Sembla que, finalment, els partits independentistes volen recuperar presència en les institucions i principals organismes reguladors de l’Estat després d’anys de restar-ne volgudament al marge. Junts situarà l’economista Eduard Gràcia, proper al partit -i vinculat a l’ANC- al consell d’administració de Renfe. El moviment es produeix poc després d’altres designacions, com la de Pere Soler per a la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC) o de Ramon Tremosa per al consell d’Aena.
Des del món econòmic, figures prestigioses com Guillem López-Casasnovas -exconseller del Banc d’Espanya- han defensat la conveniència que el sobiranisme sigui present en els organismes regulatoris. L’espai que no s’ocupa en institucions com aquestes l’ocupen d'altres, i formar part dels òrgans rectors sempre permetrà ser més influent en els debats i presa de decisions. Així, per exemple, un sempre documentat Tremosa podrà defensar dins la gola del llop el que sempre ha propugnat sobre el poder de la Generalitat en les infraestructures aeroportuàries.
Els anys del procés i, sobretot, la mala digestió que ha estat el postprocés ha dut a actituds de suposat purisme mal entès. Això, en un context de competència duríssima entre Junts i ERC per assolir posicions d’influència arreu. Potser per això, avui mateix, Junts escometia contra l’acord de Rodalies entre el PSC i ERC que ha fet possible el traspàs assegurant que l’entesa amb els sindicats per desconvocar la vaga era el “certificat de defunció” del canvi de gestió.
En realitat, el que s’ha pactat amb els sindicats és que l'empresa que ha de gestionar el servei de Rodalies a la Generalitat estarà adscrita transitòriament al grup Renfe. Ho reclamaven uns treballadors molt inquiets per preservar els drets adquirits malgrat totes les garanties expressades i que han delatat el seu corporativisme. Una actitud també present en altres àmbits: els inspectors d’Hisenda han aixecat la veu contra l’acord de finançament i els sindicats policials rebutgen el traspàs en immigració.
Un sector de l’independentisme no sap viure sense l’intent de deslegitimació d’una altra part de l’independentisme. La veritat, però, és que tant ERC com Junts -en menor grau- ja han bandejat a la pràctica una certa estètica de la castedat política. Com és evident, qui pacta amb l’Estat corre el risc de caure en contardiccions. Els republicans es juguen bona part de la seva credibilitat amb un acord amb els socialistes en una carpeta tan delicada com els serveis ferroviaris. Però això són els esclavatges de la política.
L’aposta dels partits independentistes per ser present en les institucions resulta positiva perquè el coneixement de l’Estat és un instrument poderós per qui en vol construir un de propi. Conèixer els mecanismes institucionals aporta una informació útil i situa els entorns de les formacions sobiranistes en un espai de realitat que el sobiranisme no sempre ha demostrat controlar. Designar figures adients a la seva responsabilitat més enllà de l’adscripció de partit -malauradament, no sempre és així- seria una bona aportació catalana a l’eficàcia de l’administració estatal. Ni que fos l’espanyola.