La popular cançó Setge jutges mengen fetge d'un penjat uneix ara més que mai música i política. El jutge número 16 Lluís Llach participa en la reinterpretació de la cançó Als teus ulls de Peter Gabriel, juntament amb Joan Baez i Gemma Humet, convertida en un cant a favor del dret a l'autodeterminació. La peça ha estat adaptada al català per Mario Muñoz i és la banda sonora de la campanya de l'ANC Make a Move! La iniciativa encara pren major protagonisme després del comunicat del músic anglès, que es va fer públic a la darrera gala dels Premis Enderrock, en el qual es manifesta a favor del moviment independentista català, denuncia l'existència de presos polítics i es declara partidari d'un referèndum. Des del naixement dels Setze Jutges de la Nova Cançó que la cultura popular –fruit dels embarbussaments de la paremiologia catalana– no havia estat tan vinculada a la realitat política i cultural.
El 2019 s'augura com un any de polítics i jutges, judicis i eleccions, perquè la música és una arma política i la política té banda sonora. La música ens defineix i ens projecta al món, tal com som, amb els anhels de llibertat i de democràcia. Per això és tan important que un artista de referència, conegut pel seu compromís de coherència i lluita amb els drets humans com Gabriel s'hagi implicat en el procés català. Mentre Catalunya té una direcció política estroncada i un futur imprevist, amb el govern legítim a la presó i a l'exili, la música ens diu qui som i ens ensenya el rumb del futur del país i les persones. "Resistir és vèncer" diu la lletra que Jordi Cuixart ha escrit per al nou disc de la Dharma.
Sense pressupostos no hi ha cultura. La situació actual deixa poc marge per a la música, sobretot si ens aboquem a una legislatura sense nous pressupostos, ja que si això passa es podria deixar encara més migrada la capacitat de la gestió cultural. Un panorama que podria ser desolador. Mentre la capacitat de la societat civil es veu minada per una partitura de repressió que anorrea les estratègies i la unitat, la música i els músics esdevenen estratègics. La música és més que mai necessària i imprescindible en temps de crisi, amb llum als ulls i força al braç, com sovint clama Jordi Sànchez en referència al "Cant de la senyera".
La música diu que les cançons són sempre nostres, una muralla sònica impenetrable a favor de la llibertat d'expressió. Precisament, el març violeta ens recorda que aquest ha de ser un any per fer efectives polítiques que garanteixin drets de les dones: les altres veus. La música explota cada vegada amb major protagonisme per la vitalitat de les veus femenines, convertides en les principals ambaixadores de la cultura catalana al món, des de Rosalía a Bad Gyal, passant per Sílvia Pérez Cruz, Maika Makovski o Andrea Motis.
La música és cultura, fins i tot per damunt de l'entreteniment i la festa. I, al final, la música ens salvarà. Es canten les cançons i s'aplaudeix la música real del nostre país, de manera que ningú ens podrà dir que aquesta és una pobra, bruta i dissortada pàtria. La música atura guerres, enamora i sedueix a qui l'escolta, la música és imparable... per derrotar també les injustícies. Tothom ho sap, proliferen nou els fabricants de faixes, mentre escoltem garratibats i esparverats que els 'jutges' ja no són 16, sinó un Tribunal que posa en dubte els valors democràtics... i al mateix temps ressona encara necessària La Trinca, al cap de 50 anys, fins i tot davant la cara i les oïdes dels magistrats de l'Audiència Nacional.
La música s'alçarà com un vent de llibertat. No busqueu més solucions, la faixa està de rebaixa, 1-2-3 botifarra de pagès i passiu-bé!
El 2019 s'augura com un any de polítics i jutges, judicis i eleccions, perquè la música és una arma política i la política té banda sonora. La música ens defineix i ens projecta al món, tal com som, amb els anhels de llibertat i de democràcia. Per això és tan important que un artista de referència, conegut pel seu compromís de coherència i lluita amb els drets humans com Gabriel s'hagi implicat en el procés català. Mentre Catalunya té una direcció política estroncada i un futur imprevist, amb el govern legítim a la presó i a l'exili, la música ens diu qui som i ens ensenya el rumb del futur del país i les persones. "Resistir és vèncer" diu la lletra que Jordi Cuixart ha escrit per al nou disc de la Dharma.
Sense pressupostos no hi ha cultura. La situació actual deixa poc marge per a la música, sobretot si ens aboquem a una legislatura sense nous pressupostos, ja que si això passa es podria deixar encara més migrada la capacitat de la gestió cultural. Un panorama que podria ser desolador. Mentre la capacitat de la societat civil es veu minada per una partitura de repressió que anorrea les estratègies i la unitat, la música i els músics esdevenen estratègics. La música és més que mai necessària i imprescindible en temps de crisi, amb llum als ulls i força al braç, com sovint clama Jordi Sànchez en referència al "Cant de la senyera".
La música diu que les cançons són sempre nostres, una muralla sònica impenetrable a favor de la llibertat d'expressió. Precisament, el març violeta ens recorda que aquest ha de ser un any per fer efectives polítiques que garanteixin drets de les dones: les altres veus. La música explota cada vegada amb major protagonisme per la vitalitat de les veus femenines, convertides en les principals ambaixadores de la cultura catalana al món, des de Rosalía a Bad Gyal, passant per Sílvia Pérez Cruz, Maika Makovski o Andrea Motis.
La música és cultura, fins i tot per damunt de l'entreteniment i la festa. I, al final, la música ens salvarà. Es canten les cançons i s'aplaudeix la música real del nostre país, de manera que ningú ens podrà dir que aquesta és una pobra, bruta i dissortada pàtria. La música atura guerres, enamora i sedueix a qui l'escolta, la música és imparable... per derrotar també les injustícies. Tothom ho sap, proliferen nou els fabricants de faixes, mentre escoltem garratibats i esparverats que els 'jutges' ja no són 16, sinó un Tribunal que posa en dubte els valors democràtics... i al mateix temps ressona encara necessària La Trinca, al cap de 50 anys, fins i tot davant la cara i les oïdes dels magistrats de l'Audiència Nacional.
La música s'alçarà com un vent de llibertat. No busqueu més solucions, la faixa està de rebaixa, 1-2-3 botifarra de pagès i passiu-bé!