“Rata de la més mala delinqüència,/ t'esqueia una altra mort amb violència,/ la fi de tants des d'aquell juliol.// Però l'has feta de tirà espanyol,/ sol i hivernat, gargall de la ciència/ i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!" —diu Joan Brossa, a mig poema “Final” dedicat a la mort del dictador. Poema musicat i cantat magistralment per Miguel Poveda. Cinquanta anys després de la mort, el partit aliat dels nazis, Falange Española, està organitzant una sèrie de commemoracions. És l’únic partit europeu que ha donat suport a un règim totalitari que continua legalitzat. Per altra part, els neofranquistes de VOX i els criPPtofranquistes es dediquen a blanquejar la dictadura. I els partits democràtics del pacte de la transició aprofiten el confinament d’or del rei emèrit, per evitar celebrar la tercera restauració de la monarquia borbònica, ara, de la mà de Franco i dissimular-ho.

Mentrestant, a Europa, puja o retorna la ultradreta. D’Espanya no n’ha marxat mai. Especialment de dos dels tres pilars de l’estat: el judicial i l’executiu/repressiu. I sempre ha estat present de forma transformista en el tercer, en les Corts espanyoles. Només cal recordar que Aliança Popular, mare del PP, fou fundada per set ministres franquistes. El fet de passar del programa de ruptura democràtica contra el continuisme que defensava el conjunt de l’oposició democràtica, a la de reforma pactada, va significar un canvi de rasant. Un canvi que explica les deficiències del marc democràtic espanyol comparat amb altres estats europeus de tradició liberal o que van trencar amb els règims totalitaris nazi-feixistes o estalinistes.

Fa pocs dies celebràvem a la meva ciutat un col·loqui entre ciutadans que ara fa mig segle eren actius en diversos fronts de la vida ciutadana: cultural, barris, sindical, escolar, juvenil i des de partits clandestins i organitzacions unitàries com els Comitès de Solidaritat i l’Assemblea de Catalunya. Un company del PSUC d’aquella època ens recordava un principi bàsic de la lluita antifranquista: calia aconseguir els mínims enemics i obtenir els màxims amics. Seguint aquest principi, els anys 70 s’anaren acumulant a favor del canvi, forces populars des de la dreta democràtica a l’extrema esquerra; des de la classe obrera, progressivament mobilitzada, fins a part de la burgesia que volia homologar-se amb Europa; des de segments creixents de la base  del funcionariat, fins a àmbits eclesials. A dins del mateix del franquisme, anava creixent l’esquerda entre els sectors contraris a qualsevol canvi, el búnquer, i els que flirtejaven amb les ales moderades de l’oposició.

Molts dels que havíem lluitat per acumular forces, per sumar amics i minvar enemics, crèiem que aguantant el pols un temps més, s’hagués pogut aïllar el búnquer i acostar-se a una ruptura democràtica. Les presses d’uns, els oportunismes de poder eixir abans de la línia de sortida, les pressions militars i de les grans internacionals democristianes, liberals, socialistes i comunistes, van provocar el canvi de rasant. De cop, amb l’amnistia a tot el franquisme involucrat en repressió situat en bona part al búnquer, els altres franquistes i les forces democràtiques homologades internacionalment, van aglutinar una majoria social i política transversal que pactà unes eleccions generals prèvies a les municipals (en van aprendre del 1931), on van poder concórrer. Aquesta nova majoria d’amics de la reforma pactada va minoritzar els nous enemics rupturistes, forces netament republicanes, independentistes i d’extrema esquerra, deixant-los sense legalització fins passades les eleccions del 1977.

Avui, mig segle després, encara hem de pidolar que, per dignitat, no s’enterri la memòria històrica al costat dels milers de cadàvers sebollits en fosses comunes (el lloc més nombrós després de Cambodja). Mig segle després, les palanques econòmiques d’Espanya estan en mans de l’oligarquia que donà suport a Franco i als nou-rics sorgits de l’ascensor social de l’estat de partit únic cap a les empreses estatalitzades i després privatitzades. Mig segle després, la concentració i centralització de poder real a Madrid s’ha reforçat amb més burocràcia i desertitzant el que han anomenat Espanya buidada. Mig segle després del prec de Franco a Juan Carlos en el llit de mort: “mantingui Espanya unida”, el rebuig a la plurinacionalitat i la catalanofòbia són dominants entre polítics espanyols i societat civil.  

