Les plagues d’Egipte. Ja fa uns quants anys que vam sentir, amb certa esperança, que els canals digitals democratitzarien la cultura. Aquell discurs era especialment incisiu en la música, afectada per una onada de "pirateria" amb eines com el Napster. Aquest pirateig, que de manera amable batejàvem com intercanvi d'arxius, havia ensorrat, fins i tot, a les grans discogràfiques i havia provocat les mil plagues d'Egipte en la indústria musical. Un desastre que ens evocava a la desaparició de la creació.
La solució miraculosa. Però "don dinero" va mutar. Va canviar-se de vestit. La música en línia/streaming era la solució. Escoltes en línia, sense intercanvi d'arxius. Un hipermercat on trobaríem de tot i més per fer-ne uns tastets i, si volíem, tota la música del món per a un preu més que mòdic (10 euros al mes). A més, amb un acte de paternalisme i "generositat", tots els grups emergents (fins i tot els de l'organillo i la cabra) podrien tenir-hi les seves creacions i compartir llistes amb els Beatles, Shakira i Bon Jovi. Però en aquesta panacea ens vam oblidar d'un petit detall. Què cobraran els artistes? Quan rebrà un creador?
Regalar la feina en línia. Els Pets van publicar ara fa unes setmanes el seu nou disc Som. Per ara, almenys inicialment, han anunciat que no el penjaran a Spotify. L'argument: el poc que reben per reproduccions en aquestes plataformes digitals. Han preferit els formats físics (cd i vinil) i vendre els arxius de les cançons en un llapis de memòria, que envien a casa prèvia comanda. En vendran molts menys però faran una mica més de calaix. Només amb el llapis de memòria (format que pot semblar obsolet) que vendran als seus incondicionals ja faran més calaix, podran pagar el cost d'enregistrar i editar el disc i (en el millor dels casos) fins i tot podran rebre alguna remuneració per les moltes hores de feina. La música és una feina com qualsevol altre.
Res ha canviat massa. Spotify paga entre 0,006 i 0,012 dòlars (en el millor dels casos) per cada una de les reproduccions. Aquests diners els rebrà l'editora discogràfica que, pot ser, que es quedi algun percentatge. Si tens el valor de cantar en una llengua minoritzada com el català, ja pots desar la calculadora perquè els números no et sortiran. Ningú negarà, i menys jo com a usuari que en sóc, que les plataformes de streaming (no existeix pas només Spotify) són còmodes i poden ser un cert aparador per a grups novells. Però, si res no ho reverteix i les quantitats que reben els creadors no augmenten, s'hauran demostrat com la disfressa de la gran indústria. També caldrien efectes compensatoris per a determinats segments (així evitem que sempre guanyin els grans). Això si, en aquest procés de mutació ens hem carregat les botigues de discos per tal de poder seguir engreixant els mateixos. Una mica com a tots els àmbits. Ho hem remogut tot perquè no canviï massa res.
Pd. Una noteta final. No sóc d’aquells que veu l'artista com aquell ésser innocent i víctima del sistema perquè cal dir que n’hi ha de molt cabrons.
La solució miraculosa. Però "don dinero" va mutar. Va canviar-se de vestit. La música en línia/streaming era la solució. Escoltes en línia, sense intercanvi d'arxius. Un hipermercat on trobaríem de tot i més per fer-ne uns tastets i, si volíem, tota la música del món per a un preu més que mòdic (10 euros al mes). A més, amb un acte de paternalisme i "generositat", tots els grups emergents (fins i tot els de l'organillo i la cabra) podrien tenir-hi les seves creacions i compartir llistes amb els Beatles, Shakira i Bon Jovi. Però en aquesta panacea ens vam oblidar d'un petit detall. Què cobraran els artistes? Quan rebrà un creador?
Regalar la feina en línia. Els Pets van publicar ara fa unes setmanes el seu nou disc Som. Per ara, almenys inicialment, han anunciat que no el penjaran a Spotify. L'argument: el poc que reben per reproduccions en aquestes plataformes digitals. Han preferit els formats físics (cd i vinil) i vendre els arxius de les cançons en un llapis de memòria, que envien a casa prèvia comanda. En vendran molts menys però faran una mica més de calaix. Només amb el llapis de memòria (format que pot semblar obsolet) que vendran als seus incondicionals ja faran més calaix, podran pagar el cost d'enregistrar i editar el disc i (en el millor dels casos) fins i tot podran rebre alguna remuneració per les moltes hores de feina. La música és una feina com qualsevol altre.
Res ha canviat massa. Spotify paga entre 0,006 i 0,012 dòlars (en el millor dels casos) per cada una de les reproduccions. Aquests diners els rebrà l'editora discogràfica que, pot ser, que es quedi algun percentatge. Si tens el valor de cantar en una llengua minoritzada com el català, ja pots desar la calculadora perquè els números no et sortiran. Ningú negarà, i menys jo com a usuari que en sóc, que les plataformes de streaming (no existeix pas només Spotify) són còmodes i poden ser un cert aparador per a grups novells. Però, si res no ho reverteix i les quantitats que reben els creadors no augmenten, s'hauran demostrat com la disfressa de la gran indústria. També caldrien efectes compensatoris per a determinats segments (així evitem que sempre guanyin els grans). Això si, en aquest procés de mutació ens hem carregat les botigues de discos per tal de poder seguir engreixant els mateixos. Una mica com a tots els àmbits. Ho hem remogut tot perquè no canviï massa res.
Pd. Una noteta final. No sóc d’aquells que veu l'artista com aquell ésser innocent i víctima del sistema perquè cal dir que n’hi ha de molt cabrons.