Aquest home ho sap tot de les obres de Sixena. Doctor en història de l’Art, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Albert Velasco ha estat conservador del Museu de Lleida (2007-19). Deu ser dels pocs que no es perd enmig d’una història de plets i litigis judicials on només hi ha clara la voluntat d’escapçar un patrimoni aplegat per Catalunya en unes circumstàncies dramàtiques com les de la Guerra Civil. Acaba de publicar Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). 

Per què són tan importants les pintures de Sixena?
Són una de les principals obres que es fan a Europa al final del romànic, en el pas del segle XII al XIII. És un moment fonamental perquè és un romànic inercial. Se’n diu estil 1200. Aquestes pintures en són la màxima representació. El problema és que no són unes obres icòniques com el Crist de Sant Climent de Taüll. Es conserven malament, estan cremades, tenen uns colors terrossos. Però des d’un punt de vista històrico-artístic són fins i tot més importants que les de Taüll. 

Són fruit d’un taller de pintors anglesos que havien passat per Terra Santa, per Sicília, i havien agafat un bagatge internacional. Són pintors d’una qualitat internacional que fan al mig dels Monegres una decoració pictòrica que fan que qualsevol que les vegi vulgui anar a Terra Santa. És un estil bizantitzat. Pensem que Sixena es funda el 1188, l’any després que els cristians perdin Terra Santa a mans de Saladí. L’Orde de Sant Joan de Jerusalem, que és la que mana a Sixena, vol fer una petita Terra Santa als Monegres, com el manifest d’un territori perdut que els cristians volen recuperar.  

Reivindica la figura de Josep Gudiol, clau en la recuperació de les pintures.
És un dels historiadors de l’art català més importants del segle XX. Li hem de donar les gràcies per haver salvat les pintures després de la desgràcia del 36. Va ser de les últimes persones en veure les pintures abans i després de ser cremades. Ell va ser el salvador de les pintures, amb diners de la Generalitat.  

Cultura

​CRÒNICA

El precedent de l'1-O, l'última bala per salvar les obres de Sixena Lluís Girona Boffi

Qui va cremar les pintures? Ho pregunto perquè la suposada autoria també ha estat un argument contra les raons de Catalunya en aquest plet.
Dissortadament, aquest és un foc que no ha deixat de cremar. Perquè hi ha hagut gent interessada en què el conflicte seguís viu. Quan van obrir-se els dos litigis dels béns de Sixena, el mateix alcalde, Ildefonso Salillas, va anar atiant el foc, amb mentides com que van ser els catalans els qui van fer el foc. La documentació certifica que qui va cremar el monestir van ser habitants del poble, com va passar en molts altres pobles, gent dels comitès anarquistes.   

Diu que ni els franquistes negaren les raons de Catalunya.
Ni ells es van atrevir a acusar Gudiol d’explotador, d’impulsor de l’incendi. S’han dit moltes bestieses. Les autoritats franquistes van tenir clar que es va tractar d’una operació de salvaguarda. Totes les altres obres que Gudiol no va poder recollir es van perdre. 

Hi ha en aquest procés un fet rellevant: la marxa de les monges de Sixena a Barcelona.
A Barcelona i a Sixena hi havia una comunitat de monges de Sant Joan. Però a Sixena el monestir estava trinxat, amb molta humitat, i les monges es van traslladar a Barcelona. Un cop aquí, van decidir construir un monestir nou a Valldoreix. Ho fan, s’endeuten i demanen un crèdit a l’Incasol i es venen les obres d’art que havien deixat en dipòsit als museus de Lleida i al MNAC. I fan un seguit d’operacions de compravenda dels anys 1983, 1992 i 1994, que és el que va causar l’altre litigi, el dels béns mobles de Sixena. És el que va acabar anys després amb l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida. 

El que no es va resoldre, en aquelles negociacions, va ser la situació de les pintures, que estaven en dipòsit i mai ha deixat de ser propietat de les monges. En el llibre parlo d’un intent de compra que no va fructificar i també que el MNAC va pagar uns diners a les monges en compensació per tenir les obres dipositades al museu. Són coses que no se sabien. 

Per què no es va resoldre bé?
El 1992, es va signar un document entre el conseller de Cultura, Joan Guitart, i la priora de Valldoreix on es deia que les monges tenien la intenció que les obres es quedessin per sempre a Barcelona. Però quan s’enceta el litigi el 2016, la jutgessa diu que aquell document no és vàlid i acusa el MNAC i la Generalitat de no creure en aquell document perquè quan l’Aragó reclama les pintures, la Generalitat no va mostrar el document. I els retreu que al web del museu hi diu que les obres hi són en dipòsit des del 1940, cosa incerta perquè no es va formalitzar el 1940 sinó el 1992.  