I, amb aquest brou de cultiu tan espanyol, ens trobem davant nous reptes que en no ser abordats seriosament per les forces de tradició democràtica, encara estan engreixant més el retorn o naixement d’opcions ultradretanes. Perquè aquests anàlisis simplistes d’atribuir només a la capacitat comunicativa de la ultradreta el seu triomf només serveixen per autoenganyar-se. O per amagar les mateixes responsabilitats en no abordar de forma valenta els malestars de les capes populars. La reacció, per triomfar, ha de cavalcar sobre la divisió dels sectors populars.

Divisions que prenen per bandera contradiccions ideològiques, identitàries o socials menors, mentre s’amaguen les contradiccions principals que permeten perpetuar-se les elits econòmiques, burocràtiques i polítiques que lideren les faccions enfrontades. Les baralles dialèctiques entre liberals, socialdemòcrates, postcomunistes polaritzades per raons tàctiques per esgarrapar alguns vots més, cansen una població que viu el xoc del canvi tecnològic, laboral, cultural, migratori.

L’accés a l’habitatge, la precarització salarial, la minorització lingüística, la tensió dels serveis públics no se solucionaran a còpia d'etiquetar tot déu de feixista com es fa des del món postcomunista; o de comunista, tot déu que no combregui amb el seu model, com fan els liberals. Això sembla l’orquestra desafinada del Titànic, en la majoria d’estats europeus, mentre Trump i els seus magnats, Xi Jinping i les petrodictadures musulmanes, imposen arreu l’autoritarisme com a model d’eficiència.

Seria desitjable, doncs, que, almenys a Catalunya, les forces centrals socialment fins ara, acordessin un programa comú irrenunciable. La defensa d’una democràcia integral davant de l’autoritarisme, de l’economia productiva davant l’oligarquia i la plurinacionalitat i el plurilingüisme davant de l’Espanya madrilenyitzada.  De la resta de temes que provoquen divisions entre els sectors populars se n’ha de poder parlar des de posicions diferents i fins i tot oposades, sempre que hi hagi la bona voluntat de trobar solucions eficients.

Fa dos-cents anys vivíem l’intent d’instauració d’un estat burgès escassament liberal que permeté la reconversió de l’aristocràcia en nova burgesia rendista i l’aristocratització de la nova burgesia industrial. I es consolidaven les estructures repressives de l’estat espanyol: províncies, guàrdia civil, escolarització i servei militar obligatoris, oficialització del castellà... Mentre s’entretenien les classes populars amb xocs entre clericals i anticlericals, obrers de fàbrica i pagesos i artesans, isabelins i carlistes. El 1825, moria el Baró d’Eroles, heroi de la Guerra del Francès, que paradoxalment fou l’home clau, des de Talarn, per donar suport a l’armada dels 100.000 fills de Sant Lluís francesos, que amb el suport de la Santa Aliança, restaurà la monarquia absolutista de Ferran VII. La primera restauració borbònica, la segona amb Alfons XII, la tercera amb Juan Carlos ara fa 50 anys; sempre fruit de les armes.

Però els seguidors dels capitostos carlins o protocarlins com Eroles eren gent d’extracció popular. Ho han explicat des de Marx a Josep Fontana. El carlisme tenia unes bases autènticament populars i nacionals: pagesos, artesans, obrers protoindustrials de muntanya afectats pels canvis industrials i de l’agricultura exportadora. Al davant hi veien unes elits autoanomenades liberals que representaven el militarisme, el nou capitalisme, el latifundisme i els interessos econòmics secularitzats. Per altra part, a les conques tèxtils, a les indústries noves, els obrers lluitaven pels seus drets inexistents i contra una burgesia que utilitzava l’estat repressiu al seu servei, però que aconseguia, a voltes, aglutinar el suport obrer a la causa “liberal”. Només durant la Guerra dels Matiners (la segona carlinada 1846-49) van actuar conjuntament federals/republicans i carlistes contra l’Estat oligàrquic. Van ser sis guerres civils, incloent-hi la del francès, durant el segle XIX. Amb la rematada final del cop d’estat i guerra del 1936-1939.

Servirà per a alguna cosa conèixer la història? Avui, caldria acordar que la democràcia necessita un consens bàsic i estratègic sobre el model de país. I després de cada elecció, calen coalicions que per força seran diverses, amb acords programàtics profundament reformistes a quatre anys vista. Cal aïllar el búnquer. Si no se'n va cap aquí, quedarà el camí lliure perquè el búnquer reaccionari refaci la seva base sociopolítica, trencant la unitat popular; i fins i tot, apareguin nous focus  de reacció propis de sectors socials que perceben els canvis demogràfics, culturals o tecnològics com una amenaça. Així que no deixem que Franco triomfi, cinquanta anys després de mort. I dediquem-li els darrers versos de Final: "Glòria del bunyol, / ha mort el dictador més vell d'Europa, / Una abraçada, amor, i alcem la copa!".