Sempre que em demanen quina feina no podria fer responc que la majoria, però sobretot, política, no podria dedicar-me a la política, per molts de motius: no tinc el caràcter que es requereix, ni l’esquena ampla, ni do de gents, etcètera. Sobretot, no podria perquè em moriria de vergonya cada vegada que apareixen als mitjans notícies com les d’aquesta setmana: el lloguer de l’habitatge a Catalunya surt més car que mai i una de cada cinc llars no pot permetre’s el cost de mantenir una temperatura adequada. Sobretot si pertanyés a un dels dos partits que van privatitzar les energètiques. Quina vergonya, quin paperot.
El preu del lloguer a Barcelona arriba a 1.223 € de mitjana. Aquest va ser el meu sou íntegre net durant quatre anys, també és aproximadament el que es cobra brut a jornada completa com a dependent del Zara, més del que es cobra treballant al McDonald’s i són només dos-cents euros nets més del que cobra una infermera de mitjana a Espanya. Encara va sortir el representant dels propietaris d’habitatge de Barcelona a justificar aquesta pujada de preus perquè s’ofereix “producte de més qualitat” i allò de l’oferta i la demanda. “La Generalitat ha tornat a reclamar que el govern espanyol deixi aplicar el control de rentes a Catalunya”, resava el final de la notícia al TN. I sí, esclar, una part suposo que es fan polítics per intentar canviar aquestes coses, però a Catalunya sempre acaben topant contra el mateix mur de formigó.
Poc després d’acabar la carrera (i estic parlant de l’any 2009, encara no se’n deia grau) vaig anar a viure a un pis a Barcelona, al bonic barri de Gràcia i de quatre habitacions, d’acord, però a un entresol on no entrava mai la llum natural, amb dues habitacions interiors minúscules que donaven a un pati infecte, una cuina dels anys setanta, un trist lavabo de quatre metres quadrats, tot per reformar i terres lletgíssims de suro. Doncs bé, en ella època una pija ja ens cascava (i me’n recordo bé) 1.350 € al mes a pagar entre les quatre que érem, despeses a banda. Almenys era una pija i no un fons voltor, tot i que feia ràbia igual.
La cosa no ha millorat. Mil dos-cents vint-i-tres euros al mes de mitjana a la capital! Això t’obliga a tenir parella (i tots dos amb feina) o a compartir pis amb estranys fins als quaranta-cinc o la demència, si no tens la sort d’haver trobat l’amor en aquesta vida.
També vol dir que si vols un pis amb quatre habitacions perquè posa que tens dos fills, o que vols un quarto per planxar la roba o per als trastos, se’n pot anar tranquil·lament als mil cinc-cents, segons el barri. Si a sobre necessites un pàrquing perquè treballes no sé on i evidentment, no pots confiar en la Renfe -la Generalitat ha tornat a reclamar al govern espanyol el traspàs de Rodalies-, amaneix-ne mil vuit-cents. Només que un dels integrants d’una parella amb fills perdi la feina, han de marxar de la ciutat, treure els fills del col·legi, replantejar-se la vida.
Jo tinc la sort de no ser de Barcelona i treballar des de casa i, per tant, poder plantejar-me tornar al poble, que és el que vaig fer ja fa uns anys. I em pregunto si al final, els polítics (la feina dels quals suposo que també comporta espolsar-se les culpes com la caspa) permetran que una ciutat com Barcelona acabi sent l’escenari d’un gran parc d’atraccions habitat per europeus que cobren més i poden pagar-se les despeses; i que els fills dels barcelonins ja no ho siguin, i els que hi han nascut i hi tenen records d’infància, agafin aquests records, se’ls embolcallin com un fardell d'haixix i se’ls... en fi, ja m’enteneu.
El preu del lloguer a Barcelona arriba a 1.223 € de mitjana. Aquest va ser el meu sou íntegre net durant quatre anys, també és aproximadament el que es cobra brut a jornada completa com a dependent del Zara, més del que es cobra treballant al McDonald’s i són només dos-cents euros nets més del que cobra una infermera de mitjana a Espanya. Encara va sortir el representant dels propietaris d’habitatge de Barcelona a justificar aquesta pujada de preus perquè s’ofereix “producte de més qualitat” i allò de l’oferta i la demanda. “La Generalitat ha tornat a reclamar que el govern espanyol deixi aplicar el control de rentes a Catalunya”, resava el final de la notícia al TN. I sí, esclar, una part suposo que es fan polítics per intentar canviar aquestes coses, però a Catalunya sempre acaben topant contra el mateix mur de formigó.
Poc després d’acabar la carrera (i estic parlant de l’any 2009, encara no se’n deia grau) vaig anar a viure a un pis a Barcelona, al bonic barri de Gràcia i de quatre habitacions, d’acord, però a un entresol on no entrava mai la llum natural, amb dues habitacions interiors minúscules que donaven a un pati infecte, una cuina dels anys setanta, un trist lavabo de quatre metres quadrats, tot per reformar i terres lletgíssims de suro. Doncs bé, en ella època una pija ja ens cascava (i me’n recordo bé) 1.350 € al mes a pagar entre les quatre que érem, despeses a banda. Almenys era una pija i no un fons voltor, tot i que feia ràbia igual.
La cosa no ha millorat. Mil dos-cents vint-i-tres euros al mes de mitjana a la capital! Això t’obliga a tenir parella (i tots dos amb feina) o a compartir pis amb estranys fins als quaranta-cinc o la demència, si no tens la sort d’haver trobat l’amor en aquesta vida.
També vol dir que si vols un pis amb quatre habitacions perquè posa que tens dos fills, o que vols un quarto per planxar la roba o per als trastos, se’n pot anar tranquil·lament als mil cinc-cents, segons el barri. Si a sobre necessites un pàrquing perquè treballes no sé on i evidentment, no pots confiar en la Renfe -la Generalitat ha tornat a reclamar al govern espanyol el traspàs de Rodalies-, amaneix-ne mil vuit-cents. Només que un dels integrants d’una parella amb fills perdi la feina, han de marxar de la ciutat, treure els fills del col·legi, replantejar-se la vida.
Jo tinc la sort de no ser de Barcelona i treballar des de casa i, per tant, poder plantejar-me tornar al poble, que és el que vaig fer ja fa uns anys. I em pregunto si al final, els polítics (la feina dels quals suposo que també comporta espolsar-se les culpes com la caspa) permetran que una ciutat com Barcelona acabi sent l’escenari d’un gran parc d’atraccions habitat per europeus que cobren més i poden pagar-se les despeses; i que els fills dels barcelonins ja no ho siguin, i els que hi han nascut i hi tenen records d’infància, agafin aquests records, se’ls embolcallin com un fardell d'haixix i se’ls... en fi, ja m’enteneu.