Un de cada quatre catalans, el 24,4% de la població, es troba en risc de pobresa i exclusió social. És una de les dades més colpidores de les que aporta l'enquesta de condicions de vida de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). Es dona el cas que la xifra total de persones afectades (1.870.100) és lleugerament superior a la de l'any passat, malgrat que s'ha reduït el percentatge, que era del 24,7%. Amb la pandèmia, el percentatge es va elevar fins al 27% i ara es torna a la situació anterior a la Covid.
Les dades de l'Idescat aporten més elements per fer un diagnòstic acurat de la societat catalana. El risc d'exclusió castiga més les dones (un 25,9% del total, per un 22,8% dels homes) i ho fa especiament als joves. Un 32,5% dels menors de 18 anys està en una situació de risc d'exclusió. Si parlem de la població estrangera, el 48% de la població està en risc de pobresa. Hi ha un 53,1% de la població catalana que assegura que no té problemes seriosos per arribar a finals de mes, el que suposa un augment d'un 1,9 punts, enfront un 46,5% que afirma que sí que té dificultats per arribar-hi.
Una mirada superficial a aquestes dades indicaria que les polítiques públiques dels darrers anys ha tingut molt poc impacte en la situació social. En realitat, però, el tema és més complex. Les polítiques socials han tingut efecte pel que fa a la lluita contra la desigualtat. L'indicador més rellevant en aquest sentit, l'índex de Gini, és el més baix de la darrera dècada. Es pot dir que les diferències entre les capes més rica i més pobre de la societat no s'han incrementat i fins i tot que s'han reduït, tot i que de manera insuficient.
Hi ha, segons l'enquesta de l'Institut, un lleuger increment de les rendes més baixes, en un context de més ajudes socials que mai per als col·lectius més fràgils, però també és cert que en l'apartat de les privacions severes, que analitza nou categories diferents, hi ha realitats alarmants, com que un 20% dels catalans no pot mantenir l'habitatge en una temperatura adequada. Un fet especialment preocupant a pocs mesos d'un estiu que es preveu el més càlid que es recorda.
L'impacte de mesures com la renda garantida de ciutadania, per part del Govern de la Generalitat, i especialment l'increment del salari mínim pel govern espanyol ha servit per pal·liar una mica les desigualtats. El problema és que una mesura com aquesta darrera s'ha implementat de forma homogènia a tot l'Estat i, en el cas de Catalunya, amb un cost de la vida més elevat, els seus efectes es noten menys. Hi ha un factor diferencial català també en el terreny de la desigualtat, ja que el mateix terra salarial no protegeix de la mateixa manera en zones on les necessitats bàsiques són més cares. Això ho han entès països com els Estats Units, Canadà, el Japó o el Brasil —on es fixen salaris mínims diferenciats per territoris—, però no l'estat espanyol.
Així com fa uns anys una de les causes principals de la pobresa era l'increment de la desigualtat, en aquests moments aquesta s'ha estabilitzat o reduït lleugerament, però emergeix un altre factor que impacta de manera més severa en el risc d'exclusió: és l'augment del preu de la cistella dels productes bàsics o l'energia. En aquest sentit, les polítiques clàssiques contra la pobresa són útils, però poden resultar insuficients per derrotar el risc d'exclusió.
Les dades de l'Idescat aporten més elements per fer un diagnòstic acurat de la societat catalana. El risc d'exclusió castiga més les dones (un 25,9% del total, per un 22,8% dels homes) i ho fa especiament als joves. Un 32,5% dels menors de 18 anys està en una situació de risc d'exclusió. Si parlem de la població estrangera, el 48% de la població està en risc de pobresa. Hi ha un 53,1% de la població catalana que assegura que no té problemes seriosos per arribar a finals de mes, el que suposa un augment d'un 1,9 punts, enfront un 46,5% que afirma que sí que té dificultats per arribar-hi.
Una mirada superficial a aquestes dades indicaria que les polítiques públiques dels darrers anys ha tingut molt poc impacte en la situació social. En realitat, però, el tema és més complex. Les polítiques socials han tingut efecte pel que fa a la lluita contra la desigualtat. L'indicador més rellevant en aquest sentit, l'índex de Gini, és el més baix de la darrera dècada. Es pot dir que les diferències entre les capes més rica i més pobre de la societat no s'han incrementat i fins i tot que s'han reduït, tot i que de manera insuficient.
Hi ha, segons l'enquesta de l'Institut, un lleuger increment de les rendes més baixes, en un context de més ajudes socials que mai per als col·lectius més fràgils, però també és cert que en l'apartat de les privacions severes, que analitza nou categories diferents, hi ha realitats alarmants, com que un 20% dels catalans no pot mantenir l'habitatge en una temperatura adequada. Un fet especialment preocupant a pocs mesos d'un estiu que es preveu el més càlid que es recorda.
L'impacte de mesures com la renda garantida de ciutadania, per part del Govern de la Generalitat, i especialment l'increment del salari mínim pel govern espanyol ha servit per pal·liar una mica les desigualtats. El problema és que una mesura com aquesta darrera s'ha implementat de forma homogènia a tot l'Estat i, en el cas de Catalunya, amb un cost de la vida més elevat, els seus efectes es noten menys. Hi ha un factor diferencial català també en el terreny de la desigualtat, ja que el mateix terra salarial no protegeix de la mateixa manera en zones on les necessitats bàsiques són més cares. Això ho han entès països com els Estats Units, Canadà, el Japó o el Brasil —on es fixen salaris mínims diferenciats per territoris—, però no l'estat espanyol.
Així com fa uns anys una de les causes principals de la pobresa era l'increment de la desigualtat, en aquests moments aquesta s'ha estabilitzat o reduït lleugerament, però emergeix un altre factor que impacta de manera més severa en el risc d'exclusió: és l'augment del preu de la cistella dels productes bàsics o l'energia. En aquest sentit, les polítiques clàssiques contra la pobresa són útils, però poden resultar insuficients per derrotar el risc d'exclusió.