Barcelona és una ciutat atípica. La situació privilegiada de la seva fortificació principal, el Castell de Montjuïc, no ha servit per defensar-la sinó per bombardejar-la i per empresonar-hi i executar-hi ciutadans.
Durant el segle XIX l’Estat va ordenar fins a tres vegades bombardejar la població barcelonina des del castell. El pitjor d’aquests tres bombardejos va tenir lloc el 3 de desembre de 1842. Durant mig dia es van llançar més de mil bombes que van deixar milers de morts i una ciutat destruïda. Ho havia ordenat el General Espartero que no va quedar prou content amb la destrucció i va imposar una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona mentre sentenciava ”A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”.
I ja durant el segle XX, el castell va ser escenari de judicis sumaríssims, tortures i execucions. Només en el període 1936-1939 hi van ingressar fins a 1.500 reclusos i hi van tenir lloc prop de 300 execucions documentades (i un any més tard, el 1940, hi tindrà lloc la que tenim més present pel seu simbolisme, la del president Lluís Companys).
Barcelona, doncs, fa tres segles que és víctima d’un Estat que l’ataca amb brutalitat i que la menysté per la seva vitalitat social, cultural i econòmica, i que la té al punt de mira, sobretot, per ser la capital de Catalunya. Perquè atacar Barcelona és atacar i afeblir el conjunt de la nació catalana.
I és des d’aquesta perspectiva històrica -i des del compromís de la ciutat amb la pau, els drets humans i la democràcia-, que avui cal reclamar amb absoluta rotunditat i sense peròs l’expulsió dels socialistes del govern de la ciutat. Perquè la seva complicitat determinada i coordinada amb Ciutadans i PP, ha fet possible que l’Estat es consideri en condicions d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.
No hi fa res que sigui inaplicable, ni hi fa res que la declaració d’independència i la reacció popular neutralitzi aquesta decisió demofòbica i dictatorial de l’Estat. El cas és que els socialistes són partícips de la decisió política i no s’hi han oposat més enllà de gesticulacions dramatitzades, innòcues i estèrils des de la segona fila.
No es pot ser al castell llançant bombes i dir que es defensa la ciutat. I el 155 és això: una bomba contra els drets i les llibertats de totes i cadascuna de les persones que convivim a Catalunya.
A Barcelona el PSC ha decidit bombardejar Barcelona des de dins. S’ha pensat que pot ser còmplice de la conculcació dels nostres drets democràtics més elementals, de proposar l’eliminació de la Generalitat, del Govern i del Parlament, i seguir governant la capital com si no passés res. I ha de saber que no.
PDECat, Esquerra i les CUP tenen l’obligació de facilitar el canvi de coalició a Colau, i l’alcaldessa té l’obligació de desempallegar-se d’aquells que amb el seu suport i els seus silencis han pretès anorrear les decisions democràtiques del conjunt de la societat catalana.
Colau és una política magnífica en el pitjor sentit del terme. Té nas per no mullar-se mai i sobreviure sempre. Però ha de saber que continuar governant amb els socialistes és posar fi a la seva carrera política: ja no haurà de patir perquè l’inhabiliti cap organisme judicial perquè ho faran les dones i els homes de Barcelona quan tornin a votar.
Durant el segle XIX l’Estat va ordenar fins a tres vegades bombardejar la població barcelonina des del castell. El pitjor d’aquests tres bombardejos va tenir lloc el 3 de desembre de 1842. Durant mig dia es van llançar més de mil bombes que van deixar milers de morts i una ciutat destruïda. Ho havia ordenat el General Espartero que no va quedar prou content amb la destrucció i va imposar una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona mentre sentenciava ”A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”.
I ja durant el segle XX, el castell va ser escenari de judicis sumaríssims, tortures i execucions. Només en el període 1936-1939 hi van ingressar fins a 1.500 reclusos i hi van tenir lloc prop de 300 execucions documentades (i un any més tard, el 1940, hi tindrà lloc la que tenim més present pel seu simbolisme, la del president Lluís Companys).
Barcelona, doncs, fa tres segles que és víctima d’un Estat que l’ataca amb brutalitat i que la menysté per la seva vitalitat social, cultural i econòmica, i que la té al punt de mira, sobretot, per ser la capital de Catalunya. Perquè atacar Barcelona és atacar i afeblir el conjunt de la nació catalana.
I és des d’aquesta perspectiva històrica -i des del compromís de la ciutat amb la pau, els drets humans i la democràcia-, que avui cal reclamar amb absoluta rotunditat i sense peròs l’expulsió dels socialistes del govern de la ciutat. Perquè la seva complicitat determinada i coordinada amb Ciutadans i PP, ha fet possible que l’Estat es consideri en condicions d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.
No hi fa res que sigui inaplicable, ni hi fa res que la declaració d’independència i la reacció popular neutralitzi aquesta decisió demofòbica i dictatorial de l’Estat. El cas és que els socialistes són partícips de la decisió política i no s’hi han oposat més enllà de gesticulacions dramatitzades, innòcues i estèrils des de la segona fila.
No es pot ser al castell llançant bombes i dir que es defensa la ciutat. I el 155 és això: una bomba contra els drets i les llibertats de totes i cadascuna de les persones que convivim a Catalunya.
A Barcelona el PSC ha decidit bombardejar Barcelona des de dins. S’ha pensat que pot ser còmplice de la conculcació dels nostres drets democràtics més elementals, de proposar l’eliminació de la Generalitat, del Govern i del Parlament, i seguir governant la capital com si no passés res. I ha de saber que no.
PDECat, Esquerra i les CUP tenen l’obligació de facilitar el canvi de coalició a Colau, i l’alcaldessa té l’obligació de desempallegar-se d’aquells que amb el seu suport i els seus silencis han pretès anorrear les decisions democràtiques del conjunt de la societat catalana.
Colau és una política magnífica en el pitjor sentit del terme. Té nas per no mullar-se mai i sobreviure sempre. Però ha de saber que continuar governant amb els socialistes és posar fi a la seva carrera política: ja no haurà de patir perquè l’inhabiliti cap organisme judicial perquè ho faran les dones i els homes de Barcelona quan tornin a votar.