Per comprovar la qualitat i l’abundància de la collita i la producció és necessària una visita al mercat. En el cas de l’escena musical catalana, el Mercat de Música Viva de Vic és un excel·lent baròmetre de l’estat de la qüestió. Cada inici de temporada, la cita osonenca ofereix un desplegament en directe de les estrenes discogràfiques més esperades de l'any que la converteix en una trobada necessària i del tot obligada. Del 18 al 21 de setembre el Mercat servirà de porta d'entrada a la nova temporada musical, que arriba carregada de novetats amb un “caràcter molt divers”, segons anuncia el director del MMVV, Marc Lloret, gràcies al pes cada cop més important de la interpretació i la fusió de les músiques tradicionals, al costat de propostes que van del pop a les músiques urbanes.
Un recorregut pels quatre dies del Mercat de Música Viva és una clara manifestació de la realitat musical dels Països Catalans. La combinació de noves referències que van de Ferran Palau a Da Souza, Maria Rodés o Lina i Raül Refree, passant per Gertrudis, Espaldamaceta, Carla, Mazoni, Aiala o Joan Masdéu són fruit de la vitalitat creativa i estilística de l’escena musical. Una realitat que xoca frontalment amb la manca de capacitat d’inversió de la Generalitat de Catalunya en el sector cultural –i especialment el musical–, que des del Departament de Cultura ha d’afrontar un dèficit que augmenta any rere any. Just fa uns dies el teatre ‘abaixava el teló’ reclamant un major suport econòmic a les companyies i, al mateix temps, el sector editorial reivindicava uns nous pressupostos per superar el paupèrrim llistó del 0,7% i l’aposta d’una estratègia política per poder créixer. Es pot fer alguna cosa a una urgència política de primer ordre. La unitat i la resposta popular és una resposta massiva perquè el govern inverteixi la situació.
Els dos anys de pròrroga pressupostària sumada a les retallades que cada darrer trimestre anuncia Economia estàn a punt d’ofegar el sector. El govern ha frenat l’aposta per la música després que la inversió de la Generalitat va caure de nou el 2018 i s’ha situat als nivells pressupostaris d’anys enrere, quan es va fer un esforç per superar la crisi. La recessió ha hipotecat les voluntats polítiques i es contraposa a la decisió, per exemple, amb què els governs balear i valencià han remuntat les línies de suport al sector. Sense pressupostos és impossible fer previsions a curt o mig termini, i des de l’administració ni tan sols són capaços de garantir als projectes estratègics la mateixa aportació que anys anteriors, tot i l’esforç dels equips tècnics i polítics per evitar naufragar. El president de l’Acadèmia Catalana de la Música, Gerard Quintana, declarava aquest mes a l’Ara que “el Pla Integral que tant va costar de consensuar, ara costa molt de desenvolupar. Has de passar pantalla, i el resultat és com el dia de la marmota”.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, motor de la indústria cultural, audiovisual i, evidentment, també musical està sota mínims i sense capacitat pressupostària. No es pot invertir en nous programes, el que es fan queden mutil·lats per manca de suport i la previsió és que en el futur encara pot ser pitjor. No hi ha diners ni per tapar les goteres... TV3 s’està convertint en una televisó de low cost, incapaç ja de fer front als objectius fundacionals de motor cultural nacional, on només se salven els informatius. I, enmig d’aquesta tempesta, l’Acadèmia s’ha atrevit a celebrar la primera edició d’uns altres guardons musicals, els Premis Alícia, el 21 de setembre a l’auditori de Vic, per intentar donar valor i visibilitat tant a la música produïda a Catalunya com a les entitats que hi treballen en un marc de supervivència perpètua. Les inversions del sector musical sols tenen sortida en un mercat comercial, de festa i música gratuïtes; qualsevol altra activitat se sosté pel voluntaritat i gairebé amb els dies sentenciats.
