Tothom cap a dins a fer màquines! Amb aquestes paraules acabava dijous Jordi Cuixart la seva breu i emotiva intervenció d'agraïment als treballadors de la seva empresa, després de dos anys i tres mesos d'empresonament que li han impedit tornar-hi. (Per cert, segueix a la presó injustament, no perdem la perspectiva!)
Em van agradar les seves paraules. Com pràcticament tot el que fa i diu Jordi Cuixart. Perquè efectivament aquesta és l'actitud. Deixar-se de romanços i treballar. Perquè hi ha molta feina i poc temps per fer-la. La vida és curta i no podem desaprofitar-la. I més encara els projectes polítics ambiciosos, que a més de determinació, requereixen molta generositat i empatia. Aquesta és la manera d'entendre la vida i la política que em sembla realment útil.
Al sentir les seves paraules, no vaig poder evitar fer mentalment un paral·lelisme amb el moment polític que vivim. Deixem-nos de disputes, de prejudicis i sumem des de la diferència. Construïm grans consensos, projectes sòlids i potents en favor del referèndum i l'amnistia. Aquestes dues reivindicacions apleguen a una immensa majoria social del nostre País. Representa la centralitat del catalanisme polític. Fem aquest exercici de suma, sense exclusions ni sectarisme i, sobretot, fem molta pedagogia.
Els partidaris de l'amnistia i el referèndum, vivim sotmesos a uns nivells d'agressivitat política insuportable i del tot inacceptable. Un soroll i una confrontació que dinamita qualsevol possibilitat de victòria política dels qui creiem que el conflicte polític es resol donant la paraula a la ciutadania. Dels qui defensem que la sobirania és patrimoni dels ciutadans i que la pàtria no és més, ni menys, que la voluntat de cada català expressat lliurement a través d'un instrument tan revolucionari com és una urna.
Avui aquesta idea ens aplega a una majoria i si fem bé les coses, si fem pedagogia des del respecte, en serem una majoria incontestable ben aviat.És inaguantable aquesta actitud permanent d'acusacions malignes al discrepant. Als qui no estan 'alineats'. De fet, avui, els acusats de botiflers en són tants que, vés que no superi ja el 80%!
És botifler tot aquell que no defensa sense matís les posicions polítiques dels qui reparteixen carnets de catalanitat. Ho són tots els qui no aposten per la independència, també els qui malgrat reivindicar el referèndum no són partidaris del vot afirmatiu i finalment, els independentistes que no defensen amb nitidesa i a ulls clucs les posicions dels qui reparteixen carnets de dignitat.
La veritat és que tendeixen a incomodar-me ben poc aquesta mena d'acusacions. Vaig militar trenta-un anys al PSC, i per tant, de ben petitet m'he sentit assenyalat de botifler pels inquisidors a sou de tots els temps. De fet, quan un ha sentit, de ben jove, acusar de botifler a Joan Reventós o a Marta Mata, pren consciència que la imbecil·litat no té límits.
El sectarisme si de quelcom està mancat, és de mesura. Avui aquesta condició de botifler s'ha estès tant, que està a punt d'universalitzar-se.
La deriva i la manca de sentit de la proporció arriba a tal extrem, que hom pot escoltar a persones amb els qui he compartit filera a meetings del PSC, i no fa tant, acusar de traïdors a Oriol Junqueras o a Jaume Asens i a tants altres. I es queden tan amples! I tot plegat amb el silenci temorós de massa gent. Cada vegada menys, tot sigui dit.
Segurament la tensió patida durant tant de temps i l'excepcionalitat dels esdeveniments que hem viscut sumat a la repressió, expliquen aquesta escalada de tensió. I no és moment de recriminar sinó d'aturar-ho i posar-nos a treballar. És exigible un canvi d'actitud o prendrem mal. Més mal, diria jo. Podem trobar en el referèndum i l'amnistia un bon denominador comú. I agregar amb generositat i intel·ligència una majoria política, social i ciutadà entorn a aquestes propostes. Respectant els ritmes i les posicions de cadascú i construint un camí que faci inevitable el referèndum.
En aquest sentit, defenso que és el moment de refer l'esperit del Pacte Nacional pel Referèndum. Un espai que permet caminar plegats a una gran part de la societat en la mateixa direcció. I anar creixent. El gran encert d'aquell acord va ser justament incorporar a més de partits i institucions, també a milers d'entitats que prenien el protagonisme i no restava tot monopolitzat per la legítima, raonable i sana discrepància entre partits.
És potser el moment de recuperar-ho, per superar el context de confrontació estèril i paralitzant que patim. Hi ha al moviment associatiu energia suficient i persones que ho poden liderar i que representen el bo i millor d'aquesta transversalitat que aglutina la reivindicació de l'amnistia i el referèndum. Amb capacitat de sumar voluntats i travar noves complicitats. De fet, la campanya del 80% liderada per Òmnium n'és un bon exemple. Aquest és el camí.
