Fa temps que quan sento algú que diu que a Barcelona ens hem de comparar amb París, Londres o Nova York, em poso en guàrdia. París, Londres i Nova York, són ciutats magnífiques, sí. Però també senyeres d’un món anglòfon i francòfon, perfectament protegit per la globalització i segles d’imperi.

Barcelona, en canvi, és l'única gran ciutat global que a la vegada és capital d’una nació sense estat: Catalunya. Amb la capacitat d’atracció de les anteriors, però sense un estat que la protegeixi del desarrelament estructural que genera la globalització.

En aquesta lliga s’hi ha volgut jugar a fons, i les conseqüències són a la vista de tothom. La demografia ha canviat de forma tan accelerada que encara no ho hem assumit. Els establiments de tota la vida van desapareixent per donar pas a marques globals o botigues enfocades al turisme i els expatriats que s’instal·len massivament per gaudir de la ciutat com si fóssim un gran parc temàtic urbà. Escenari davant del qual molts joves barcelonins han de marxar de la ciutat per la pressió infernal de preus de l’habitatge.

Mentrestant, cada cop menys bars i restaurants són regentats per locals. En bona part pel canvi social cap a una cultura de l’oci, però també perquè mentre les xarxes comunitàries locals s’han esfilagarsat fins a desaparèixer, n’hi ha d’altres, nascudes de la immigració, que no tenen problema a pagar al comptat.

Malgrat la bona convivència general, el desordre social creixent que vivim és la conseqüència en bona part d’aquestes coses. La hipermobilitat i la hiperconnectivitat han canviat la fesomia del món occidental, i a Barcelona, amb una llengua que no té estat, la situació és encara més complicada.

Marxen de la ciutat barcelonins educats en català, i s’hi instal·len persones d’arreu que no han tingut cap contacte amb la nostra nació fins al moment de l’arribada. Una jugada rodona per a Madrid, a més, perquè a més gent que no coneix la llengua i la realitat catalana, més fàcil és espoliar i dominar el país. Que un tant per cent alt dels barcelonins siguin i se sentin de fora del país no ens fa una ciutat supercosmopolita, sinó més dèbil i desarrelada.

Gens sorprenentment tenint en compte els canvis demogràfics, només el 22% dels barcelonins d’entre 25 i 44 anys tenim el català com a llengua habitual, a diferència dels majors de 55 anys en què l’ús del català com a primera llengua supera el 50%, encara que per poc. Si no es prenen mesures, i les dades d’arribada d’estrangers i de natalitat pròpia es mantinguessin així, l’aculturació de la població de Barcelona resultaria inevitable.

La ciutat que més s’assembla a Barcelona no és Londres, sinó Brussel·les, capital de Flandes durant segles, en què avui la pressió del francès, dels euroexpatriats i de la immigració de baixa qualificació han fet que només el 6% de les llars parlin neerlandès, mentre el francès és llengua habitual en el 80% dels casos. Dels problemes socials que viu la ciutat, no cal ni parlar-ne, perquè són àmpliament coneguts.

Ni els catalans en general ni els barcelonins en particular tenim superpoders ni som especials. El que ens passa és el mateix que els està passant a altres nacions sense estat com el Quebec, la mateixa Flandes a Brussel·les o a Còrsega, per dir-ne tres exemples ràpids. Només cal visitar Mallorca per conèixer de primera mà la minorització que ens espera si seguim a ulls clucs creient en dogmes ideològics per sobre de la realitat que ens envolta.

És evident doncs que cal posar fre a aquesta deriva que evidentment no s’atura a Barcelona, sinó que afecta més parts del país. Només a la província de Girona, la compra d’habitatge per part d’estrangers va significar un increïble 29,86% el 2023 i a la de Tarragona ja arriba al 16,04%. I la pujada de preus de l'habitatge a la capital catalana funciona com un efecte dominó a la resta del país. No crec que Catalunya necessiti més turistes, sinó menys i de més qualitat, i ben segur no necessita més Airbnb competint amb els propis catalans pels mateixos pisos. Tampoc necessitem més inversors internacionals que especulin amb l'habitatge. Ni l’arribada massiva d’expatriats que tractin el país com un decorat. En aquest sentit, i per aturar part d’aquesta deriva desnacionalitzadora i de pujada constant de preus, una recepta interessant és a Dinamarca.

Què fan els danesos? Si un és estranger, per a poder comprar un habitatge o un sòl edificable a Dinamarca ha d’aconseguir un permís del govern. Aquest permís requereix a més haver viscut cinc anys a Dinamarca, però amb això no n’hi ha prou. El permís de compra d’habitatge depèn de paràmetres socials com ara quina relació laboral es té amb Dinamarca, si s’està casat, o si es porten fills a l’escola danesa, però també lingüístics, ja que s’exigeix saber danès o haver-ne fet cursos. En cas de segona residència, els paràmetres són igual de durs i cal demostrar un lligam llarg de passar vacances a Dinamarca i una connexió amb la cultura danesa. Les mesures són un punt més dures per als extracomunitaris que pels europeus, però la intenció és clara: evitar que ciutadans estrangers (o entitats jurídiques) sense cap lligam amb el territori puguin comprar habitatge competint amb els locals.

Crec que aquest és el camí. Com ho creuen a Andorra, que també han començat a limitar la compra d’habitatge per part d’estrangers. Al Canadà, que directament l’han prohibida en determinades zones del país. O al Tirol del Sud, que en les zones tensionades pel turisme només poden comprar habitatge els qui hi han viscut cinc anys.

La desnacionalització de Barcelona i de Catalunya i la pujada del preu de l’habitatge són en part dues cares de la mateixa moneda. La via danesa: prioritzar la compra d’habitatge de la gent del país i dels qui demostren amb fets que volen arrelar-s’hi mostra un camí que crec que cal explorar immediatament.