Ens agrada la merda. Ho dic perquè jo també m'hi incloc. Aquest país és, a més d'anormal, petit i on tots ens coneixem, com es diu popularment als poblets. Ens pot l'aparença. Semblar més que ser. Ens hem de mostrar públicament cultes (o això sembla). Ho podríem il·lustrar i il·lustrar. En una DAFO ho podríem incloure en fortaleses però, ai las!, no tot és el que sembla. Amaguem la llengua.
El cor català. Trobaríem exemples a cada cantonada. Milers de catalans s'exilien (encara ho fan) en programes de televisió "lleugers" del cor que fan en televisions espanyoles. Hem volgut ocultar que hi ha un formatget de la població del país que això els agrada i que -si no ho troben amb la llengua pròpia- no dubtaran a buscar-ho fora. Potser si els expliquéssim com es mouen les corbes de la Kardashian, en català o que en Farruquito o algun flamenco entrompessin en una actuació en català, ho visualitzarien. El "cor" a TV3, la nostra, ni parlar-ne. On s'és vist!
Què diran de mi? Aquest debat em va aparèixer en una conversa que vaig mantenir fa uns mesos amb una editora de llibres. M'explicaven com, la gent més jove (desconec a quina etiqueta generacional passem), han de llegir fenòmens literaris propis de la seva edat sense el dret d'escollir. Només es publiquen en castellà. No és que no hi hagi prou mercat en català. Si no perquè en l'etiqueta de determinats editors no prestigia publicar una determinada literatura lleugera/efímera. Un risc massa alt per perdre el pedigrí.
Embrutar-nos la llengua. Hem parlat de programes del cor, llibres... però hi ha infinitats de fronts que no tenim coberts. Caldria atacar-los de forma urgent. Tinguem una llengua de diumenge. De mudar. Ben refinada... Però obrim-li nous camins, ni que siguin embardissats i encara que, inicialment ens puguin esgarrinxar les idees. No deixem que se'ns escapi una part de població. Necessitem una llengua prêt-à-porter. Encara que no vesteixi.
El cor català. Trobaríem exemples a cada cantonada. Milers de catalans s'exilien (encara ho fan) en programes de televisió "lleugers" del cor que fan en televisions espanyoles. Hem volgut ocultar que hi ha un formatget de la població del país que això els agrada i que -si no ho troben amb la llengua pròpia- no dubtaran a buscar-ho fora. Potser si els expliquéssim com es mouen les corbes de la Kardashian, en català o que en Farruquito o algun flamenco entrompessin en una actuació en català, ho visualitzarien. El "cor" a TV3, la nostra, ni parlar-ne. On s'és vist!
Què diran de mi? Aquest debat em va aparèixer en una conversa que vaig mantenir fa uns mesos amb una editora de llibres. M'explicaven com, la gent més jove (desconec a quina etiqueta generacional passem), han de llegir fenòmens literaris propis de la seva edat sense el dret d'escollir. Només es publiquen en castellà. No és que no hi hagi prou mercat en català. Si no perquè en l'etiqueta de determinats editors no prestigia publicar una determinada literatura lleugera/efímera. Un risc massa alt per perdre el pedigrí.
Embrutar-nos la llengua. Hem parlat de programes del cor, llibres... però hi ha infinitats de fronts que no tenim coberts. Caldria atacar-los de forma urgent. Tinguem una llengua de diumenge. De mudar. Ben refinada... Però obrim-li nous camins, ni que siguin embardissats i encara que, inicialment ens puguin esgarrinxar les idees. No deixem que se'ns escapi una part de població. Necessitem una llengua prêt-à-porter. Encara que no vesteixi.