una professió de risc; que Gestapo i franquisme van assassinar Companys, que la dictadura va mantenir Irla i Terradellas a l'exili, que Mas ha estat jutjat i condemnat pel 9N, que Puigdemont està assetjat i que viurà la setmana més crítica de la seva presidència per mantenir el seu compromís polític amb la societat i amb la democràcia... si sap tot això, com és que no aprofita l'altaveu estatal i la capacitat d'influència per denunciar-ho?
És molt interessant per a qualsevol societat comptar amb periodistes com Jordi Évole. Només per com va deixar en evidència els successius governs de la Generalitat valenciana en relació a l'accident del metro de l'any 2006, ja justifica la seva feina i bona part del seu compromís.
Però aquesta aproximació ambivalent no ja al referèndum, sinó a la reacció brutal, antidemocràtica i autoritària de l'Estat espanyol d'aquesta setmana, em resulta incomprensible i em sembla decebedora.
Al capdavall, l'entrevista a Puigdemont és una anècdota: ningú que estigui a favor del referèndum hi estarà menys per aquell programa. Però no tinc clar que en el futur s'esborri el record d'aquells que, podent ser part de la solució o de la protesta, van optar per arrelar o ignorar el problema.