La campanya de les eleccions nord-americanes ja ha engegat i, quan encara falten nou mesos per saber qui serà el president dels Estats Units, podem dir que seran intenses i plenes de sorpreses. La darrera ha estat l'afirmació de l'expresident Donald Trump, virtual candidat republicà, que animaria Rússia a "fer el que dimonis vulgui" amb els aliats de l'OTAN que no contribueixin a la defensa col·lectiva com es va acordar fa uns anys. Ho ha dit en un acte públic, a Carolina del Sud, on el magnat competeix pel lideratge republicà amb l'exgovernadora Nikki Haley, l'única que ha sobreviscut a l'inici de les primàries. L'afirmació de Trump ha de preocupar la comunitat internacional, però sobretot a nosaltres, els europeus.
El 2014, en una cimera a Gal·les, els líders de l'OTAN van comprometre's a destinar el 2% del seu PIB al capítol de defensa. Només una petita part dels socis -7 de 30- ho han pogut fer. No per manca de solidaritat entre aliats, sinó perquè és impossible que tots els estats tinguin les mateixes prioritats en seguretat. En general, els països que gasten més en la carpeta militar són els qui se senten més amenaçats per veïns amb els qui han tingut enfrontaments històrics (de Grècia als bàltics).
La realitat històrica de l'OTAN està molt lluny de les visions blanquejadores de l'escola neocon. Nascuda amb la Guerra Freda per enfrontar l'enemic soviètic, va actuar seguint la raó política de l'imperi nord-americà. Va admetre en el seu si règims dictatorials com el del Portugal salazarista o la dictadura dels coronels a Grècia. Moltes de les crítiques que es van fer a l'Aliança Atlàntica durant la campanya del referèndum de 1986, que va culminar amb l'adhesió d'Espanya, estaven ben fonamentades. Però la crua visió dels fets també desmenteix les mirades més voluntaristes sobre l'escena internacional. Ara ja sabem que restar fora de l'OTAN no necessàriament et converteix en un estat més segur.
Els europeus seran cridats a les urnes el juny proper a les eleccions a l'Eurocambra. Les enquestes dibuixen un paisatge polític ple d'interrogants, entre ells el d'un ascens factible de l'extrema dreta. La UE rep moltes crítiques des de sectors euròfobs diversos, i gestiona de forma pèssima i injusta problemes de fons (especialment el migratori). Però la major part dels atacs li provenen de la dreta extrema. Amb perspectiva llarga, només cal mirar els nivells de drets i benestar que predominen dins de la seva estructura. Ha estat un projecte d'èxit. Sovint no en som prou conscients. I deslligar la UE i l'OTAN ha esdevingut ara mateix irreal; fora de la UE no hi ha bons veïnatges.
El combat per més drets i llibertats és sempre exigent. Però ho és també la consciència dels perills actuals que poden venir d'un aïllacionisme egoista i reaccionari que bufa des dels Estats Units. Un retorn de Donald Trump a la Casa Blanca serà més difícil del que ara assenyalen molts analistes. Perquè la societat nord-americana és molt més que els estats de l'oest i del sud profunds. Però és una hipòtesi factible. Seria el triomf del sector més mesquí i ignorant del capitalisme, pel qual la sort dels europeus no és rellevant. Hem de ser realistes sobre això: l'escenari d'una Unió Europea sense aliança transatlàntica, amb uns EUA que ens doni l'esquena, ens pot sortir car. Per això ens interessen els resultats de les presidencials nord-americans. En podem sortir també derrotats com a europeus.
El 2014, en una cimera a Gal·les, els líders de l'OTAN van comprometre's a destinar el 2% del seu PIB al capítol de defensa. Només una petita part dels socis -7 de 30- ho han pogut fer. No per manca de solidaritat entre aliats, sinó perquè és impossible que tots els estats tinguin les mateixes prioritats en seguretat. En general, els països que gasten més en la carpeta militar són els qui se senten més amenaçats per veïns amb els qui han tingut enfrontaments històrics (de Grècia als bàltics).
La realitat històrica de l'OTAN està molt lluny de les visions blanquejadores de l'escola neocon. Nascuda amb la Guerra Freda per enfrontar l'enemic soviètic, va actuar seguint la raó política de l'imperi nord-americà. Va admetre en el seu si règims dictatorials com el del Portugal salazarista o la dictadura dels coronels a Grècia. Moltes de les crítiques que es van fer a l'Aliança Atlàntica durant la campanya del referèndum de 1986, que va culminar amb l'adhesió d'Espanya, estaven ben fonamentades. Però la crua visió dels fets també desmenteix les mirades més voluntaristes sobre l'escena internacional. Ara ja sabem que restar fora de l'OTAN no necessàriament et converteix en un estat més segur.
Els europeus seran cridats a les urnes el juny proper a les eleccions a l'Eurocambra. Les enquestes dibuixen un paisatge polític ple d'interrogants, entre ells el d'un ascens factible de l'extrema dreta. La UE rep moltes crítiques des de sectors euròfobs diversos, i gestiona de forma pèssima i injusta problemes de fons (especialment el migratori). Però la major part dels atacs li provenen de la dreta extrema. Amb perspectiva llarga, només cal mirar els nivells de drets i benestar que predominen dins de la seva estructura. Ha estat un projecte d'èxit. Sovint no en som prou conscients. I deslligar la UE i l'OTAN ha esdevingut ara mateix irreal; fora de la UE no hi ha bons veïnatges.
El combat per més drets i llibertats és sempre exigent. Però ho és també la consciència dels perills actuals que poden venir d'un aïllacionisme egoista i reaccionari que bufa des dels Estats Units. Un retorn de Donald Trump a la Casa Blanca serà més difícil del que ara assenyalen molts analistes. Perquè la societat nord-americana és molt més que els estats de l'oest i del sud profunds. Però és una hipòtesi factible. Seria el triomf del sector més mesquí i ignorant del capitalisme, pel qual la sort dels europeus no és rellevant. Hem de ser realistes sobre això: l'escenari d'una Unió Europea sense aliança transatlàntica, amb uns EUA que ens doni l'esquena, ens pot sortir car. Per això ens interessen els resultats de les presidencials nord-americans. En podem sortir també derrotats com a europeus.