És innegable que malgrat que la política catalana no pot dissimular desencís, desencant i cansament, només els catalans podem defensar Catalunya davant l’hegemonia d’aquest Madrid més progressista o més conservador, que vol dir Espanya. Perquè l’Estat hi vol Catalunya, en el seu mosaic, però entre nosaltres fins i tot aquells catalans sempre tan mesurats en les seves declaracions respecte a les relacions amb el poder hegemònic ja no s’estan de dir que malgrat aquests cinquanta anys de represa i consolidació democràtica, Espanya no es comporta amb Catalunya amb la deguda reciprocitat. 

I és que la Catalunya d’avui ja no té res a veure amb aquell país que es refeia a començament dels vuitanta. L’Espanya d’avui, certament, tampoc. Però mentre Catalunya ha contribuït i ha col·laborat a la consolidació de la democràcia i de la modernització de l’Estat, i a fer d’Espanya un país a l’altura de l’Europa desvetllada, la contraprestació no ha estat, ni de molt, de justícia equitativa. Mentre Catalunya ha participat en l’increment de la riquesa de l’Estat, el que n’hem rebut els catalans ha estat molt per sota de les nostres aportacions. Però no només. Les clavegueres de l’Estat s’activaven arran d’aquell primer d’octubre, amb la complicitat dels Cossos de Seguretat i de la Justícia, per no deixar prosperar aquesta nostra voluntat d’aires nous de llibertat. 

Renfe n’és un exemple de la nostra dissort en inversions. Ara, davant tant de desgreuge, Catalunya ja fa anys que diu prou al tracte rebut, però no se n’acaba de sortir de plantar cara a l’Estat per aconseguir el màxim de progrés i de benestar dels seus ciutadans. Quines han estat les actuacions primeres dels governs de la dreta més ferotge al País Valencià i a les Balears? Contra la identitat catalana. 

Aquesta setmana fa cinquanta anys de la mort de Franco, i Espanya viu una crisi constitucional que ja no pot amagar ni dissimular. I ja deia Rovira i Virgili que la lliçó de primera importància per als catalans és que les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció, es resolen contra les llibertats catalanes. I aquest és el moment en el qual ens trobem avui. I és per això que ens cal, respecte a Espanya, que des d’aquí l’eix nacional i l’eix social cohesionin tot de voluntats que creguin en aquest país per convenciment. Però per convenciment ideològic, no per conveniència pràctica. 

Els catalans ens hem de voler d’una sòlida raó crítica davant l’Estat, si és que realment és cert que tenim voluntat de ser. I hem de saber ser exigents a l’hora de negociar. I si hem estat novament incapaços de fer-nos presents a Madrid com una nova Entesa catalana, perquè l’independentisme es recela entre si, que tinguin capacitat, si més no, de demostrar coherència i no tanta animadversió, les veus que defensen Catalunya a Espanya, perquè hi hauríem de fer més política d’Estat, a Madrid, i no tant de teatre d’hemicicle.