"Espanya en llibertat. 50 anys", diu el lema oficial de l’aniversari. Som al 2025: fa cinquanta anys de la democràcia? Si fos així, la transició democràtica s’hauria esdevingut, de sobte, amb la mort de Franco, el 1975. Els qui ho vam viure i ho recordem prou bé, amb permís del senyor Alzheimer, sabem que la cosa no va anar així. Qualsevol fet que s’esdevingués entre 1975 i 1977 ho nega i, com les cireres, n’estira altres, igualment inequívocs, del sac sense fons de la memòria. Enguany, per exemple, una bona colla celebrem els cinquanta anys de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, però no pas de la seva legalització, sinó de l’inici del seu trajecte il·legal fins al 1977. I és que el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, considerava inconvenient i sospitós el nom del barri (era un nom que venia del segle XIX), raó per la qual ens negava el pa i la sal, cosa que, dit sigui de passada, no ens aturaria gens ni mica. 

Vet aquí com les cireres del record estiren les unes de les altres. El record d’aquella associació il·legal ha estirat el record del governador Martín Villa, que encara esdevindria ministre d’Arias Navarro i, després, de Suárez, i que seria assenyalat com un dels màxims responsables, el març de 1976, dels tràgics “fets de Vitòria” (ja ho havia advertit Fraga: “La calle es mía!”). Més de quatre mil treballadors en vaga s’havien reunit a l’església de Sant Francesc d'Assís, quan la policia els va atacar amb gasos lacrimògens i, en sortir, entre esverats i asfixiats, van rebre les ràfegues de foc real, resultant-ne cinc morts i un centenar llarg de ferits...  I el record de Martín Villa n’ha estirat un altre de molt més tètric: el d’Arias Navarro, president del govern des de 1973 fins a 1976, sense solució de continuïtat, recordat per molts com “el carnicero de Málaga”, perquè, a partir del 1937, havia fet gala de la seva excepcional eficàcia repressora en aquella ciutat, sumant al voltant de quatre mil executats, després de consells de guerra sumaríssims, sense cap garantia processal, on ell havia exercit de fiscal militar, amb zel exterminador... 

I és que, en els dos anys que queden fora del còmput de l’esmentat lema, van passar dues coses fonamentals. La correlació de forces realment existent va determinar que quedés aparcada “la ruptura” amb el franquisme que la resistència democràtica volia i proclamava, restant al timó els elements procedents del règim franquista. I, consegüentment, ens va tocar empassar-nos un immens gripau, el de la impunitat dels botxins del franquisme, una digestió pesadíssima i inacabable, que encara ens produeix un coragre. 

No, la democràcia no ens va caure del cel amb la mort de Franco. Amb aquesta, tan sols va iniciar-se un camí pedregós i incert, conduït pels de sempre, sota la pressió de la mobilització popular que vam ser capaços d’aixecar. Resultat: vam acabar accedint, el 1977, a un procés constituent que, per fi, trencava amb la legalitat franquista, però havent pagat un preu molt alt, massa alt, per als lluitadors antifranquistes de tots els temps i, en definitiva, per a la salut política col·lectiva, que encara pateix d’amnèsia. El lema equívoc d’ara no és un darrer efecte d’aquesta malaltia? Potser amb la intenció de “salvar” -síndrome d’Estocolm- els qui van seguir tallant el bacallà del 1975 al 1977.

Alerta, però, amb les interpretacions a distància, quan és tan fàcil disparar a l’engròs per treure’n conclusions interessades. La causa d’aquell preu no van ser uns pretesos politicastres rampants, disposats a vendre Déu i sa mare. Precisament en aquells moments, a partir de la llarga i minoritària resistència clandestina, no sense alguna excepció, feien cap polític amb pocs càlculs personals: no se’n podien fer gaires quan l’acció política no comportava cap benefici a rebre (que no fos la satisfacció moral), sinó moltes probabilitats que et toqués el rebre.

No, la causa de fons va ser una altra: la voluntat ciutadana massiva no era “rupturista”. Ens ho deien a casa amb aquell reiterat “No hi tornéssim pas!”. I va quedar meridianament clar en el Referèndum de la Llei de Reforma Política convocat per Suárez  per al 15 de desembre de 1976 (“Habla, pueblo, habla”). Les esquerres ens hi vam oposar frontalment, en nom de la “ruptura democràtica”. Recordo la campanya audaç feta pel PSC-Congrés, amb una colossal empastifada de cartells, que cridaven a l’abstenció, esgrimint totes les raons a mà i amb una conclusió imperativa “No votis”. Com també recordo l’èxit clamorós de l’acte de Joan Reventós contra el Referèndum, convocat al Teatre Romea, on l’assistència va ser tan gran que va caldre fer “sessió doble”, com als cines de barri, per satisfer la multitud que, a teatre ple, encara omplia el carrer. Semblava que anava a guanyar l’abstenció i que això reforçaria el nostre “rupturisme”. Ens equivocàvem de ple. El recompte, fet amb totes les garanties, va donar un 77% de participació i un 94% de “Sí”. Inapel·lable.  

Era això un mal auguri de cara a les primeres eleccions democràtiques que no podien trigar? Es veuria el 15 de juny de 1977, en què la candidatura “Socialistes de Catalunya” quedaria en primer lloc i faria majoria amb el PSUC i l’ERC, cosa que va ser decisiva per exigir i obtenir el retorn de la Generalitat exiliada (l’única institució republicana recuperada, l’únic fet “rupturista” en tot l’àmbit espanyol). 

De primer, la gent havia votat massivament la reforma de Suárez i, després, havia votat massivament els “rupturistes” que ens hi havíem oposat. Com s’explicava? El refranyer castellà en tenia la resposta: “Más vale pájaro en mano que cien volando”. És a dir, per a la immensa majoria, el camí i el preu no importaven, per desagradables que fossin, si duien a la llibertat. Tot sacrifici seria poc en aquesta direcció. No ho deien només els pares, més o menys acoquinats, sinó també els avis, els que havien protagonitzat els anys trenta i havien begut durant dècades el calze de la repressió i l’escarni, els nostres herois. El pontífex maximus de les misses resistents, el cantautor Raimon, en el seu “Diguem no” (el nostre himne), també ens ho havia colat: “No anirem al darrere d’antics tambors”. Era una frase que no vaig corejar mai. Volia dir que abjuràvem del nostre passat republicà? Tampoc. Només es feia eco d’allò que “s’escoltava en el vent” del carrer.    

Penso que la transició democràtica, tal com va anar, era l’únic camí practicable a partir de la mentalitat i de la força de la gent d’aleshores. I també que, vista des d’ara, va implicar un preu massa alt: la impunitat i la desmemòria, ambdues coses greus, perquè la impunitat abarateix el mal i perquè l’oblit facilita tornar a caure al mateix forat. Per sort, però, la memòria col·lectiva és resilient i no hi ha poda que la mati, per definitiva que es vulgui. Sempre rebrota, generació rere generació. Primer, com a qüestió de justícia i rescabalament per als supervivents i de reconeixement ciutadà per a ells i per als que hi van deixar la pell, molts encara a cunetes anònimes. I, després, en mans de generacions posteriors, com una qüestió d’identitat personal i col·lectiva, d’autoreconeixement en aquells i aquelles que són les seves arrels, negades i irrenunciables. Passats noranta-sis anys del final d’aquella guerra i, no pas cinquanta, sinó quaranta-vuit anys de la transició democràtica, és una qüestió viva com mai. I que exigeix filar més prim.