La conselleria de Cultura malda per repartir unes inversions cada cop més minses, i intenta assolir els objectius com aquell qui fa miracles. A l’ICEC direcció i tècnics treballen dur però no hi ha recursos suficients per a fer res, el Centre d’Art Santa Mònica viu de la imaginació dels seus gestors sense pressupost ni direcció oficial. L’Auditori de Barcelona inaugura temporada el 27 de setembre, però a mig estiu va suspendre els concursos públics i totes inversions després de destituir el gerent per “la falta d’adequació del seu perfil professional a les necessitats que requereix la institució”, només dos anys i mig des del seu nomenament. La directora general de Joventut va cessar al maig, i des de llavors no hi ha substitut. La manca de directrius deixa a l’atzar les polítiques amb els joves dels segle XXI, que de manera abassegadora estan sota la influència de xarxes socials alienades. Hem perdut la batalla digital. No hi ha youtubers, ni ‘influencers’ ni líders d’opinió adolescents a les plataformes socials que s’expressin en català. La diglòssia és brutal, més enllà d’adolescents.cat. No hi ha productes audiovisuals propis, massius i extensius per als joves. El trap i el rap lideren unes músiques urbanes que a les escoles es consumeixen bàsicamemt en castellà.
I potser encara hi ha qui es pensa que això és un problema endèmic del sector, però la veritat és que sense una cultura forta el país no existeix. La aniquilació del país passa clarament per aquesta destrucció dels mitjans culturals, des de les empreses culturals fins als mitjans que fan de corretja de transmissió. La cadena de valors de la cultura està en franca recessió, i les publicacions culturals en català estant a pendents dels desgreuges del Síndic per trobar un salvavides que els garanteixi un futur digne, amb una manca de suports consistents ni del mercat comercial ni de Presidència ni de Cultura. La revista Enderrock, per exemple, afronta el seu número 300 en la conjuntura més complexa de la seva història. Una situació precària que també retratava perfectament la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, filla d’un històric lluitador i promotor cultural, Ermengol Passola, en un article recent a El Punt Avui: La situació política a la qual ens veiem abocats dibuixa una TVC sense poder audiovisual i en caiguda lliure, que ha renunciat a liderar la realitat social i cultural catalana, més enllà del debat polític.
Si aquesta situació es pogués comparar amb el camarot dels Germans Marx encara ens faria gràcia, però la desgràcia és cada cop més profunda i a la manca de recursos s’hi afegeix un desànim general que encara és més inquietant. La sanitat i l’educació són prioritàries, sí, però aquest país té la cultura a cures intensives, a punt de morir escanyada, esgargamellada de cridar auxili i disposada a deixar orfe una societat pobre, ignorant, sense referents i colonitzada. I, tot i això, encara podríem ser a temps de salvar-nos.
Un recorregut pels quatre dies del Mercat de Música Viva és una clara manifestació de la realitat musical dels Països Catalans. La combinació de noves referències que van de Ferran Palau a Da Souza, Maria Rodés o Lina i Raül Refree, passant per Gertrudis, Espaldamaceta, Carla, Mazoni, Aiala o Joan Masdéu són fruit de la vitalitat creativa i estilística de l’escena musical. Una realitat que xoca frontalment amb la manca de capacitat d’inversió de la Generalitat de Catalunya en el sector cultural –i especialment el musical–, que des del Departament de Cultura ha d’afrontar un dèficit que augmenta any rere any. Just fa uns dies el teatre ‘abaixava el teló’ reclamant un major suport econòmic a les companyies i, al mateix temps, el sector editorial reivindicava uns nous pressupostos per superar el paupèrrim llistó del 0,7% i l’aposta d’una estratègia política per poder créixer. Es pot fer alguna cosa a una urgència política de primer ordre. La unitat i la resposta popular és una resposta massiva perquè el govern inverteixi la situació.
