Tenim la muntanya d'ametistes a tocar. Qui sap si encara hi són aquestes pedres precioses! A banda del desig mineralògic o del mite amb ressons noucentistes, un luxe veritable d’aquest massís és, per exemple, poder caminar, avui dia, enmig d’avets centenaris, besnéts dels que hi va portar la llengua de fred de les darreres glaciacions.
A les obagues del Montseny, l’aroma dels Abies alba primigenis perdura, vestit d’un fullam verd perenne, complementat amb líquens i molses variats i abundosos. A l’altra bada, el gris maragda de la fageda a l’hivern, que esdevé verd virginal a la primavera; verd fosc, per excés de clorofil·la, a l’estiu i, com si s’avergonyís de la seva pròpia vellesa, encès, de tan vermell, a la tardor. Hi neixen torrents farcits de capgrossos de granota roja, un altre supervivent d'uns temps més freds i plujosos. Aïllada, emmurallada per geografies més eixutes, els seus parents més propers són al Prepirineu i el Pirineu. Un altre amfibi, el tritó del Montseny, ja només sobreviu a dos torrents i enlloc mes del món. Emparentat amb el tritó pirinenc, que tampoc va sobrat d’àrea de distribució, la selecció natural l’ha portat a esdevenir una espècie pròpia, extremament fràgil a escala planetària.
Si teniu la possibilitat de fer un cim del Montseny, el Matagalls o les Agudes, tant se val, a banda de selfies i killianjornets a dojo, us topareu amb una planta menuda, que conforma uns coixins molt pigmentats, sempre mirant al nord: l’herba de Sant Segimon. Viu aquí i a cap més indret de la Terra. Delicada, vulnerable, s'arrecera entre les pedres i, a l’hivern, queda coberta setmanes senceres, que abans eren mesos, per una manta de neu. Transportada per generacions pretèrites, sembla que durant l’aplec que es feia a l’ermita de Sant Segimon, conservada casualment ex situ, es pot observar en alguns carrers antics i obacs de Sant Julià de Vilatorta, recobrint suaument les torratxes de les finestres.
El cas és que els estudiosos han detectat que els alzinars del Montseny van pujant d’altitud ràpidament, a causa de l'escalfament climàtic, ocupant l'espai de les fagedes. Les fagedes, al seu torn, són empeses en amunt.
La llevantada “Gloria” ha portat onades d’altura rècord i aiguats destacables i preocupants, aixecant passeigs marítims, vies de tren, carreteres, construccions massa confiades i consciències. Un crit d’atenció? Podem fer com qui no hi sent i, a tall d’exemple, seguir agafant el cotxe i l'avió per a gairebé no res i menjant carn sense miraments. Els avets, els seus líquens i molses, la granota roja, el tritó del Montseny i l'herba de Sant Segimon... Nosaltres. Aviat, sabrem on enfilar-nos?
A les obagues del Montseny, l’aroma dels Abies alba primigenis perdura, vestit d’un fullam verd perenne, complementat amb líquens i molses variats i abundosos. A l’altra bada, el gris maragda de la fageda a l’hivern, que esdevé verd virginal a la primavera; verd fosc, per excés de clorofil·la, a l’estiu i, com si s’avergonyís de la seva pròpia vellesa, encès, de tan vermell, a la tardor. Hi neixen torrents farcits de capgrossos de granota roja, un altre supervivent d'uns temps més freds i plujosos. Aïllada, emmurallada per geografies més eixutes, els seus parents més propers són al Prepirineu i el Pirineu. Un altre amfibi, el tritó del Montseny, ja només sobreviu a dos torrents i enlloc mes del món. Emparentat amb el tritó pirinenc, que tampoc va sobrat d’àrea de distribució, la selecció natural l’ha portat a esdevenir una espècie pròpia, extremament fràgil a escala planetària.
Si teniu la possibilitat de fer un cim del Montseny, el Matagalls o les Agudes, tant se val, a banda de selfies i killianjornets a dojo, us topareu amb una planta menuda, que conforma uns coixins molt pigmentats, sempre mirant al nord: l’herba de Sant Segimon. Viu aquí i a cap més indret de la Terra. Delicada, vulnerable, s'arrecera entre les pedres i, a l’hivern, queda coberta setmanes senceres, que abans eren mesos, per una manta de neu. Transportada per generacions pretèrites, sembla que durant l’aplec que es feia a l’ermita de Sant Segimon, conservada casualment ex situ, es pot observar en alguns carrers antics i obacs de Sant Julià de Vilatorta, recobrint suaument les torratxes de les finestres.
El cas és que els estudiosos han detectat que els alzinars del Montseny van pujant d’altitud ràpidament, a causa de l'escalfament climàtic, ocupant l'espai de les fagedes. Les fagedes, al seu torn, són empeses en amunt.
La llevantada “Gloria” ha portat onades d’altura rècord i aiguats destacables i preocupants, aixecant passeigs marítims, vies de tren, carreteres, construccions massa confiades i consciències. Un crit d’atenció? Podem fer com qui no hi sent i, a tall d’exemple, seguir agafant el cotxe i l'avió per a gairebé no res i menjant carn sense miraments. Els avets, els seus líquens i molses, la granota roja, el tritó del Montseny i l'herba de Sant Segimon... Nosaltres. Aviat, sabrem on enfilar-nos?