El Parlament reflecteix a escala el moment actual de la política i la societat catalana. I ja es veu que hi ha poques possibilitats d’acord a curt termini, tot i el discurs més conciliador de Roger Torrent. Enfront tenim la bancada de Ciutadans on cap diputat va cantar Els Segadors (si ho van fer els socialistes i part dels populars)
A nivell polític hi haurà solucions, acords, pactes... i la legislatura pot començar. Ho veurem. Però el problema... crec que continua igual o pitjor.
D’una banda tenim un sobiranisme que ha aconseguit mantenir la majoria absoluta en unes eleccions on va votar gairebé tothom. Una majoria independentista que, tot i no aconseguir el 50 per cent dels vots, reclama l’èxit electoral. Lògic. Però enfront hi ha un estat que contraataca per terra, mar i aire. Bé, sobretot per la via policial i judicial. La política... encara no ha entrat en el debat.
El problema per l’Estat, amb aquests “irreductibles” catalans que superen els dos milions, es pot enquistar. O agreujar. Perquè els atestats de la Guàrdia Civil, assumits per Fiscalia (és a dir amb inspiració dels ministeris de l’Interior i de Justícia) continuen presentant un relat (un totum revolutum) que barreja fets, desitjos amb irrealitats.
Dir que la suposada rebel·lió ve de lluny i es començava a manifestar a les Diades o a les cassolades... no és real. Al final, per tal de poder demanar una pena de presó ben elevada, s’escriu de tot . Com també ho és que hi hagués un assalt violent i tumultuari davant la conselleria d’Economia, tot i que els vehicles policials, increïblement abandonats sense vigilància al carrer, fossin maltractats.
Falta seducció. Si l’Estat i l’unionisme en general vol refer unes acceptables relacions... ha d’intentar seduir una miqueta, en comptes d'amenaçar. Ho va dir fa poc Miquel Roca, al Congrés.
L’antic ponent de la Constitució va posar l’exemple de la dona que es vol divorciar i el marit l’amenaça amb tota mena d’arguments. Que si et quedaràs sense veure els fills, sense casa, sense diners... I la dona al final li diu que en el fons volia escoltar que encara l’estimava una mica.
El que no va dir Miquel Roca és que avui en dia, ho saben be els advocats, quan un dels dos conjugues té clar que es vol divorciar... tot i les amenaces i el souflé inicial, a la llarga s’acaba divorciant. Només és qüestió de haver adoptat fermament la decisió. I d’una mica de temps. Però el final és irreversible, perquè la convivència és impossible.
Poca seducció en la “xirigota” de Cadis que escenificava la decapitació de Carles Puigdemont. I pitjor encara quan els cantaires preguntaven al públic si calia tallar-li el cap i tota l’audiència bramava que sí. Però aquí no ha passat res... era una broma. Ja se sap, a Cadis...
Quin contrast, per exemple, amb el raper lleidatà Pablo Hasel, que fa lletres de gust dubtós amb crítiques a la família reial, i que ha estat jutjat i multat. Igual que el raper mallorquí Valtònic, amb cançons de to més violent, a qui li van caure tres anys i mig de presó. (Per cert, el fiscal i el testimoni policial, va destacar 17 vegades que Valtònic cantava en català, com si fos una circumstància agreujant).
I ara també tenim la novetat de la persecució a segons quins municipis dels llaços grocs que demanen la llibertat dels empresonats per raons polítiques. Multes a Cervelló, sol·licitud oficial del PP de Sant Cugat a l’Ajuntament perquè sancioni els que pengen llaços... (per cert a Sant Cugat , població amb 90.000 habitants, el PP va treure només 1.600 vots el 21-D, tot i que el líder local anava a les llistes).
Sí. Decididament trobo que falta una mica de voluntat de seducció per part de l’Estat i de l’unionisme en general davant les renúncies a la unilateralitat i els acataments a la Constitució que s’escolten darrerament a Catalunya. Es dirà que són instrumentals... potser sí, però s’escolten. Si les dues parts no comencen a fer gestos de distensió... mala peça té al teler. Però ara per ara no s’albiren canvis.
