Rosa Boladeras (1972, Terrassa) no abandona l’escenari de la Beckett. Després de l’èxit de Tallar-se un peu amb una motoserra, de Bàrbara Mestanza, el pròxim 9 d’abril estrena Tinc un bosc al cervell, una obra de Guadalupe Sáez que tracta sobre la pèrdua i la desaparició. Feia temps que Boladeras no pujava als escenaris, “l'última cosa que havia fet abans de tot això va ser La Rambla de les Floristes, el 2019, l'any que vam guanyar les eleccions amb Tot per Terrassa. En aquell moment, va acabar les funcions del TNC i es va endinsar de ple en la política municipal, espai que encara ocupa fins a finals del mandat, tal com explica en aquesta conversa, “sempre i quan, la meva altra vocació, la interpretació, no m’ho impedeixi”.   

En aquesta obra que ara presenta, Boladeras es posa a la pell d’una mare que pateix i de valent, ens confessa, amb escenes plantejades des de punts de vista molt variats i amb una experiència sonora que permetrà a l’espectador endinsar-se de ple en la història. Dies abans de l’estrena i des de la mateixa sala de Poblenou, ens citem amb l’actriu per abordar el seu pròxim personatge, per esbrinar quines aventures li esperen a l’Empar del Com si fos ahir i per conèixer com duu a terme la seva vessant interpretativa amb la política municipal de Terrassa, ciutat on resideix des de petita. 

Tinc un bosc al cervell es presenta com un capbussament poètic i dramàtic en un instant familiar de pèrdua i pànic. Espanta una mica… Com es prepara per afrontar aquest personatge? 
Aquesta obra tracta de la pèrdua, de la desaparició, i és terrible, cada dia surto feta pols i baldada. Després et recuperes, però emocionalment és dura perquè cal empatitzar amb el personatge, em toca fer de canal i ho he d'interpretar. Ara falten uns dies per a l’estrena i ja hi ha molts nervis. Ens estem preparant per a la responsabilitat i perquè també és un risc. A la Beckett es treballa molt en aquesta línia, perquè hi ha nous autors i noves direccions que s'aventuren. 

Per exemple, en aquest cas, l'Alícia Gorina s’enfronta a dirigir un text que no és literal, sinó que és molt poètic i es pot interpretar i dirigir des de molts llocs diferents. És un treball en equip molt minuciós, una obra molt polièdrica on totes les escenes estan plantejades des de punts de vista diferents. A més, l'Alícia ha escollit que el públic vagi amb auriculars des del primer moment en què entri a la sala. Hi ha un acompanyament sonor molt potent a càrrec de Guillem Rodríguez i molt de misteri.

Després de la pausa per dedicar-se de ple al seu grup municipal, Tot per Terrassa, com se sent tornant aquí? És d’escenaris petits o li agradaria tornar a un TNC?
M'agraden tots els escenaris, fins i tot els escenaris de carrer. De fet, vaig començar fent teatre al carrer amb un grup d’amics de Sabadell que es deia Speed Teatre. Era una miqueta més punky, havia fet un curs d'iniciació a l'Institut del Teatre de Terrassa i allà vam conèixer a uns amics de Sabadell. Junts, vam decidir muntar un grup per fer teatre al carrer. Assajàvem a una nau industrial que ens va deixar l'ajuntament, quan l'alcalde era l’Antoni Farrés i recordo que ens deia; “té les claus, ves i crea”. Era una meravella. Nosaltres anàvem allà a inventar-nos històries i fèiem bolos pel carrer. Més endavant, ens vam ajuntar amb uns de Girona i vam arribar a fer gira internacional, ens ho vam passar molt bé, va ser una de les èpoques més divertides que recordo.

A partir d’aquí, tot va anar fluint?
Sí, és una cosa que tots els actors i actrius portem dins, és molt vocacional i, el camí, la inflexió, no existeix. Es fa camí en caminar, com diria el poeta, perquè realment és amunt i avall, amb moltes corbes, com la vida. Sí que de vegades passen coses que potser t'obren una porta que no t'haguessis imaginat mai, com per exemple l'època que vaig estar fent els programes amb el Toni Soler com el 7 de notícies o el Set de nit. No m'hauria imaginat mai fer això, i potser va ser precisament per una obra que feia al Teatreneu on interpretava a molts personatges diferents, no ho sé. 

