Fa setmanes la CUP vam fer públic que no signarem el Pacte Nacional per la Llengua que impulsa el govern de Salvador Illa. Aquest posicionament és del tot raonat i meditat, i té les seves motivacions en la ferma voluntat de defensar vertaderament la llengua i, per tant, a fer front a tot allò que l’amenaça avui en dia.
Al llarg dels darrers mesos ens hem assegut en diverses ocasions amb el conseller Vila i el seu equip per analitzar i treballar al voltant del PNL. Tant és així, que aquest Pacte es va obrir a entitats i organitzacions a petició nostra, per involucrar organitzacions de la societat civil més enllà dels partits polítics. I cal dir-ho, bona part de les mesures que s’hi contenen són positives i poden rebre i rebran el nostre suport en l’àmbit parlamentari, allà on es decideixen les coses al marge de les escenificacions i les fotos.
Així i tot, aquest és un Pacte que neix sense ambició i amb la voluntat de ser només un instrument polític de neteja d’imatge al servei de l’Estat i del govern Illa, i no pas un Pacte que afronti amb determinació la situació crítica de la llengua catalana, que és el que realment necessitem.
Però per què diem això? Per què creiem que aquest Pacte no entoma els principals reptes que té el català? Per què estem convençudes que aquest Pacte, malgrat suposar alguns avenços importants, alhora, promou l’anestèsia col·lectiva i ignora les amenaces que pateix la llengua?
Ben fàcil. En primer lloc, cal dir-ho clar: la principal amenaça que té el català a Catalunya es diu Estat espanyol. El seu govern (el d’ara i els de sempre), la seva corona, els seus partits polítics, els seus jutges i tribunals, les seves associacions espanyolistes, l’IBEX-35 i tot l’entramat institucional que, hereu del franquisme, segueix construït sobre l’aniquilació de les llengües i cultures diferents de la castellana. Sobre això, el Pacte no en diu res de res. Un Pacte, doncs, circumscrit a la legalitat espanyola i pensat per fer-lo compatible amb la seva voluntat assimiladora.
En segon lloc, un model econòmic de país que promou la desaparició del català. Un país destinat a ser el pati d’esbarjo del turisme europeu està condemnat a convertir la seva llengua en poca cosa més que un element folklòric dissecat i museïtzat i no en una llengua viva i habitual. Una economia centrada a la captació de capital estranger i no autocentrada en satisfer les necessitats de la seva gent està condemnada a això. La nostra llengua i nosaltres mateixes volem i necessitem un país per viure-hi, no un país venut perquè el gran capital visqui de nosaltres.
Per posar un altre exemple, aquest model econòmic permet que es faci negoci amb l’habitatge, condemnant els veïns i veïnes de les ciutats grans i mitjanes del país a abandonar-les i posant catifes vermelles als fons d’inversió estrangers. Això, en definitiva, significa expulsar els catalanoparlants de casa seva i destruir les comunitats que en fan possible l’aprenentatge i l’ús.
I d’això, el Pacte Nacional per la Llengua, tampoc en diu ni mu.
I en tercer i últim lloc, un país que no té reconeguda la sobirania i un govern que no està disposat a exercir-la, és un país que està del tot predestinat a ballar al ritme del seu amo i no de les necessitats pròpies. Al Pacte no es parla dels atacs judicials contra l’escola catalana, al Pacte no es parla de l’ofensiva jurídica contra els ajuntaments que volen normalitzar el català, al Pacte no es parla, gens ni mica, de la necessitat que per defensar la llengua ens cal defensar la sobirania de la nostra nació davant de qualsevol imposició. Quin Pacte es voldrà fer valdre quan arribi l’enèsim atac espanyolista i el govern de torn no estigui disposat a desobeir-lo i confrontar-lo? Podem fer els millors plans, projectes i Pactes, però si no estem disposats a desbordar les ingerències dels tribunals espanyolistes, quedaran en paper mullat quan no agradin a l’Estat.
Som a les portes d’una nova ofensiva contra un dels pilars bàsics del nostre model educatiu, la immersió lingüística. Una immersió, cal dir-ho, fictícia per culpa de la deixadesa històrica de governs que es deien independentistes. I a les portes d’aquesta ofensiva i de les que vindran, el govern Illa i el conseller Vila aparten la vista. D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.
Malauradament, ens agradi o no, un veritable Pacte Nacional per la Llengua s’ha de signar contra l’Estat espanyol i no de la seva mà. I sabem, que el govern del PSC actual és qui millor defensa avui els interessos de l’Estat, no és res més que el braç executor de la pacificació del conflicte català i, per tant, de la seva legítima aspiració a l’exercici de l’autodeterminació i la consecució de la independència.
Blai Taberner, membre del Secretariat Nacional de la CUP, i Laia Estrada, diputada al Parlament