"Afirmaria clarament, i no m'agrada fer afirmacions categòriques sense base, que no hi ha pràcticament cap dona que hagi exercit el periodisme que en algun moment no hagi viscut una situació d'assetjament o violència sexual. Uns comportaments que ara serien inadmissibles però que fa uns anys eren galanteria, en l'espai tan prim entre assetjament i seducció. Prendre consciència que hi ha actituds que no són acceptables és el primer pas per adoptar denúncies més concretes". La frase és de Laura Pinyol, periodista, escriptora i vicepresidenta del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), pronunciada en una entrevista a Nació arran de la publicació de la seva segona novel·la, Material sensible (Àmsterdam). És un resum precís d'una setmana marcada pel #MeToo en el periodisme català després de l'assetjament relatat per Ana Polo a càrrec de Quim Morales.
Poc es pot afegir a les paraules de Pinyol, que complementen les denúncies expressades a les xarxes socials per part de múltiples veus femenines del món de la comunicació. Són testimonis que no només s'han d'escoltar, sinó que se n'han de prendre nota. Perquè tan respectable és la presumpció d'innocència dels destinataris de les denúncies -no sempre amb nom i cognom perquè, no és tan difícil d'entendre, existeix un risc de revictimització evident- com la presumpció de veracitat dels relats. Algú s'ha parat a pensar en com arriba a costar explicar públicament casos com aquests? Els qui s'encarreguen de criticar Ana Polo per haver trigat deu anys a denunciar els fets s'han dedicat a analitzar què li deu haver passat interiorment en aquesta dècada? Tan complicat és d'entendre que mentre passen les coses no se n'és conscient del tot? Preguntes de fàcil resposta si es desen els apriorismes.
L'única resposta possible a aquestes agressions masclistes en el periodisme català va molt més enllà de reflexionar o de desconstruir-se, un verb d'aquells que sovint obliga a posar-se la mà a la cartera perquè qui més es proclama com a conscienciat tendeix a ser qui menys ho practica, com demostra el cas d'Íñigo Errejón. Un Errejón que feia tuits observant -perquè així ho determinen els fets- la inexistència quasi absoluta de denúncies falses i ara s'hi aferra per defensar-se, per cert. En tot cas: l'única resposta possible al #MeToo català és atendre accions concretes, perquè si no és probable que no serveixi per res. I no cal tenir doctorats ni tribunes públiques per veure que el denominador comú és evident: són els homes els qui causen aquestes agressions, no a l'inrevés. Per tant, és un problema dels homes -les agressions- i no de les dones -les víctimes-, que sovint han de ser exemplars abans, durant i després dels fets si volen ser tingudes en compte sense qüestionament.
Perquè hi ha coses que han passat tota la vida que ja no són tolerables. Un estudi del Grup Barnils indicava que almenys la meitat de dones periodistes havien rebut assetjament en algun moment de la seva carrera professional, un percentatge inadmissible. Perquè la responsabilitat va molt més enllà de les empreses periodístiques. També recau en partits que han tingut o tenen dirigents amb tendència a l'assetjament, i que gaudeixen de la protecció de les cúpules fins que políticament ja no interessa mantenir-los, mai abans. O en aquelles institucions que apleguen responsables que, si van a dinar amb una periodista jove, entenen que el dinar va més enllà de l'àmbit professional. Com si asseure's en una taula per fer una feina concreta -treure informació, tractar amb la font- impliqués molt més que això.
Alba Alfageme, especialista en violències masclistes, sempre diu que qui ha de reflexionar sobre aquest tipus de conductes són els homes, perquè en són els causants. I té tota la raó del món. Es pot debatre tant com es vulgui sobre el consentiment, sobre l'abast de les denúncies i sobre el calendari que segueixen, però el fons de la qüestió no és aquest: és que són les dones les qui pateixen, des de sempre, aquest tipus de violències. Potser que, més que qüestionar les denúncies o ridiculitzar-les -l'antic Twitter ha estat, aquesta setmana, un exemple de carronya, per variar-, es tracta de resoldre el perquè de les coses. I, en això, la responsabilitat recau en els homes.