Li agraeixo molt a Ferran Casas que em deixi acomiadar de les persones que llegiu NacióDigital. Més que acomiadar-me, voldria explicar-vos perquè no vaig dubtar quan el president Puigdemont em va proposar de participar com a independent a la seva llista transversal.
Haig de confessar, en primer lloc, que em fa patir la possibilitat que acabem normalitzant, ni que sigui una mica, el comportament demofòbic dels tres poders espanyols. Perquè no és només l’executiu del PP, hi participa amb entusiasme el judicial, i s’ho mira encantat el legislatiu amb els socialistes de còmplices i Ciutadans fent d’alumne avantatjat.
Els comicis del 21-D seran claus per evidenciar l’estat d’excepció en què vivim o per normalitzar-lo. No n’hi ha prou amb dir que són unes eleccions imposades que ens toca assumir com a mal menor. Cal anormalitzar cada dia de campanya i de precampanya. I cal centrar-se en allò que és essencial: restaurar el Govern legítim amb el seu president al capdavant, forçar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, i culminar el procés d’autodeterminació que va tallar en sec l’aplicació del 155.
Si el cop d’estat perpetrat per les forces armades xilenes contra Allende hagués fracassat, si el president legítim dels xilens en aquell llunyà 1973 hagués tingut l’oportunitat de tornar al Palau de La Moneda gràcies a la decisió dels que ja l’havien votat, ningú li hauria demanat què pensava fer en el moment del seu retorn. Perquè allò que era essencial per garantir el procés democràtic era això: el seu retorn i el de tot el seu govern. I la resta, en un moment excepcional, palla.
Els moments històrics no són comparables, clar. Però sí que ho és la situació excepcional d’unes forces estatals incapaces d’assumir el veredicte democràtic d’un poble; sí que ho és l’acció d’expulsar un president electe, dissoldre un parlament i imposar un govern que mai hauria estat votat pel poble. Això va passar a Xile el 1973 i això ha passat a la Catalunya de 2017. I anem amb compte amb qui relativitzi l’estat d’excepció que vivim.
No parlaré de carreteres, ni de sanitat, ni de serveis socials, ni d’educació ni d’economia. Perquè, ara, la millor garantia per arribar a tenir l’educació, la sanitat, els serveis socials, l’economia i les xarxes de comunicació que necessita el nostre país, és restaurar el Govern sorgit de les eleccions del 27-S, i que va ratificar el Parlament el 10 de gener de 2016, i atorgar-li una majoria incontestable per culminar el procés d’autodeterminació. Per això estic a la llista del president i per això em toca deixar l’apartat d’opinió d’aquest diari.
Que tinguem sort i fins aviat.
Haig de confessar, en primer lloc, que em fa patir la possibilitat que acabem normalitzant, ni que sigui una mica, el comportament demofòbic dels tres poders espanyols. Perquè no és només l’executiu del PP, hi participa amb entusiasme el judicial, i s’ho mira encantat el legislatiu amb els socialistes de còmplices i Ciutadans fent d’alumne avantatjat.
Els comicis del 21-D seran claus per evidenciar l’estat d’excepció en què vivim o per normalitzar-lo. No n’hi ha prou amb dir que són unes eleccions imposades que ens toca assumir com a mal menor. Cal anormalitzar cada dia de campanya i de precampanya. I cal centrar-se en allò que és essencial: restaurar el Govern legítim amb el seu president al capdavant, forçar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, i culminar el procés d’autodeterminació que va tallar en sec l’aplicació del 155.
Si el cop d’estat perpetrat per les forces armades xilenes contra Allende hagués fracassat, si el president legítim dels xilens en aquell llunyà 1973 hagués tingut l’oportunitat de tornar al Palau de La Moneda gràcies a la decisió dels que ja l’havien votat, ningú li hauria demanat què pensava fer en el moment del seu retorn. Perquè allò que era essencial per garantir el procés democràtic era això: el seu retorn i el de tot el seu govern. I la resta, en un moment excepcional, palla.
Els moments històrics no són comparables, clar. Però sí que ho és la situació excepcional d’unes forces estatals incapaces d’assumir el veredicte democràtic d’un poble; sí que ho és l’acció d’expulsar un president electe, dissoldre un parlament i imposar un govern que mai hauria estat votat pel poble. Això va passar a Xile el 1973 i això ha passat a la Catalunya de 2017. I anem amb compte amb qui relativitzi l’estat d’excepció que vivim.
No parlaré de carreteres, ni de sanitat, ni de serveis socials, ni d’educació ni d’economia. Perquè, ara, la millor garantia per arribar a tenir l’educació, la sanitat, els serveis socials, l’economia i les xarxes de comunicació que necessita el nostre país, és restaurar el Govern sorgit de les eleccions del 27-S, i que va ratificar el Parlament el 10 de gener de 2016, i atorgar-li una majoria incontestable per culminar el procés d’autodeterminació. Per això estic a la llista del president i per això em toca deixar l’apartat d’opinió d’aquest diari.
Que tinguem sort i fins aviat.