Menys disputes estèrils, egoisme i sectarisme. Menys gregarisme. Menys ocurrències de càlcul electoral de curta volada. Menys odi, agressivitat i violència verbal i política. I tots cap a dins a fer maquines!
Em van agradar les seves paraules. Com pràcticament tot el que fa i diu Jordi Cuixart. Perquè efectivament aquesta és l'actitud. Deixar-se de romanços i treballar. Perquè hi ha molta feina i poc temps per fer-la. La vida és curta i no podem desaprofitar-la. I més encara els projectes polítics ambiciosos, que a més de determinació, requereixen molta generositat i empatia. Aquesta és la manera d'entendre la vida i la política que em sembla realment útil.
Al sentir les seves paraules, no vaig poder evitar fer mentalment un paral·lelisme amb el moment polític que vivim. Deixem-nos de disputes, de prejudicis i sumem des de la diferència. Construïm grans consensos, projectes sòlids i potents en favor del referèndum i l'amnistia. Aquestes dues reivindicacions apleguen a una immensa majoria social del nostre País. Representa la centralitat del catalanisme polític. Fem aquest exercici de suma, sense exclusions ni sectarisme i, sobretot, fem molta pedagogia.
Els partidaris de l'amnistia i el referèndum, vivim sotmesos a uns nivells d'agressivitat política insuportable i del tot inacceptable. Un soroll i una confrontació que dinamita qualsevol possibilitat de victòria política dels qui creiem que el conflicte polític es resol donant la paraula a la ciutadania. Dels qui defensem que la sobirania és patrimoni dels ciutadans i que la pàtria no és més, ni menys, que la voluntat de cada català expressat lliurement a través d'un instrument tan revolucionari com és una urna.
Avui aquesta idea ens aplega a una majoria i si fem bé les coses, si fem pedagogia des del respecte, en serem una majoria incontestable ben aviat.És inaguantable aquesta actitud permanent d'acusacions malignes al discrepant. Als qui no estan 'alineats'. De fet, avui, els acusats de botiflers en són tants que, vés que no superi ja el 80%!
És botifler tot aquell que no defensa sense matís les posicions polítiques dels qui reparteixen carnets de catalanitat. Ho són tots els qui no aposten per la independència, també els qui malgrat reivindicar el referèndum no són partidaris del vot afirmatiu i finalment, els independentistes que no defensen amb nitidesa i a ulls clucs les posicions dels qui reparteixen carnets de dignitat.
La veritat és que tendeixen a incomodar-me ben poc aquesta mena d'acusacions. Vaig militar trenta-un anys al PSC, i per tant, de ben petitet m'he sentit assenyalat de botifler pels inquisidors a sou de tots els temps. De fet, quan un ha sentit, de ben jove, acusar de botifler a Joan Reventós o a Marta Mata, pren consciència que la imbecil·litat no té límits.
El sectarisme si de quelcom està mancat, és de mesura. Avui aquesta condició de botifler s'ha estès tant, que està a punt d'universalitzar-se.
La deriva i la manca de sentit de la proporció arriba a tal extrem, que hom pot escoltar a persones amb els qui he compartit filera a meetings del PSC, i no fa tant, acusar de traïdors a Oriol Junqueras o a Jaume Asens i a tants altres. I es queden tan amples! I tot plegat amb el silenci temorós de massa gent. Cada vegada menys, tot sigui dit.
Segurament la tensió patida durant tant de temps i l'excepcionalitat dels esdeveniments que hem viscut sumat a la repressió, expliquen aquesta escalada de tensió. I no és moment de recriminar sinó d'aturar-ho i posar-nos a treballar. És exigible un canvi d'actitud o prendrem mal. Més mal, diria jo. Podem trobar en el referèndum i l'amnistia un bon denominador comú. I agregar amb generositat i intel·ligència una majoria política, social i ciutadà entorn a aquestes propostes. Respectant els ritmes i les posicions de cadascú i construint un camí que faci inevitable el referèndum.
En aquest sentit, defenso que és el moment de refer l'esperit del Pacte Nacional pel Referèndum. Un espai que permet caminar plegats a una gran part de la societat en la mateixa direcció. I anar creixent. El gran encert d'aquell acord va ser justament incorporar a més de partits i institucions, també a milers d'entitats que prenien el protagonisme i no restava tot monopolitzat per la legítima, raonable i sana discrepància entre partits.
És potser el moment de recuperar-ho, per superar el context de confrontació estèril i paralitzant que patim. Hi ha al moviment associatiu energia suficient i persones que ho poden liderar i que representen el bo i millor d'aquesta transversalitat que aglutina la reivindicació de l'amnistia i el referèndum. Amb capacitat de sumar voluntats i travar noves complicitats. De fet, la campanya del 80% liderada per Òmnium n'és un bon exemple. Aquest és el camí.
Menys disputes estèrils, egoisme i sectarisme. Menys gregarisme. Menys ocurrències de càlcul electoral de curta volada. Menys odi, agressivitat i violència verbal i política. I tots cap a dins a fer maquines!