Xavier Grasset acaba de publicar El bon gust. Escrits de memòria (La Campana), un llibre on recull moments viscuts a la vora del foc o a prop d’amics, lectures fetes i pensades diverses que fan un conjunt de textos original, amb moments emotius enmig d’espurnes de bon humor i un elogi a la vida sense pretensions que traspua en tota la lectura. Nascut a Vila-seca, al Tarragonès, el 1963, amb una carrera dilatada, ara presenta i dirigeix La Selva, el magazín de la tarda a TV3. Col·labora en diversos mitjans, entre ells Nació. 

El llibre recull textos escrits durant molts anys, però preserva un sentit. Potser ho resumeix el títol d’un dels capítols, "Saber on som".
Sí. Costa saber on som. Una altra idea que m’agrada fer servir per explicar el llibre és dir que recull tot allò que passa quan no som a la feina. Quan anem d’excursió, conversem, anem al teatre o a un restaurant. Però una mica sí, el llibre busca saber on som perquè vivim a un ritme tan veloç que sovint no sabem ni on som ni d’on venim. A vegades ens és més fàcil estar al cas de l’últim vídeo viral que ve de l’altra punta de món i no sabem com es diu el veí del costat. És un recull de coses que he viscut. Són escrits de memòria, però alhora pàgines viscudes.

Diu una cosa que m’ha agradat molt: està molt bé explorar altres cuines, però primer s’ha de tenir clar el paisatge culinari propi. Està molt bé un cuscús o un ramen, però hem de conèixer l’escudella. 
Soc tastaolletes de mena i la cuina precisament sempre s’ha alimentat de productes d’arreu. Sense Amèrica no tindríem ni tomaca ni pataca, i la cuina seria més aspre. Però si et dediques a descobrir altres mons, primer has de saber d’allà on vens. I que l’oferta pròpia no hagi de ser una excepció, que això s’ha anat corregint. Ara hi ha tot un moviment de cuiners que reivindiquen la cuina catalana sense embuts. Si ens fixem en el que deia Josep Pla a Coses dites, que tothom que volgués guanyar-se la vida a Barcelona obrís un restaurant de cuina catalana, d’això en fa cent anys. I a vegades sembla que encara hi siguem.

Hi ha cert papanatisme en algun cosmopolitisme culinari?
No sé si dir-ne papanatisme. Hi ha modes, com a tot arreu. De cop, agafen molta força la cuina japonesa i peruana. Ara, de restaurants xinesos se’n troben pocs. A Madrid, quan era corresponsal, fa 30 anys, hi havia un restaurant japonès. A Barcelona n’hi havia dos. Ara n’hi ha a tot arreu. És més fàcil menjar cuina japonesa que catalana. És fruit de la moda. 

Per aquests dies de Setmana Santa, quins plats són els seus preferits?
Els del cànon. Els cigrons i el bacallà. El rei de Setmana Santa és el bacallà de quaresma fet amb ou dur, carxofa, espinacs. També és el temps de la farigola, que m’agrada molt. Hi ha la dita que si culls farigola per Divendres Sant, la flor no es perd en tot l’any. I les mones, no cal dir.  

El llibre va molt més enllà del tema gastronòmic. Parles, sobretot, dels records i la memòria. També de les absències, dels qui ja no hi són, en un sentit ampli: Can Gatell quan tanca, el cine Comèdia, les sensacions al llegir el darrer dietari d’Alex Susanna, L’any més inesperat. 
És això de l’absència i la presència. Tots sabem que en aquest món venim per ser-hi i per anar-nos-en i aquesta idea de fins a quan hi som m’obsessiona una mica. Hi ha casos com el de l’Alex o el de Jorge Pensi, un veí, un dissenyador d’origen argentí que em trobava per l’escala i no és fins que es mor que m’assabento que feia música, i que dissenyava les cadires d’al·lumini on tots ens hem assegut al bar. Tens gent al davant i veus que fas salat, t’adones de qui són quan ja no hi són. Et posen una multa perquè has deixat el cotxe mal aparcat i posen una nota on hi diu "absent". 

Recordo que en el llibre explica això de la multa a l’aparcar a prop de l’hospital Joan XXIII mentre el seu germà lluitava per la seva vida.
I ara ell ja no hi és. El Pep és un absent. Hi haurà un dia que no hi serem, com hi haurà nous absents momentanis als qui posaran multa. La memòria és el que farà presents als absents.

