Som fills de decisions que han pres altres. Si la seva rebesàvia Maria no s’hagués enamorat d’un home de Canet de Mar, Toni Cruanyes (1974) no hauria nascut en aquesta població del Maresme. Després de La Vall de la Llum(Premi Josep Pla), en què s’endinsava en la memòria del seu avi, ara el periodista i escriptor publicaLa dona del segle (Columna), on rescata de la penombra la vida de tres dones de la seva família.
Toni Cruanyes, editor i presentador del Telenotícies Vespre de TV3, exdirector adjunt de l’Avui i excorresponsal a Washington, París i Londres, entre d’altres, repassa aquí la seva memòria familiar, parla del feminisme i les històries oblidades de les dones, i explica coses del periodisme i el món informatiu.
Torna a revisitar la teva família. Per què un altre llibre després de La Vall de la Llum?
Bé, després d'explicar la història del meu avi, crec que quedava pendent la història de les dones de la família, perquè em vaig adonar de com, a través dels ulls de l'home fort de casa, quedaven desbrossades algunes de les històries que al final són potser les més importants. Són les que tenen a veure amb com érem com a família dins de casa, la nostra alimentació, com ens vestíem, com eren totes aquelles coses tan bàsiques que, precisament per ser-ho, els homes moltes vegades no els donem gens d'importància.
Una família on han coincidit sovint quatre generacions.
Sí, la meva família és prou extensa i amb diferències d'edat perquè hàgim conviscut durant molt de temps. Jo he conegut besavis. L’última va morir amb 30 anys meus. I la història de les dones de la meva família, en el fons, vol explicar aquestes cures dels avis amb els fills, de les àvies amb les netes, i sobretot posar el valor que tenen aquestes dones fortes que durant el segle XX van fer front a moltes dificultats, de manera altruista però, sobretot, silenciada. I els homes no n'hem estat conscients.
Maria, Teresa i Victòria. Per què elles?
Jo volia explicar la història de la meva besàvia, de la Maria, perquè com a dona jove, més enllà dels records de l'àvia carinyosa i afectuosa que cuinava tan bé, hi havia una dona potent, de família molt pobra, que venia dels Monegros, de l'Aragó. Van haver-ne de marxar perquè vivien en una misèria absoluta i venen a Barcelona.
D’on ella també marxa...
Sí, a Canet, i ho fa per amor. A la Vall de la Llum s'enamora del que seria després el meu besavi, però al cap de molt poc s'adona que aquell home amb bigotis refistolats, amb aquell vestit de qui sap què, en el fons era un home molt feble i és ella la que acaba portant la iniciativa del negoci familiar.
Pren decisions importants.
Fins i tot que, com que no poden tenir fills, vol adoptar una criatura i acaba anant a la Casa de la Maternitat a Barcelona i s'emporta el que després seria el meu avi, que aleshores tenia 4 anys. Aquesta és una decisió unilateral per part de la meva besàvia. Volia explicar aquesta història perquè, en el fons, sempre hem pensat en el paper dels homes forts i, si la meva besàvia, si la meva àvia, no haguessin fet algunes coses, potser no hi seríem ara. Això queda desdibuixat en la història de moltes famílies. Pensem que quan hi ha la Guerra Civil, l'àvia Teresa, que és el següent personatge, viu la infantesa en una família en què falta el pare perquè desapareix perquè no el matin, i queda ella com a gran de 5 germanes, amb la seva mare, que se n'encarreguen de tot.
"Amb la guerra, a aquelles dones els va tocar defensar-se en un poble ple d'homes, primer els milicians i després els 'nacionals'"
Com van viure el moment de la postguerra a Canet?
Els va tocar defensar-se en un poble ple d'homes, on primer hi havia milicians i després, amb l'arribada dels "nacionals", a Canet va haver-hi milers de soldats i alguns feixistes italians, amb tota mena d'assetjament contra les noies joves del poble.
Explica que no es va arribar a fer allò que havia passat a altres llocs propers, com fer beure oli de ricí o rapa els cabells al zero.
No. El que sí que hi va haver és que les dones que havien estat significades com a republicanes, van ser castigades i havien de netejar la brutícia de tot el personal militar que hi havia.
