Toca parlar d'una dimensió no tan coneguda de la seguretat pública: la seguretat ambiental i energètica. Quan les Nacions Unides –i, poc després, la Unió Europea– van aprovar la doctrina de Seguretat Humana com a perspectiva transversal en totes les estructures del sistema de l'ONU, van fer un pas ferm en la visibilització i protecció de diferents àmbits de les persones. Entre aquests, l'àmbit ambiental i energètic que tot ésser humà necessita tenir assegurat.
 
Parlar de seguretat ambiental és parlar del dret de les persones a saber que l'Estat –o, en absència, la comunitat internacional– vetlla per minimitzar danys humans derivats del medi ambient. Tanmateix, la seguretat energètica és tenir garanties que es tindrà accés a l'energia bàsica (que, òbviament, varia moltíssim entre societats industrialitzades i societats en vies d'industrialització) per a la vida diària. Aquests propòsits, com ho són tots els principis o valors internacionals, no es compleixen de forma satisfactòria però representen una fita per la que treballar, comprometre's i lluitar.
 
Anem a les dades: entre el 1990 i l'any 2000, la Organització Mundial de la Salut calcula que van morir 600.000 persones per catàstrofes naturals relacionades amb condicions meteorològiques. Es calcula que hi ha 300 milions de persones amb asma, que empitjora i augmenta per les partícules aèries com  pol·lens, pol·lució i d'altres elements. La manca d'accés a aigua potable i neta afecta al 40% de la població mundial i més de 2 milions de persones moren cada any per malalties diarreiques produïdes per manca de condicions salubres. Les ciutats consumeixen el 78% de l'energia mentre que produeixen el 60% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle però només ocupen el 2% de la superfície terrestre. Així doncs, per què han de vetllar els Estats que es troben a Madrid reunits en la Cimera per l'emergència climàtica COP25?
 
A banda de decisions macro sobre el sistema productiu i consumista que tenim, els estats han de treballar per assegurar a les persones, als seus ciutadans, una bona qualitat de vida ambientalment i energètica. S'ha d'assegurar l'accés a aigua i aliments no contaminats i saludables (seguretat alimentària), treballar per la construcció de comunitats d'habitatges resilients, pensades pel context on siguin construïdes i que s'adaptin a les condicions de l'entorn. Vetllar per l'accés a un aire, terra, mar i rius no contaminats, on es pugui respirar sense dur mascareta, on et puguis banyar sense patir cap malaltia i conrear una terra no contaminada ni sotmesa a radiacions. Els estats han de crear acords estables i durables que permetin abastir les seves poblacions amb l'energia necessària per tal de tenir unes condicions de vida dignes: gas, electricitat, energies renovables o carburants -treballant per a reduir-ne la dependència-.
 
Les poblacions no poden quedar sotmeses a canvis de governs, interessos geopolítics o conflictes diplomàtics. Una població que normalment té accés a servei de gas no pot quedar-se un hivern sense alternatives perquè el seu Estat tingui un conflicte polític. Una població no pot no sortir de casa pels alts nivells de contaminació perquè el seu estat no prengui mesures dràstiques per a evitar-ho. I cap estat al món pot continuar negant les evidències científicament provades i pretendre que la urgència climàtica no és cosa de tots. Ens hi juguem molt més que la seguretat ambiental i energètica.