Vaig llegir una frase de Caballero Bonald que diu: "Som només el temps que ens queda". Creu que no som més que això?
Això és molt dur, i sobretot perquè no sabem quant temps ens queda. Sempre he mirat de fer les coses com si fos l’única vegada que les faig. Una mica seguint aquesta filosofia. No sé si les tornaré a fer. Estimar com si fos l’última vegada. Un petó com si fos l’última vegada. Menjar un plat com si fos l’última vegada. Així m’hi concentro, m’hi llenço. Faig les coses com si fos l’última vegada que les faré. A vegades fem les coses d’esma. La nostra vida té moltes rutines i sense elles tampoc podríem viure, segurament.   

Recordar pot ser també un acte de resistència?
Sí, efectivament. Recordar, gratar en la memòria, ho diu algú que no la té al cent per cent. Necessito veure les fotografies, guardo les entrades i els programes quan vaig al teatre, tenir pistes per recordar. Una cosa bonica de la vida és tornar a passar per camins que coneixem però on sempre hi descobrim detalls i coses noves. Quan vas caminant per la ciutat veus coses que amb cotxe no aprecies. 

Anem un moment al ritme incessant de la vida. En un context on la graella de TV3 es mira amb més lupa que mai, com viu la pressió per les audiències?
Bé, és tenir el resultat immediat. Cada dia, a les vuit del matí, sabem quina nota ens posa l’audiència. A La Selva estem contents, hem aconseguit el que semblava tan difícil, captar l’atenció de l’espectador a la tarda en una franja complicada. Venim després del Telenotícies, dues receptes de cuina i dues sèries amb una oferta de magazin on hi ha elements d’actualitat periodística tocades d’una manera que permeti que la informació sigui entretinguda. 

Ho hem aconseguit amb una competència de televisions privades i alguna de pública que grata en les emocions més primàries del cor, sang i fetge que no és la nostra opció. Hi ha atracaments i violacions, és cert, però si només planteges això, la gent pot preguntar-se en quin món som. Nosaltres, sense pintar-ho tot de color de rosa, oferim altres opcions amb més entreteniment cultural, de cine, de llibres. 

Com afronta seguir millorant? 
La pressió és ser els primers sempre. A la nostra hora hi ha ficció a TVE, no és el mateix un magazín que una sèrie, i o bé som els primers entre els nostres competidors de magazins, els guanyem, i fins i tot hi ha dies que guanyem a la ficció. El resultat és positiu, però la lluita és diària. El públic de la tarda té el comandament a les mans i si no li agrada el que estàs fent, canvia.   

Ha viscut moltes etapes a TV3. És aquest un moment molt complicat per a la CCMA per l'escrutini del públic i dels partits polítics?
TV3 sempre ha sigut així. Si poses la paraula TV3 en un titular, segur que tindrà més visites. Implica sentit de la responsabilitat treballar-hi. Sempre ha estat complicat treballar a la Corporació, però en un moment de canvi en el model de mitjans, en la manera de consumir l’audiovisual, com et prepares davant una oferta de canals abassegadora. Quan la meva canalla no miren televisió com ho faig jo i consumeixen altres continguts audiovisuals. TV3 genera debat des del primer moment, des dels qui l’han volgut tancar fins als que volien que fos un canal antropològic o els qui han volgut que fos competitiva. Tothom s’aventura a dir-hi la seva.  

Voldria concloure tornant al propòsit del llibre. Sembla que vol mostrar que les coses tenen el seu sentit. Que potser no cal buscar tant. 
Vaig poder fer amistat amb Martí i Pol i amb l’Emili Teixidor, i cada any vaig a Roda de Ter a presentar uns premis de poesia. Prèviament es fa un acte d’homenatge al cementiri, on hi ha els nínxols de tots dos. Un dels presents va recordar un dia una sentència de l’Emili Teixidor que deia: "No omplis l’agenda de coses per donar sentit a la teva vida, mira de ser tu el que doni sentit a les coses que fas". Si vaig a veure El barquer al Teatre Lliure i surt la barca de Caront, penso que això surt als pastorets de Pitarra. Caront, esmentat per Virgili i que fa passar les ànimes a l’altre costat, que porten una moneda sota la llengua. M’agrada fer aquestes connexions.       

La veritat és l’arrelament? Ho dic per allò que esmenta de Francesc Pujols. 
Pujols deia que si trobaves un català al món t’abraçaràs amb ell i et posaràs a plorar perquè aquest català portarà la veritat. Anirem pel món i ho tindrem tot pagat. L’arrelament és important, però per enlairar-te. Tenint clars els referents històrics, culturals, gastronòmics, de paisatge, per després enlairar-se. Sí que pots anar-te a París sense haver estat en llocs de Catalunya, però hi vas a descobrir món amb la mirada d’aquí, sabent com s’ha conformat aquest país, quina història té. A vegades estem tan colonitzats que a vegades convé quines són les arrels, per créixer i rebre aire.