Creu que, malgrat totes les referències a la memòria històrica, les noves generacions estan ben equipades històricament per entendre el que va ser allò?
Crec que estem en un moment de revisió històrica del que va passar durant la Guerra Civil i l'inici del franquisme, i hi ha un perill de certa reacció. Jo crec que davant la memòria històrica dels últims anys, que s'ha convertit en l'oficial, ara hi ha una reacció per part d'alguns joves, sobretot homes, a l'hora de veure amb una certa fascinació aquell feixisme dels anys 30, o el masclisme, o la visió gairebé imperialista del nacionalcatolicisme espanyol de l'època.
En el cas de les dones, no crec que la meva besàvia s'hagués sentit feminista, ni la meva àvia. Segurament ho van ser de fet, però sobretot ens van ensenyar unes lliçons morals, amb l'ètica de treball, amb la seva predisposició a ajudar i el seu lideratge. No intentem buscar culpables, sinó només buscar la veritat i, a partir de la veritat, viure millor ara.
Vol recuperar una part amagada més que no pas assenyalar.
Exacte. És a dir, no voldria que aquest llibre generés anticossos en els homes, al contrari. És a dir, a mi m'ha costat escriure sobre dones del segle passat, he tingut dubtes, en alguns moments he dit que no me'n sortiria, no sabia si seria capaç de posar-me la seva pell, però crec que aquest exercici ha estat molt positiu.
Li anava a preguntar precisament això. Fer-li la pregunta que, de fet, fa vostè en el llibre. Fins a quin punt un home pot entendre tres dones que, a més, viuen en èpoques diferents.
A mi m'ha costat posar-me en la pell de les dones del segle XX, perquè és sobretot en el fet de ser dones que s'explica aquest llibre. Per tant, no sé fins a quin punt tinc dret moral a parlar per elles. Aquest és el dubte que tinc durant el llibre. Aquí m'han ajudat molt, primer, les dones de la meva família, la principal, la Victòria, que és una de les protagonistes a qui li demano que escrigui, i ella escriu una part de la seva vida. I després hi ha tres dones que escriuen sobre dones, la Gemma Ruiz, la Gemma Casamajó i la Montse Barderi, a qui els he demanat ajuda i m'han corregit coses.
"La meva àvia m'afartava de menjar quan era petit, en part ho feia perquè havia passat gana"
Fins a quin punt li ha marcat el fet de saber que la seva família ha passat fam.
És curiós que estem només a dues o tres generacions de gent que ha passat fam. Dels meus avis. La meva àvia, que tant m'afartava de menjar a mi quan era petit, en part ho feia perquè ella havia passat gana. Per tant, el millor que em podia oferir era atipar-me. Durant la guerra, qui proveïa eren les dones a la nostra família. Per una banda, la família de la Maria Becana, que eren llauners i que després serien lampistes, quan comença la guerra no tenen res per menjar.
A la meva àvia, la Teresa, li passa una mica a l'inrevés. Tenien terra i mai van passar gana. En canvi, perquè vivien just enmig de les vinyes, van passar molta por. Perquè allà estaven sols. En un primer moment van passar por pels anarquistes i després van passar por pels nacionals. La por fa que siguis d'una manera. I la gana fa que siguis d'una altra, també. La gana et fa ser molt llest, molt espavilat. La por, justament, al contrari, t'atura, et fa no tenir iniciativa o tenir-la d'amagat. Aquesta combinació d'una generació darrere l'altra també crec que és molt atractiu d'explicar-ho i dóna a entendre aquest canvi generacional de la revolta, de la reacció dels fills respecte els pares, respecte a la jove, respecte a la sogra.
Expliqui la sensació que va tenir davant d’aquella làpida, “Propiedad de Antonio Cruañes Gras y familia”.