La qüestió és anar fent, treballar bé, tenir molta humilitat i no creure's mai res, ni en aquesta professió ni en cap altra. És important entendre que això és un ofici i que l'èxit a la vida no només depèn de la feina, sinó que hi ha moltes altres coses que poden significar èxit com rodejant-se de la gent que estimes, tenir salut i poca cosa més. O sigui, viure amb alegria, no perdre l'esperança, tenir molta consciència, intentar conèixer-te al màxim, no perdre la curiositat, informar-te i, si pots, col·laborar fent qualsevol cosa pels altres, perquè és el que més felicitat et donarà. 

Ha conviscut mai amb la incertesa que sovint pateixen altres companys de la professió? 
He tingut molta sort i, quan no l'he tingut, m'he inventat altres coses. Sempre m'ha agradat molt tot el tema de la cooperació i soc de la Creu Roja. Penso que és una entitat que fa una feina increïble i que, tal com et comentava, és important vincular-te a alguna entitat que faci alguna cosa pels altres. Hi ha tantes coses a fer que viuria mil i una vides; m'encanta la botànica, m'agrada escriure i ara en tinc moltes ganes, sempre ho he dit i no ho he acabat fent mai.

La veurem com a dramaturga? 
Justament aquí, he estudiat diversos cursos de dramatúrgia; un amb en Jordi Prat i Coll, un altre amb en Ricard Gázquez i el darrer amb l'Oliver Kluck, un autor alemany que em va encantar. Però no sé si és teatre el que tinc ganes d’escriure. L'altre dia pensava, estic afrontant una època de la vida on encara soc aquí, perquè tinc 53 anys i és com una altra fase de la vida, amb la menopausa. Ara m'he de començar a cuidar. Normalment, sempre passa tothom pel davant, però ara potser et toca una miqueta a tu. Sento que estic en una nova etapa, no només en l'ofici sinó també vital, i m'estic imaginant com vull viure-la. Vull estar molt més tranquil·la i fer el que em doni la gana. A veure què passa, a veure si me'n surto.  

Parlem del Com si fos ahir (CSFA), perquè m’encanta el seu personatge, l’Empar, que els té molt ben posats. La farà patir l’Eugeni? 
No, ella és molt llesta i se'n sortirà amb la seva. És la primera que li ha sabut parar els peus i espera't, no només no li trencarà el cor a l'Eugeni, sinó que aconseguirà totes les fites que professionalment es plantegi. El personatge m’encanta perquè ella és molt bona, té bon cor i, a part, és llesta. Viu molt feliç i tranquil·la pel que fa a la feina, però li passaran moltes coses en l’àmbit personal. Tinc un fill que veureu ben aviat i que és una meravella d'actor. 

Treballar al ‘CSFA’ és una meravella. Anar allà és trobar-me a tots els amics! És l'hora del pati, surto de la política, arribo allà i és un; avui què farem? Ens coneixem de fa molt de temps la majoria i amb tota la resta d’equip, és una gran família. Ara ens acaben de donar un segell que certifica que som la sèrie més sostenible que s’està fent. Aposto molt pel culebrot del migdia, per la seva qualitat i perquè reflecteix molt bé la nostra societat. El ‘CSFA’ ha esdevingut molt rellevant, tractant temes actuals de manera encertada i fent-nos reflexionar. És un mirall de la societat catalana que podria tenir una llarga continuïtat, com EastEnders -Gent del barri-, d’Anglaterra. 

Bé, de fet, ja s’ha anunciat que hi haurà desena temporada. Alguns espectadors poden pensar que sempre acostumen a ser els mateixos actors i actrius al culebrot. Ho comparteix?
Pel que fa a la desena temporada, això diuen, però ja és oficial, o no? És que encara no ho sé. Precisament el CSFA ofereix l’oportunitat a un munt d'actors que hi han passat de començar una trama, que després en surtin, que ho reprenguin i, aquest format que comentava, és com el de Gent del barri, que t’ofereix una oportunitat per ser un indret de pas per a molts actors. De fet, és dels pocs culebrons en el qual hi ha passat tanta professió i gent nova, també.

