Per qui no n'estigui al corrent, una petita introducció: què és i com funciona La Isla de las Tentaciones, programa de gran èxit de Mediaset? Cinc parelles viatgen a la República Dominicana per "posar-se a prova", segons la narrativa del format. Un cop aterren, els separen en dues residències -piscines generoses, palmeres, llits king size, absència de biblioteca- i, un cop allà, coneixen els temptadors i les temptadores. Els nois conviuen amb deu solteres, i les noies ho fan amb deu solters. La varietat és escassa: múscul, al·lèrgia a la roba, tatuatges de tota mena -com si no portar-ne comportés una sanció- i flaire de carpes d'estiu de discoteca d'extraradi. La combinació és meravellosa.
El programa, que ja va per la vuitena edició, ha tingut més èxit que mai aquesta temporada. Ha fet la volta al món gràcies a José Carlos Montoya, conegut exclusivament pel seu cognom, que va saltar-se les normes per anar a visitar la seva parella, Anita Williams. En aquell moment, l'Anita estava caient en la temptació amb un tal Manuel. L'escena té més potència que bona part de les premiades enguany als Oscar, perquè malgrat tota la parafernàlia -costa no veure-hi un guió, ni que sigui en el muntatge- desprèn una autenticitat difícil d'igualar. El pobre Montoya, corrent per una platja de sorra blanca, perseguit per la presentadora Sandra Barneda, ja forma part de la història de la televisió.
El model de relacions que planteja el programa és un manual de toxicitat. No cal justificar res, perquè salta a la vista i, de fet, és una de les banderes del format. L'Alba, una concursant especialment insegura, va esbroncar la seva parella -Gerard, pronunciat com si fos una paraula plana- per haver pujat a les espatlles una de les temptadores. "Tu veus normal un cony al teu clatell?", va esclatar en els primers compassos del programa. Ni Góngora hauria arribat a aquest nivell de sofisticació. L'Alba i el Gerard van abandonar ràpid el format, per desgràcia d'ell, que ja tenia clissades més d'una i més de dues temptadores. Posar-se a prova ja les té, aquestes coses: et pots acabar cremant abans d'hora.
Durant tot el programa han aflorat discussions absurdes, faltes de respecte, comentaris feridors sobre les respectives parelles, imatges explícites de temptacions que es concreten -les càmeres no deixen de gravar en cap moment, ni tan sols quan hi ha moviment nocturn-, jacuzzis d'alta temperatura -i també amb aigua calenta-, converses delirants sobre l'amor, tractats sobre la fidelitat que podria signar Kierkegaard en una nit complicada. De fet, es podria fer un manual sobre relacions prou senzill amb una sola frase: si es vol una cosa sana, millor evitar tot el que passa a la Isla de las Tentaciones. Si existís una policia de la moral -sortosament, no la tenim-, el programa estaria liquidat.
I no només no està liquidat, sinó que en la vuitena edició ha tingut més transcendència que mai. És un exemple? No, en cap cas. Més aviat al contrari. Perpetua models de conducta tòxics? Seria cínic argumentar que no. Desprèn un to negligent sobre les relacions de parella? No és cap secret. Entreté? Per descomptat. És cultura? I tant. Perquè la cultura no és només una obra de teatre de tres hores subtitulada en hongarès, l'últim cicle d'exposicions a la sala més trencadora d'art contemporani, dissertar sobre la influència de David Foster Wallace en la narrativa del que portem de segle XXI. La cultura té moltes formes, i una d'elles té a veure amb l'entreteniment i amb la popularitat.
De baix perfil? Sí. La Isla -els heavy users es poden permetre el luxe d'ometre el nom complet del programa- és buidor intel·lectual, però és un error menystenir-la per això. Potser és autojustificatiu, però hi ha un cert plaer en arribar a casa, connectar la televisió i desconnectar el cervell. Des d'un mínim esperit crític, amb sentit de l'humor, sense donar-li una transcendència que no té, es tracta d'un programa que serveix per passar les hores, riure, mirar X i reflexionar sobre com actuaria cadascú amb la parella i els temptadors en cas de trobar-se en situacions similars. Perquè la gràcia és veure's identificat, d'una manera o altra, a la pantalla. Raó de sobres per mirar-s'ho tot amb moltes ganes i cap culpabilitat.