No badem. A Madrid saben molt bé tot el que ens juguem el 27-S i convé que també en prenguem consciència a Catalunya. Una victòria del sí en vots i en escons serà l'empenta definitiva per assumir que Catalunya acabarà esdevenint un Estat independent.
En molts pocs dies, els governants i dirigents polítics espanyols, i també els principals grups mediàtics, ens han lliurat per fascicles una llarga col·lecció de reaccions que han tornat a mostrar una Espanya que no té un projecte pels catalans, i sobretot han demostrat que en el Madrid del poder hi ha nervis. Molts nervis.
Hem vist el president del govern d'Espanya al costat del primer ministre britànic i de la cancellera alemanya parlant públicament de les "eleccions autonòmiques" catalanes, hem sentit la secretària general del PP denunciant que a Catalunya es viu una situació dictatorial i hem llegit com s'assenyala l'independentisme com la causa que frena el creixement econòmic, fa fugir les inversions estrangeres i augmenta la prima de risc.
També hem llegit com l'expresident Felipe González, en un article, comparava el moment polític a Catalunya amb el nazisme i el feixisme dels anys trenta, i quatre dies després admetia, en una entrevista, que calia reconèixer Catalunya com a nació, tot i que se’n va desdir dos dies després. Per la seva banda, el secretari general del PSOE no es cansa de parlar de divisió i de fractura social, però quan ha vingut de visita a Catalunya ha volgut guanyar-se els nostres cors afirmant que “Yo también soy catalanista, como vosotros!” amb la mateixa convicció que l'expresident Zapatero ens deia “Apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”.
En aquesta demostració d'impotència política no hi ha faltat l'advertència del ministre de Defensa, recordant que les forces armades podrien intervenir, ni la del president del Tribunal Suprem deixant clar que no té cap valor el que surti de les urnes en cas d'una victòria del sí, que per això hi ha els tribunals per aturar la voluntat de la majoria de catalans. També hi han dit la seva, òbviament, els grans bancs espanyols.
Davant dels nervis, les amenaces, el joc brut i la intimidació, hi ha la força invencible de la il·lusió per construir un nou país. Aquest 11 de setembre, a la Meridiana, sentirem un nou clam per la llibertat, continuarem fent avançar la revolució dels somriures i veurem molts ulls negats d'emoció. A la Meridiana també hi haurà nervis, d'aquells que ens fan un nus a l'estómac quan esperem que arribi un esdeveniment important. Per això, el 27-S no podem badar i ens hem de mobilitzar com mai ho hem fet per omplir les urnes fins a dalt. Renunciarem a l'oportunitat irrepetible de fer néixer un nou estat, ara que depèn del nostre vot?
En molts pocs dies, els governants i dirigents polítics espanyols, i també els principals grups mediàtics, ens han lliurat per fascicles una llarga col·lecció de reaccions que han tornat a mostrar una Espanya que no té un projecte pels catalans, i sobretot han demostrat que en el Madrid del poder hi ha nervis. Molts nervis.
Hem vist el president del govern d'Espanya al costat del primer ministre britànic i de la cancellera alemanya parlant públicament de les "eleccions autonòmiques" catalanes, hem sentit la secretària general del PP denunciant que a Catalunya es viu una situació dictatorial i hem llegit com s'assenyala l'independentisme com la causa que frena el creixement econòmic, fa fugir les inversions estrangeres i augmenta la prima de risc.
També hem llegit com l'expresident Felipe González, en un article, comparava el moment polític a Catalunya amb el nazisme i el feixisme dels anys trenta, i quatre dies després admetia, en una entrevista, que calia reconèixer Catalunya com a nació, tot i que se’n va desdir dos dies després. Per la seva banda, el secretari general del PSOE no es cansa de parlar de divisió i de fractura social, però quan ha vingut de visita a Catalunya ha volgut guanyar-se els nostres cors afirmant que “Yo también soy catalanista, como vosotros!” amb la mateixa convicció que l'expresident Zapatero ens deia “Apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”.
En aquesta demostració d'impotència política no hi ha faltat l'advertència del ministre de Defensa, recordant que les forces armades podrien intervenir, ni la del president del Tribunal Suprem deixant clar que no té cap valor el que surti de les urnes en cas d'una victòria del sí, que per això hi ha els tribunals per aturar la voluntat de la majoria de catalans. També hi han dit la seva, òbviament, els grans bancs espanyols.
Davant dels nervis, les amenaces, el joc brut i la intimidació, hi ha la força invencible de la il·lusió per construir un nou país. Aquest 11 de setembre, a la Meridiana, sentirem un nou clam per la llibertat, continuarem fent avançar la revolució dels somriures i veurem molts ulls negats d'emoció. A la Meridiana també hi haurà nervis, d'aquells que ens fan un nus a l'estómac quan esperem que arribi un esdeveniment important. Per això, el 27-S no podem badar i ens hem de mobilitzar com mai ho hem fet per omplir les urnes fins a dalt. Renunciarem a l'oportunitat irrepetible de fer néixer un nou estat, ara que depèn del nostre vot?