Realment va ser un dels desencadenants de voler rescatar la memòria de la meva besàvia. 40 anys després d'haver mort, a la làpida encara hi constava només el nom del marit, del qual ni ens en recordàvem, i, a més, amb el nom oficial, que era diferent del que nosaltres recordàvem, en Llaunaret, i tot en castellà. La meva besàvia no apareixia per enlloc i era la que tots recordàvem, la que tots havíem estimat. La recuperació del seu nom és el motor per escriure aquest llibre i, d'alguna manera, rescabalar-la. Agafar la seva fotografia, posar-la a la coberta d'un llibre i compensar aquest greuge històric. Als cementiris n'hi ha moltes de làpides en què només apareix el nom de l'home.
Si vol destacar alguna idea més del llibre…
Per mi és important adonar-me que la història de l'emancipació de la dona no és lineal. Hi ha hagut moments d’avenç, de retrocés, i aquí la Maria Becana és una dona molt forta, que té iniciativa, és emprenedora.
Fins i tot fa broma d’aquells programes de la ràdio franquista d’Elena Francis, que responia consultes de dones.
Sí, sí. Quan escolta el programa, diu: però que fleuma que és aquesta! En canvi, la Teresa l’escolta sense immutar-se. L'evolució de les dones no és lineal, hi ha una generació d'abans de la guerra que viu amb més plenitud la seva feminitat i la capacitat de prendre la iniciativa. En canvi, després, amb el franquisme i el nacionalcatolicisme, veiem una generació que fa marxa enrere. De les festes que s'havien fet als anys 20 es passa a les processons. En acabat, als anys 60 i 70, veiem com les dones, com la Victòria, s'apunten a voler canviar el món, amb el Canet Rock, l'escoltisme o el moviment d'emancipació de la dona.
Diu que la història de l'emancipació de la dona no ha estat lineal. Estem ara en un moment de retrocés? És una onada o és un temps de transició cap a no se sap on?
Jo crec que ara hi ha una dificultat de comprensió per part de molts nois i de molts homes que s'han vist apartats d'una posició de privilegi, de la qual ells no són conscients que és un privilegi, i ara són incapaços de trobar el seu lloc. Crec que més que acusar-los, assenyalar-los o criminalitzar-los, sí que s'hauria de ser una mica més comprensiu, intentar estendre’ls la mà i que el moviment feminista, que té molts anys de lluita al davant, ha de ser també comprensiu amb una mirada masculina de vegades desassossegada i inquieta. Molts homes no saben ben bé quin és el paper que els toca.
Veu els homes desorientats.
La masculinitat necessita una redefinició i l'hem d'anar fent una mica entre tots. Una definició que sigui assertiva, però que a la vegada no incomodi la resta. El segle passat vam fer un pas enrere i espero que aquesta vegada no sigui així. Allò va ser una guerra que va implicar 40 anys de nacionalcatolicisme, crec que no estem a les portes d'això. Però sí que ens ha de fer pensar el fet que amb l’assoliment de més drets, també els de la comunitat LGTBI, hi ha un racisme, una homofòbia i un masclisme encara patents a la nostra societat. Hem d'estar alerta perquè sigui tot el país el que realment abraci aquests valors i no només el nostre entorn més immediat.
Creu que el paper dels mitjans a l'hora de tractar el tema de la dona ha pogut pecar d'un excés d'intensitat?
Estic segur que la reacció que ha generat l'èxit del moviment feminista té a veure justament amb això, amb el seu èxit. Sincerament, hauríem d'intentar trobar fórmules que no siguin tan acusadores contra un gènere en concret, contra els homes, però sense abaixar la guàrdia. La igualtat no és encara efectiva, en realitat, però hi ha unes minories -i aquí les xarxes socials hi contribueixen molt- que han creat unes bombolles en què donen suport a tesis totalment masclistes. Però hem d’intentar convèncer sense culpabilitzar.
"Em sento amb forces i tinc molta il·lusió pels nous Telenotícies que farem a la tardor"
Després de molts anys de conduir el Telenotícies, creu que hi ha un temps ideal per una etapa d'aquest tipus? S’hi troba bé?
