L’episodi sobre els representants a la taula de diàleg d’aquest dimecres passat –abastament explicat en aquest article– ha desencadenat la primera crisi de la legislatura entre els dos socis, ERC i Junts per Catalunya. Era una crisi llargament anunciada perquè, la mesa de negociació, ha estat un flanc fàcil des que van començar les converses per formar govern, després de les eleccions del 14F. Les converses per reeditar un govern de coalició –sense PdCAT i amb ERC com a primera força de la majoria sobiranista– van estar, des dels inicis, molt entrebancades.
El grinyol en els engranatges té diferents fissures. Hi ha una part de dol: Junts ha hagut d’admetre que un sol escó (32) l’ha apartat de la presidència de la Generalitat a favor d’ERC (33), l’etern aspirant. Però, alhora, aquest petit desempat permet al seu rival ser més valent en l’aposta estratègica de negociar amb l’Estat. Una carta que ERC exhibeix a Madrid, des dels últims anys, quan la seva presència al Congrés ha desbancat la tradicional capacitat d’influència de l’antic espai convergent: si el 2011, CiU va fer la seva millor marca amb 16 diputats i ERC raïa al grup mixt amb 3, el 2019, ERC en disposava de 13 enfront dels 8 de Junts per Catalunya, que actualment queden repartits entre els 4 de JxCat i els 4 del PdeCAT.
Junts per Catalunya oscil·la entre aquest dol i el temor per aquesta doble tenalla. Amb un lideratge indiscutible com és el de Carles Puigdemont a l’exili, sense possibilitat directa d’incidència en el dia a dia, les altres cares visibles del partit són lluny d’un carisma que pugui liderar una alternativa pràctica a la figura de Pere Aragonès. I no és que Aragonès sigui, precisament, un president que hagi arribat a Palau pel seu carisma. Però il·lustra aquest canvi de rasant que aparta l’emoció inflamada i l’adhesió acrítica de la política que va caracteritzar el procés. La presó, l’exili i la repressió han sacrificat una generació de polítics –en molts sentits brillants– de tot l’espectre independentista. L’afectació és encara crua i ha divergit molt les estratègies entre uns i els altres.
Mentre Junts per Catalunya s’aferra al no surrender –encara que sigui un terme buit de contingut polític– Esquerra opta per sostenir la bandera del diàleg i la negociació, convençuda que pot ser una estratègia desgastadora i poc aclamada entre l’independentisme més visceral, com ja es va veure als carrers durant la Diada, però que pot donar rèdit en els futurs concursos electorals. No sols ho certifiquen les diferents entregues de les últimes eleccions. Hi ha una àmplia bossa demoscòpica que, potser és poc sorollosa, però alberga fe en aquesta estratègia. Almenys així es reflecteix en el CEO que situa per sobre el 87% els catalans que defensen el diàleg amb l’Estat com a via per resoldre el conflicte polític.
Si més no, aquesta possibilitat ha d’amoïnar una part de Junts per Catalunya que aquest cap de setmana ha celebrat el seu primer consell nacional. El seu secretari general s’ha referit al veto que –segons la formació– va patir aquesta setmana al·legant que no era una qüestió de quins noms s’hi asseien sinó perquè haurien estat la veu de la no renúncia. Sense especificar què significa aquesta renúncia, Junts encara els propers anys amb alguns reptes més. Sànchez, en aquest mateix auditori, va parlar que JxCat era una formació jove, fruit d’una amalgama molt plural de persones de procedència política diversa, cridada a ser "l’embrió de la força de la unitat nacional". I també va fer una crida a ser molts més, una apel·lació als alcaldes del PdeCat amb la mirada posada a les eleccions municipals.
Però que té a veure tot això amb la primera crisi d’aquest nou govern? Simplement, que elements per la discòrdia n’hi ha per venir. I n’hi ha dos que tenen una mala gènesi. Junts va fer president Pere Aragonès una mica a contracor. L’escenari d’unes noves eleccions, després d’obtenir el 52% de la majoria al Parlament, eren difícils de digerir per un independentisme ja desmobilitzat i deprimit. Però era molt més car assumir el risc d’una derrota o d’una aritmètica que no fes possible sostenir la majoria de l’independentisme.
I l’altre és l’aspiració romàntica, però infundada, que l’independentisme només podrà ser si rau en una sola força d’unitat nacional. És un error sostingut en el temps que el nou espai de Junts arrossega de l’herència del què aspirava a ser CiU. Així naixia la temptativa de la Casa Gran del Catalanisme que Mas va inaugurar el 2007 i així es va gestar amb Junts pel Sí, el 2015. Però ni tot el catalanisme es va aixoplugar, aleshores, sota el paraigües de CiU, ni tot l’independentisme ho va fer en el de Junts pel Sí.
Han passat més de quinze anys del primer embat, i més d’un lustre del segon, i avui l’independentisme segueix viu i representat per diferents forces polítiques. És un nou mínim comú denominador entre partits que tenen visions estratègiques i posicions ideològiques molt contraposades. Encara que costi de veure-ho així per qui pretengui l’independentisme com una moviment homogeni és una de les seves fortaleses perquè li permet créixer electoralment per més vorals.
Davant d’això, el comportament del govern –sabent que està format per dues formacions d’arrels polítiques molt distants– només té una opció. O es conjura per ser una eina útil per al conjunt dels ciutadans, els que voten sobiranistes i els qui voten partits amb una posició obertament contrària i combativa, o serà la certificació de la seva ineptitud.