Els dos anys de pròrroga pressupostària sumada a les retallades que cada darrer trimestre anuncia Economia estàn a punt d’ofegar el sector. El govern ha frenat l’aposta per la música després que la inversió de la Generalitat va caure de nou el 2018 i s’ha situat als nivells pressupostaris d’anys enrere, quan es va fer un esforç per superar la crisi. La recessió ha hipotecat les voluntats polítiques i es contraposa a la decisió, per exemple, amb què els governs balear i valencià han remuntat les línies de suport al sector. Sense pressupostos és impossible fer previsions a curt o mig termini, i des de l’administració ni tan sols són capaços de garantir als projectes estratègics la mateixa aportació que anys anteriors, tot i l’esforç dels equips tècnics i polítics per evitar naufragar. El president de l’Acadèmia Catalana de la Música, Gerard Quintana, declarava aquest mes a l’Ara que “el Pla Integral que tant va costar de consensuar, ara costa molt de desenvolupar. Has de passar pantalla, i el resultat és com el dia de la marmota”.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, motor de la indústria cultural, audiovisual i, evidentment, també musical està sota mínims i sense capacitat pressupostària. No es pot invertir en nous programes, el que es fan queden mutil·lats per manca de suport i la previsió és que en el futur encara pot ser pitjor. No hi ha diners ni per tapar les goteres... TV3 s’està convertint en una televisó de low cost, incapaç ja de fer front als objectius fundacionals de motor cultural nacional, on només se salven els informatius. I, enmig d’aquesta tempesta, l’Acadèmia s’ha atrevit a celebrar la primera edició d’uns altres guardons musicals, els Premis Alícia, el 21 de setembre a l’auditori de Vic, per intentar donar valor i visibilitat tant a la música produïda a Catalunya com a les entitats que hi treballen en un marc de supervivència perpètua. Les inversions del sector musical sols tenen sortida en un mercat comercial, de festa i música gratuïtes; qualsevol altra activitat se sosté pel voluntaritat i gairebé amb els dies sentenciats.
La conselleria de Cultura malda per repartir unes inversions cada cop més minses, i intenta assolir els objectius com aquell qui fa miracles. A l’ICEC direcció i tècnics treballen dur però no hi ha recursos suficients per a fer res, el Centre d’Art Santa Mònica viu de la imaginació dels seus gestors sense pressupost ni direcció oficial. L’Auditori de Barcelona inaugura temporada el 27 de setembre, però a mig estiu va suspendre els concursos públics i totes inversions després de destituir el gerent per “la falta d’adequació del seu perfil professional a les necessitats que requereix la institució”, només dos anys i mig des del seu nomenament. La directora general de Joventut va cessar al maig, i des de llavors no hi ha substitut. La manca de directrius deixa a l’atzar les polítiques amb els joves dels segle XXI, que de manera abassegadora estan sota la influència de xarxes socials alienades. Hem perdut la batalla digital. No hi ha youtubers, ni ‘influencers’ ni líders d’opinió adolescents a les plataformes socials que s’expressin en català. La diglòssia és brutal, més enllà d’adolescents.cat. No hi ha productes audiovisuals propis, massius i extensius per als joves. El trap i el rap lideren unes músiques urbanes que a les escoles es consumeixen bàsicamemt en castellà.
I potser encara hi ha qui es pensa que això és un problema endèmic del sector, però la veritat és que sense una cultura forta el país no existeix. La aniquilació del país passa clarament per aquesta destrucció dels mitjans culturals, des de les empreses culturals fins als mitjans que fan de corretja de transmissió. La cadena de valors de la cultura està en franca recessió, i les publicacions culturals en català estant a pendents dels desgreuges del Síndic per trobar un salvavides que els garanteixi un futur digne, amb una manca de suports consistents ni del mercat comercial ni de Presidència ni de Cultura. La revista Enderrock, per exemple, afronta el seu número 300 en la conjuntura més complexa de la seva història. Una situació precària que també retratava perfectament la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, filla d’un històric lluitador i promotor cultural, Ermengol Passola, en un article recent a El Punt Avui: La situació política a la qual ens veiem abocats dibuixa una TVC sense poder audiovisual i en caiguda lliure, que ha renunciat a liderar la realitat social i cultural catalana, més enllà del debat polític.
Si aquesta situació es pogués comparar amb el camarot dels Germans Marx encara ens faria gràcia, però la desgràcia és cada cop més profunda i a la manca de recursos s’hi afegeix un desànim general que encara és més inquietant. La sanitat i l’educació són prioritàries, sí, però aquest país té la cultura a cures intensives, a punt de morir escanyada, esgargamellada de cridar auxili i disposada a deixar orfe una societat pobre, ignorant, sense referents i colonitzada. I, tot i això, encara podríem ser a temps de salvar-nos.