El pantà de la Baells, a tocar de la central tèrmica de Cercs, ha estat el primer de les conques internes que ha obert les seves comportes en passar en poques setmanes del 53% al 95%. Per primera vegada, el pantà de Rialb frega el 100% mentre que el campanar de Sau està a un pas de ser cobert. Són els millors exemples del fet que la sequera s’ha acabat. La major crisi hídrica que ha patit aquest país -la pitjor en intensitat, severitat i extensió-, que es va iniciar amb l’activació del pla de sequera el setembre del 2021, ja és història.
S’ha acabat la sequera, però no pas les sequeres. És segur que el país haurà d’entomar noves crisis hídriques. Si, com diu la dita, els incendis s’apaguen a l’hivern, les futures sequeres s’han de preveure a la primavera. A mesura que l’emergència climàtica ha alterat profundament el cicle de l’aigua, s’han anat estenent nous recursos hídrics, com la dessalinització i la regeneració.
Des del Govern Illa -com abans des del de Pere Aragonès-, s’ha anat insistint en la necessitat de desvincular la pluviometria de la gestió de l’aigua, optant per més recursos que garanteixin un increment de l’oferta. Malauradament, segons molts experts i entitats ecologistes, amb el tecnooptimisme sol no ens en sortirem. Una simple política de més recursos perpetuarà els excessos d’un model de creixement que no farà més que créixer.
En aquesta perpetuació del model, un sector com el turístic hi contribuirà. Sense deixar de donar la benvinguda als qui ens visitin, aquest és un sector que gasta més aigua que la mitjana. Molts dels qui han fet vacances lluny de casa ho deuen haver comprovat. Simplement, cal tenir en compte l’impacte del turisme com a vector clau a l’hora de definir una bona gestió de l’aigua, i propugnar un model turístic sostenible.
També s’ha de fer una crida a l’ús responsable de l’aigua i integrar la seva gestió en una planificació del territori amb mirada llarga. Com també és qüestionable optar pel voluntarisme amb una “amnistia hídrica” als ajuntaments que han gastat més aigua de la permesa. En tot cas, integrar els règims sancionadors dins d’un gran debat sobre com ens hem de preparar per a la propera crisi hídrica. El canvi climàtic ens interpel·la. La sequera ha acabat, sí, però per evitar-les en el futur s’han d’adoptar polítiques de transformació que vagin més enllà d’incrementar l’oferta, i es fa imprescindible una política de canvi del model de manera que es promogui l’estalvi i es redueixi el consum, amb un reaprofitament eficaç de les aigües grises i l’aigua pluvial. Només així podrem contemplar el futur sense necessitat d’agrair al cel que ens hagi donat una espurna més de temps.