A nivell polític hi haurà solucions, acords, pactes... i la legislatura pot començar. Ho veurem. Però el problema... crec que continua igual o pitjor.
D’una banda tenim un sobiranisme que ha aconseguit mantenir la majoria absoluta en unes eleccions on va votar gairebé tothom. Una majoria independentista que, tot i no aconseguir el 50 per cent dels vots, reclama l’èxit electoral. Lògic. Però enfront hi ha un estat que contraataca per terra, mar i aire. Bé, sobretot per la via policial i judicial. La política... encara no ha entrat en el debat.
El problema per l’Estat, amb aquests “irreductibles” catalans que superen els dos milions, es pot enquistar. O agreujar. Perquè els atestats de la Guàrdia Civil, assumits per Fiscalia (és a dir amb inspiració dels ministeris de l’Interior i de Justícia) continuen presentant un relat (un totum revolutum) que barreja fets, desitjos amb irrealitats.
Dir que la suposada rebel·lió ve de lluny i es començava a manifestar a les Diades o a les cassolades... no és real. Al final, per tal de poder demanar una pena de presó ben elevada, s’escriu de tot . Com també ho és que hi hagués un assalt violent i tumultuari davant la conselleria d’Economia, tot i que els vehicles policials, increïblement abandonats sense vigilància al carrer, fossin maltractats.
Falta seducció. Si l’Estat i l’unionisme en general vol refer unes acceptables relacions... ha d’intentar seduir una miqueta, en comptes d'amenaçar. Ho va dir fa poc Miquel Roca, al Congrés.
L’antic ponent de la Constitució va posar l’exemple de la dona que es vol divorciar i el marit l’amenaça amb tota mena d’arguments. Que si et quedaràs sense veure els fills, sense casa, sense diners... I la dona al final li diu que en el fons volia escoltar que encara l’estimava una mica.
El que no va dir Miquel Roca és que avui en dia, ho saben be els advocats, quan un dels dos conjugues té clar que es vol divorciar... tot i les amenaces i el souflé inicial, a la llarga s’acaba divorciant. Només és qüestió de haver adoptat fermament la decisió. I d’una mica de temps. Però el final és irreversible, perquè la convivència és impossible.
Poca seducció en la “xirigota” de Cadis que escenificava la decapitació de Carles Puigdemont. I pitjor encara quan els cantaires preguntaven al públic si calia tallar-li el cap i tota l’audiència bramava que sí. Però aquí no ha passat res... era una broma. Ja se sap, a Cadis...
Quin contrast, per exemple, amb el raper lleidatà Pablo Hasel, que fa lletres de gust dubtós amb crítiques a la família reial, i que ha estat jutjat i multat. Igual que el raper mallorquí Valtònic, amb cançons de to més violent, a qui li van caure tres anys i mig de presó. (Per cert, el fiscal i el testimoni policial, va destacar 17 vegades que Valtònic cantava en català, com si fos una circumstància agreujant).
I ara també tenim la novetat de la persecució a segons quins municipis dels llaços grocs que demanen la llibertat dels empresonats per raons polítiques. Multes a Cervelló, sol·licitud oficial del PP de Sant Cugat a l’Ajuntament perquè sancioni els que pengen llaços... (per cert a Sant Cugat , població amb 90.000 habitants, el PP va treure només 1.600 vots el 21-D, tot i que el líder local anava a les llistes).
Sí. Decididament trobo que falta una mica de voluntat de seducció per part de l’Estat i de l’unionisme en general davant les renúncies a la unilateralitat i els acataments a la Constitució que s’escolten darrerament a Catalunya. Es dirà que són instrumentals... potser sí, però s’escolten. Si les dues parts no comencen a fer gestos de distensió... mala peça té al teler. Però ara per ara no s’albiren canvis.