Es veu que hi ha una influencer creada amb intel·ligència artificial que triomfa a Instagram i que guanya 4.000 € al mes amb publicitat per a marques. De fet, els 4.000 € els guanya l’agència de comunicació que hi ha al darrere, que ara s’estalvia el sou de la influencer de carn i ossos més les despeses de transport, hotel i dietes. La influencer artificial, que es diu Aitana López (un nom que convida a pensar que tu també, senyoreta López de Molins de Rei, podries petar-ho com a influencer amb una mica de constància al gym i bastanta perruqueria), té més de 100.000 seguidors en aquesta xarxa, i és (sorpresa) aficionada al fitness i a l’anime. A més a més, li encanta ensenyar cuixa i les frases simples.
Suposo que no deu ser el fet que es deixi l’accent de tú o qué en castellà a les històries d’Instagram el que faci decantar la balança als seus seguidors. Compte! Que en el perfil de l’"Aitana" s’avisa que no és real, encara que has de saber interpretar el hashtag #aimodel. O t’ha d’importar, que potser no. Potser ets un dels milers de mascles que li deixen comentaris amb emoticones de foguets, de corets als ulls i wapa reketewapa sabent que la noia no existeix i et quedes tan ample. Un dels seus creadors assegura que “no fem models hipersexualitzades sinó que és el món el què està hipersexualitzat”. Voilà. És el mercat, amics.
Ara anem a creuar notícies: llegeixo en un altre diari que L'anorèxia i la bulímia arriben ja a les nenes: “Veiem casos amb nou anys”. Segons les darreres dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollides per l’Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), s’observa un increment del 61% de casos nous entre el 2018 i el 2021 i l'associació, de referència a tot l'Estat, assegura que atén més del doble de casos que el 2019 i calcula que “és molt probable que actualment al voltant d'un adolescent de cada deu pateixi alguna d'aquestes patologies i tres de cada vint estiguin en risc.”
Segurament el temps que les xiquetes no van poder sortir de casa per culpa de la pandèmia el van emprar passejant-se per les xarxes, agafant qui sap si nous referents que animaven a moure’s dins de casa o a fer no sé quin coi de dieta. Tot i que segurament no és tan simple com això. Tots vam fer unes quantes estupideses aquells mesos. I la canalla va fer el que va poder. Just aquesta setmana llegia per Twitter un fil on s’analitzava el perfil d’Instagram d’una model (aquesta de veritat) on assegurava que estava tan prima per genètica, però si després et paraves a llegir una per una les seves publicacions descobries tot un manual daurat d’experta en trastorn de l’alimentació.
Que si entrenar en dejú perquè el dia anterior s’havia passat de carbohidrats, que si rebentar-se a la màquina de fitness (que té al menjador de casa com a bona privilegiada de la genètica) perquè l’endemà anava de casament, sentir culpa si hi havia hagut excés i pagar-ho amb el gimnàs, que si pren cremagreixos en pastilles, a vegades fins i tot diürètics, tractaments anticel·lulítics, etcètera, tot, això sí, sempre acompanyat de “bons hàbits”.
Què són els bons hàbits, filleta, em pregunto. Fer creure a les xiquetes que no és normal que et surti una molla a la panxa en asseure’s? Que una criatura de deu anys se senti culpable després menjar-se uns espaguetis amb sofregit de ceba i tomata que li ha fet sa iaia? Fer-les confondre entre si es volen agradar a elles o volen agradar els homes? Aneu creant models impossibles, aneu, per si no n’hi havia prou amb els reals.
Suposo que no deu ser el fet que es deixi l’accent de tú o qué en castellà a les històries d’Instagram el que faci decantar la balança als seus seguidors. Compte! Que en el perfil de l’"Aitana" s’avisa que no és real, encara que has de saber interpretar el hashtag #aimodel. O t’ha d’importar, que potser no. Potser ets un dels milers de mascles que li deixen comentaris amb emoticones de foguets, de corets als ulls i wapa reketewapa sabent que la noia no existeix i et quedes tan ample. Un dels seus creadors assegura que “no fem models hipersexualitzades sinó que és el món el què està hipersexualitzat”. Voilà. És el mercat, amics.
Ara anem a creuar notícies: llegeixo en un altre diari que L'anorèxia i la bulímia arriben ja a les nenes: “Veiem casos amb nou anys”. Segons les darreres dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollides per l’Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), s’observa un increment del 61% de casos nous entre el 2018 i el 2021 i l'associació, de referència a tot l'Estat, assegura que atén més del doble de casos que el 2019 i calcula que “és molt probable que actualment al voltant d'un adolescent de cada deu pateixi alguna d'aquestes patologies i tres de cada vint estiguin en risc.”
Segurament el temps que les xiquetes no van poder sortir de casa per culpa de la pandèmia el van emprar passejant-se per les xarxes, agafant qui sap si nous referents que animaven a moure’s dins de casa o a fer no sé quin coi de dieta. Tot i que segurament no és tan simple com això. Tots vam fer unes quantes estupideses aquells mesos. I la canalla va fer el que va poder. Just aquesta setmana llegia per Twitter un fil on s’analitzava el perfil d’Instagram d’una model (aquesta de veritat) on assegurava que estava tan prima per genètica, però si després et paraves a llegir una per una les seves publicacions descobries tot un manual daurat d’experta en trastorn de l’alimentació.
Que si entrenar en dejú perquè el dia anterior s’havia passat de carbohidrats, que si rebentar-se a la màquina de fitness (que té al menjador de casa com a bona privilegiada de la genètica) perquè l’endemà anava de casament, sentir culpa si hi havia hagut excés i pagar-ho amb el gimnàs, que si pren cremagreixos en pastilles, a vegades fins i tot diürètics, tractaments anticel·lulítics, etcètera, tot, això sí, sempre acompanyat de “bons hàbits”.
Què són els bons hàbits, filleta, em pregunto. Fer creure a les xiquetes que no és normal que et surti una molla a la panxa en asseure’s? Que una criatura de deu anys se senti culpable després menjar-se uns espaguetis amb sofregit de ceba i tomata que li ha fet sa iaia? Fer-les confondre entre si es volen agradar a elles o volen agradar els homes? Aneu creant models impossibles, aneu, per si no n’hi havia prou amb els reals.