Mentre duri l’empat tècnic entre Esquerra i Junts per Catalunya, aquesta temptació de voler ser l’únic referent o d’intentar devorar l’altre només és un pols inútil que esgota els seus mateixos actors, i molts dels seus votants. El desempat es veurà a les urnes i tant Junts com Esquerra farien bé de pretendre que aquesta revàlida s’executi quan s’esgoti el calendari, no per estira-i-arronses inerts que només avantatgen els qui s’ho miren de gairell.
El grinyol en els engranatges té diferents fissures. Hi ha una part de dol: Junts ha hagut d’admetre que un sol escó (32) l’ha apartat de la presidència de la Generalitat a favor d’ERC (33), l’etern aspirant. Però, alhora, aquest petit desempat permet al seu rival ser més valent en l’aposta estratègica de negociar amb l’Estat. Una carta que ERC exhibeix a Madrid, des dels últims anys, quan la seva presència al Congrés ha desbancat la tradicional capacitat d’influència de l’antic espai convergent: si el 2011, CiU va fer la seva millor marca amb 16 diputats i ERC raïa al grup mixt amb 3, el 2019, ERC en disposava de 13 enfront dels 8 de Junts per Catalunya, que actualment queden repartits entre els 4 de JxCat i els 4 del PdeCAT.
Junts per Catalunya oscil·la entre aquest dol i el temor per aquesta doble tenalla. Amb un lideratge indiscutible com és el de Carles Puigdemont a l’exili, sense possibilitat directa d’incidència en el dia a dia, les altres cares visibles del partit són lluny d’un carisma que pugui liderar una alternativa pràctica a la figura de Pere Aragonès. I no és que Aragonès sigui, precisament, un president que hagi arribat a Palau pel seu carisma. Però il·lustra aquest canvi de rasant que aparta l’emoció inflamada i l’adhesió acrítica de la política que va caracteritzar el procés. La presó, l’exili i la repressió han sacrificat una generació de polítics –en molts sentits brillants– de tot l’espectre independentista. L’afectació és encara crua i ha divergit molt les estratègies entre uns i els altres.
Mentre Junts per Catalunya s’aferra al no surrender –encara que sigui un terme buit de contingut polític– Esquerra opta per sostenir la bandera del diàleg i la negociació, convençuda que pot ser una estratègia desgastadora i poc aclamada entre l’independentisme més visceral, com ja es va veure als carrers durant la Diada, però que pot donar rèdit en els futurs concursos electorals. No sols ho certifiquen les diferents entregues de les últimes eleccions. Hi ha una àmplia bossa demoscòpica que, potser és poc sorollosa, però alberga fe en aquesta estratègia. Almenys així es reflecteix en el CEO que situa per sobre el 87% els catalans que defensen el diàleg amb l’Estat com a via per resoldre el conflicte polític.
Si més no, aquesta possibilitat ha d’amoïnar una part de Junts per Catalunya que aquest cap de setmana ha celebrat el seu primer consell nacional. El seu secretari general s’ha referit al veto que –segons la formació– va patir aquesta setmana al·legant que no era una qüestió de quins noms s’hi asseien sinó perquè haurien estat la veu de la no renúncia. Sense especificar què significa aquesta renúncia, Junts encara els propers anys amb alguns reptes més. Sànchez, en aquest mateix auditori, va parlar que JxCat era una formació jove, fruit d’una amalgama molt plural de persones de procedència política diversa, cridada a ser "l’embrió de la força de la unitat nacional". I també va fer una crida a ser molts més, una apel·lació als alcaldes del PdeCat amb la mirada posada a les eleccions municipals.
Però que té a veure tot això amb la primera crisi d’aquest nou govern? Simplement, que elements per la discòrdia n’hi ha per venir. I n’hi ha dos que tenen una mala gènesi. Junts va fer president Pere Aragonès una mica a contracor. L’escenari d’unes noves eleccions, després d’obtenir el 52% de la majoria al Parlament, eren difícils de digerir per un independentisme ja desmobilitzat i deprimit. Però era molt més car assumir el risc d’una derrota o d’una aritmètica que no fes possible sostenir la majoria de l’independentisme.
I l’altre és l’aspiració romàntica, però infundada, que l’independentisme només podrà ser si rau en una sola força d’unitat nacional. És un error sostingut en el temps que el nou espai de Junts arrossega de l’herència del què aspirava a ser CiU. Així naixia la temptativa de la Casa Gran del Catalanisme que Mas va inaugurar el 2007 i així es va gestar amb Junts pel Sí, el 2015. Però ni tot el catalanisme es va aixoplugar, aleshores, sota el paraigües de CiU, ni tot l’independentisme ho va fer en el de Junts pel Sí.
Han passat més de quinze anys del primer embat, i més d’un lustre del segon, i avui l’independentisme segueix viu i representat per diferents forces polítiques. És un nou mínim comú denominador entre partits que tenen visions estratègiques i posicions ideològiques molt contraposades. Encara que costi de veure-ho així per qui pretengui l’independentisme com una moviment homogeni és una de les seves fortaleses perquè li permet créixer electoralment per més vorals.
Davant d’això, el comportament del govern –sabent que està format per dues formacions d’arrels polítiques molt distants– només té una opció. O es conjura per ser una eina útil per al conjunt dels ciutadans, els que voten sobiranistes i els qui voten partits amb una posició obertament contrària i combativa, o serà la certificació de la seva ineptitud.
Mentre duri l’empat tècnic entre Esquerra i Junts per Catalunya, aquesta temptació de voler ser l’únic referent o d’intentar devorar l’altre només és un pols inútil que esgota els seus mateixos actors, i molts dels seus votants. El desempat es veurà a les urnes i tant Junts com Esquerra farien bé de pretendre que aquesta revàlida s’executi quan s’esgoti el calendari, no per estira-i-arronses inerts que només avantatgen els qui s’ho miren de gairell.