Una cosa són les pintures de Sixena i una altra les obres de la Franja. Estem parlant de dos fons d’art, oi?
Són tres litigis. Sixena té dos litigis, un per béns mobles, que es va acabar el 2016 i el 2017, i el de les pintures. I hi ha el litigi de les obres de la franja, 111 peces que van tenir un recorregut llarguíssim que va començar als tribunals vaticans i va anar als tribunals civils. Les obres de la franja van marxar durant la pandèmia cap al Museu de Barbastre-Monsó.   

El 1995 es produeix un fet que ho trastocarà tot: la segregació del bisbat de Lleida.
Sens dubte. Sense això, no haguéssim vist cap dels litigis produïts. Vilanova de Sixena hagués continuat dins de la diòcesi de Lleida. És un conflicte que l’origina bàsicament l’Església, que ha tingut un paper fonamental i galdós en aquest tema. Hi ha el cas d’una monja que viu en un monestir al País Basc, que mai havia estat a Sixena, que és la que cedeix poders al govern de l’Aragó per poder litigar. Les autoritats polítiques aragoneses han anat en aquests litigis sempre del braç de les religioses. L’Església s’ha alineat amb els interessos aragonesos.

Però el bisbe de Lleida Ramon Malla va defensar la posició catalana.
Sí, però no ho va fer bé. Té bona part de culpa de tot plegat. Perquè va assegurar que aquests béns estaven en dipòsit quan no era cert. Parlem de l’art de la franja. El bisbe Messeguer, a finals del XIX, havia pagat diners per pagar aquestes obres. Malla va fer una relliscada important. El bisbat de Lleida sempre ha hagut de ser qui demostrés que les obres eren seves. Qui sí que va actuar bé va ser el bisbe Ciuraneta, que es va enfrontar a la cúria vaticana. Va rebre pressions molt fortes de figures de l’entorn de Joan Pau II. 

Ho explica molt bé Eugeni Casanova en el seu llibre El complot. Des del Vaticà i l’Esglesia espanyola es veia l’Església catalana un focus de separatisme. Això s’incrementa des del 2010. Des de l’Església tenen clar que lluitar pel patrimoni és lluitar per la unitat d’Espanya. Ho plantegen com a batalles adjacents de la principal guerra Catalunya-Espanya. 

Assegura en el llibre que la lluita pel patrimoni serà important en la construcció de la identitat del poble aragonès.
Sí, és lamentable, però ha estat així. Des de la Transició, l’Aragó va ser de les comunitats que havia de recórrer un camí més llarg en cohesió social, en infraestructures. I es van trobar amb un territori membranós, que toca a Catalunya i parla català. Són ells els qui estan al costat del dimoni, i el dimoni som nosaltres, els qui hem posat en qüestió el projecte de l’estat espanyol. Els aragonesos s’han erigit en els soldats que estaven en el primer front. Sixena s’ha erigit en un element de configuració identitària aragonesa espanyolista.  

Fa la impressió que a Catalunya s’ha estat ingenu.
Hem anat de sobrats, el primer el bisbe Malla, que era doctor en Dret Canònic. No es va deixar assessorar. Ciuraneta, en canvi, es va envoltar de juristes civils. S’ha de ser respectuós amb les persones que van defensar les posicions de Catalunya, però no va funcionar. Ara que estem en la fase d’execució de la sentència, s’està parlant en termes tècnics, de si les obres poden viatjar o no. En el cas dels conflictes de Sixena, la Generalitat va anar al judici d’Osca amb aquests criteris tècnics. Es va perdre i els recursos a l’Audiència i al Suprem, els arguments tècnics van desaparèixer de la part catalana. Aquí també ens vam equivocar.

Així doncs, les pintures tornaran a Sixena.
No ho sé. 

Per què?
Perquè la jutgessa té damunt la taula 4.000 folis amb uns arguments molt contundents que li diuen, fins i tot I’organisme internacional més rellevant en patrimoni, l’ICCROM, que no mogui les pintures. Si ho fa, serà una irresponsable i fins i tot podria prevaricar, que és el que han dit els cinc exconsellers de Cultura que han presentat la demanda contra ella i el govern de l’Aragó. La situació de la jutgessa no és fàcil.

Hi haurà més plets?
Veurem en els propers anys força plets contra el patrimoni aragonès conservat a Catalunya, incloent altres muesus fins ara no implicats en els darrers litigis, com el de Sitges o el de Reus, el Museu Frederic Marès. El que segur que no veurem serà cap litigi per patrimoni aragonès fora de Catalunya.