Segons l’Idescat, ja som 8,1 milions de persones vivint a Catalunya. I el 25% de la població que hi habita ja ha nascut fora de l’estat espanyol, és a dir, que han estat arribats els darrers vint-i-cinc anys. L’augment de la mobilitat ha provocat una acceleració de la qual encara no en som plenament conscients. Tot es mou molt més veloçment que les antigues dreceres mentals que encara fem servir per analitzar la realitat. Cal frenar.

I parlant de demografia, frenar vol dir posar en marxa mesures que aturin el creixement turístic i redueixin la mà d’obra barata que requereix. Frenar vol dir treballar en mesures per a no esdevenir resorts per a expatriats d’altíssima capacitat adquisitiva. La població augmenta molt per sobre de la capacitat habitacional del país, i la competència de compradors expulsa els catalans de la capital i de cada cop més indrets del país. Ambdues coses van a la contra de la nostra cohesió social i nacional. Ben segur que cal augmentar l'oferta habitacional, però això no ho resoldrà tot. Quan la intensitat geogràfica en l’ús de la llengua disminueix, també ho fan els espais de sociabilitat en català.

Cal frenar aquest creixement demogràfic descontrolat, i en paral·lel, cal apostar per mesures que incentivin i premiïn l’arrelament. No tenim l’extensió dels Estats Units ni una meseta enorme per urbanitzar, així que la sostenibilitat habitacional del país té límits. Si un extracomunitari vol comprar un habitatge al país, ens ha de demostrar que hi aposta, que no és un caprici passatger. Per això fa un temps explicava la via danesa, que obliga a viure cinc anys al país per a poder comprar i inclou requisits lingüístics que demostrin un arrelament. I per això a Sant Cugat proposen que per a poder accedir a un pis de protecció oficial calgui un arrelament de deu anys: aquest és el camí. De la mateixa manera, quan les competències en immigració estiguin a les nostres mans, cal exigir criteris lingüístics. Una mesura natural per tenir una societat cohesionada. Com cal incentivar l’automatització de processos en l’hoteleria per a desincentivar noves arribades. O aprofundir en altres camps, com ara assegurar que en els estudis de Medicina a la universitat les places són majoritàriament per als qui hagin estudiat al país, com defensava el diputat Jordi Fàbrega l’altre dia.

Catalunya no és simplement una terra de pas, però tampoc és una foto fixa com propugnen falsament alguns. Si és alguna cosa, és una terra d’arrels. Les nacions evolucionen, també demogràficament. Així ha estat sempre, com demostra el fet que des del segle XV Catalunya va tenir mecanismes legals per a la naturalització dels nouvinguts. Diversos líders polítics catalans d’aquella època tenien ascendència recent de les repúbliques italianes, i no és casualitat que el primer diccionari Català-Alemany sigui del 1502 quan els impressors germànics fins i tot tenien colònia pròpia a Barcelona. I qui vagi a l’Hostal de Pinós, un restaurant cinc-centenari del Solsonès que resulta ser el més antic del país, només cal llegir-ne les llindes per veure que l’edifici on un menja va ser construït per dos picapedrers occitans del segle XVII. I tot evidentment sense tenir en compte les immigracions murcianes, valencianes, aragoneses i finalment de terres de parla castellana durant el segle XX. 

Cal prendre consciència que el creixement demogràfic del país ja ha superat allò que és sostenible i que cal frenar, però també que el camí no passa per les deportacions massives sinó per un canvi de model que requereixi menys mà d’obra barata i de fet posi incentius a l’arrelament i integració real dels nouvinguts. Cal afrontar-ho des de tots els angles possibles, posant incentius i premiant els qui realment volen formar part del nostre projecte col·lectiu, a la vegada que es mostra el camí de sortida a aquells qui infringeixen recurrentment les lleis del país. El camí, en tot cas, és clar: ni som una terra de pas, ni una foto fixa, sinó una terra d’arrels.