Algunes actrius que hi trobem són justament les seves dues filles, la Sara Diego i la Carlota Vila. Com és això de treballar amb família? 
La veritat és que no hem coincidit mai. El seu pare -que no és la meva parella-, també s'hi dedica. Tots tenim aquesta vocació que compartim amb total normalitat. Sempre he portat els meus fills els camps de setmana a fer els deures al camerino. El teatre és una família i ho han mamat des de petits anant de bolos, de funcions els caps de setmana o els festius. Te’ls emportes i fan molta comunitat amb tots aquells que estan rere les cortines. A banda de la Sara (30) i la Carlota (17), també tinc en Tim, que és el mitjà i ara té 21 anys.  

Com és Rosa Boladeras com a mare? 
M'agrada i gaudeixo molt. Sempre ho havia volgut ser, des de ben joveneta. Si no hagués pogut tenir fills biològics hauria acollit, però la passió va sorgir d'aquesta manera. M'agrada, m'ho passo molt bé, em sento en comunitat i m'encanta viure aventures amb els meus fills i estar connectada a les seves realitats. Els dono molta llibertat i no em poso gaire en les seves vides. Ara, a la parcel·la que fem de mare i fills, en aquest trosset que ens reservem per compartir junts m'ho passo bomba; vivint aventures, compartint idees, parlant...

Tenint en compte que vivim un moment complicat on les famílies els costa arribar a final de mes, que vas a comprar el súper i flipes, que la gasolina està com està, que l'explotació laboral és bèstia i que la cosa està fotuda, tenint aquesta consciència, t'he de dir que el més important a la vida és gratis. I això és l'amor, la companyia, l'amistat, el riure, el compartir, el passejar o l’anar a berenar junts.

I a tot això, li suma el govern municipal de Terrassa. Ha estat vocació també, la política? 
Des de sempre, des de joveneta que ja era delegada de classe. A Rellinars, el poble on estiuejo, vam arribar a fer un partit polític que va arribar a guanyar unes eleccions. M'interessa i m'agrada aquesta vocació de servei a la comunitat, que també es fa des del teatre i les arts escèniques. Mai m'havia volgut involucrar en un partit que tingués un aparell com a tal, no em venia de gust que m'hi identifiquessin, malgrat que m'havien arribat ofertes perquè coneixien el meu activisme. En el moment en què a Terrassa va haver-hi l'oportunitat de formar Tot per Terrassa -que és un partit nou que naixia per la ciutat, format per persones que no s'han dedicat activament a la política-, vaig dir, aquesta és la meva oportunitat. 

Tenia clar que no m'hi volia dedicar molt de temps perquè és molt dur, la política és el més dur que he fet a la vida. Tot són queixes i problemes que has d’aprendre a gestionar. Llavors, penso que no t'hi has d'estar molt de temps, almenys a primera línia. Això no vol dir que més endavant o en un altre moment aquesta vocació torni a sortir des d'un altre lloc, no en tinc ni idea, no ho sé. La vida dona moltes voltes. Ara estem al segon mandat i volia tornar a la meva altra vocació, tenia moltes ganes de tornar a escena, perquè entrava en un teatre i em posava a plorar, enyorava aquest món tan bonic, creatiu i especial, que ha estat sempre el meu món també.

Però té previst deixar-ho a finals del mandat? 
Vaig renunciar al meu càrrec de regidora de cultura, que era promoció cultural i audiovisual, on portava tot el tema del parc audiovisual -on ara hi haurà totes aquestes grans inversions amb els platós més grans d'Espanya-. A més a més, evidentment, hi vaig renunciar perquè no hi hagués un conflicte d'interessos i va ser abans d'entrar al CSFA, que va ser la primera cosa que vaig tornar a fer com a actriu. En aquell moment va ser on vaig decidir que volia tornar a la meva professió. 

Ara estic acabant el mandat portant temes de presidència per lleialtat i responsabilitat. Cal acabar bé les coses i per compromís l’acabaré. Tinc la dedicació parcial perquè pugui fer tot el que vulgui a nivell de la meva professió. Si arriba un moment en què aquesta m'impedeix anar als plens i fer aquest mínim, hauré de deixar-ho del tot i no passarà res. Prioritzo la vocació d'actriu. De moment encara puc fer aquesta petita parcel·la per acabar el mandat i em sento molt satisfeta amb la feina que hem fet, perquè he complert tot el programa de govern que presentava per cultura i amb escreix.