Ara porto 11 anys. L'únic problema que tinc és combinar-ho amb l'horari familiar. Perquè de dilluns a divendres suposa sempre arribar a casa a quarts d'onze de la nit i perdre'm cada tarda amb els nanos, que encara estan en edat escolar. Això ho intento compensar els caps de setmana. Però a banda d'això, jo em sento amb forces, m'agrada la feina que faig, els resultats són molt bons des del punt de vista de l'audiència i, a més, n’han passat de tots colors i, per tant, em sento fort per encarar el que vagi venint. Tinc molta il·lusió, també pels nous Telenotícies, a la tardor. Ara estic amb la presentació del llibre i que tothom el conegui, i després enfilarem les novetats de la tardor, els nous platós i algunes modificacions que farem al Telenotícies Vespre.
La “nova normalitat” de la presidència Illa s'ha traduït també en menys pressions des del poder polític?
Nosaltres estem igual. És a dir, estem atents a què és el que passa, a com respira el país i el batec de Catalunya, i intentem explicar el que ens sembla que són les qüestions que es planteja la gent. En aquests moments, molt preocupats per l'escenari internacional, una crisi econòmica que no ens toca a nosaltres però que veiem a l'horitzó, i problemes com l'habitatge, la convivència, alguns aspectes sobre la seguretat, que segurament és una sensació més que una realitat amb dades, però que veig que preocupa la gent.
El que intentem com a televisió és utilitzar aquest poder que encara té la pantalla per esperonar el diàleg intergeneracional a casa. És a dir, que el nostre informatiu, sobretot el del vespre, serveixin per posar en diàleg pares i fills, avis i nets, que estan mirant junts la informació. Intentem fer servir un llenguatge que potser per la gent més experta pot semblar una mica naïf, però que pretén ser inclusiu perquè els adolescents iniciïn un diàleg amb els seus pares a l'hora de sopar.
I les pressions polítiques? Quan les ha notat més?
Fa molt temps que, des del punt de vista del que expliquem als telenotícies, ens sentim molt blindats. Oloro més o menys quina és la situació al país i quina és la demanda sobre quin tipus d'informació. Sempre intentem enfocar cap al terreny d'una certa responsabilitat social perquè tenim també la responsabilitat d'educar, de fer pedagogia sobre moltes coses. Durant la covid, vam parlar molt de vacunes. Quan el procés, vam parlar molt de dret a decidir i del que això implicava. I en aquests moments intentem fer front al problema de l'habitatge, a les necessitats de cohesió de la població immigrada, com es poden gestionar les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, que semblen un gran fantasma que ens angoixa. Aquests grans temes intentem incloure'ls en la nostra informació del dia a dia.
Quan hi ha un canvi de govern, la seva feina no experimenta un afegit d'incertesa?
Potser seré molt naïf, però no gaire. Ja porto uns quants caps d'informatius, uns quants directors de televisió i uns quants presidents de la Generalitat, i he tingut una relació molt cordial amb tots. No negaré que he patit en alguns moments per ells, fins i tot per situacions personals, sobretot amb l'1 d'octubre i les conseqüències que va tenir. Un cop dit això, la democràcia té aquestes coses, posa cadascú al seu lloc, i jo crec que els mitjans de comunicació hem d'explicar el que passa i a la vegada hem de respectar un sistema que jo crec que moltes vegades es posa en dubte, malauradament. Per mi és molt important la democràcia i les institucions que representen Catalunya. Per tant, màxima prioritat el que s'explica al Parlament, el que diuen que a mi m'agrada i el que no.
"Tenim un desafiament periodístic amb la gent que viu en bombolles i creu que està informada i en realitat està intoxicada"
Davant de temes com el que està passant a l'Orient Mitjà, amb totes les escenes impactants que es generen, l'objectivitat pot estar en risc?
Tenim un desafiament periodístic, que és la gent que viu en unes bombolles tancades, que creu que el món és com els tuits dels seus amics els diuen. Gent que es pensa que està informada, però en realitat està molt intoxicada per un entorn que diu el que a ell li sembla que vol sentir. Per afrontar els problemes hi ha dues claus fonamentals. Primera, la ciència, i l'altra, la democràcia, que va molt lligada al periodisme.
Professionalment, hi ha una ambició que encara no hagi vist coronada?
Sincerament, jo ara m'ho estic passant molt bé amb les notícies del dia a dia, i amb aquesta petita correcció al neguit quotidià que és poder publicar i escriure algun llibre de tant en tant.