El Gurri neix a Seva, en un llit de terres vermelles, i serpenteja per damunt de les margues grises de la Plana. Al terme de Vic, rep el Meder, també anomenat popularment la Riera. El filòleg Coromines esmenta que la denominació Gurri és un romanent de la llengua ibera (gurri, gorri = rogenc, roig), fruit del color rogenc que pren aquest riu després d’un xàfec. En canvi, Meder (sense accent), també segons Coromines, és un eufemisme de “Merder”, relacionat amb els abocaments que ha anat rebent des d’antic en aquesta ciutat, poc diluïts per la migradesa dels seus cabals habituals.
Superats els anys en què eren bàsicament canals de desguàs o clavegueres, la ciutadania torna a mirar i a admirar aquests dos rius. Porten poca aigua –la major part discorre per les canonades de les nostres llars, els tallers, els aspersors i les granges-. La seva qualitat ha millorat els darrers decennis però els nitrats encara hi abunden –l’aplicació correcta de fems als camps és una assignatura pendent-. També és criticable l’actuació de remodelació de la llera del Meder duta a terme fa pocs decennis. Això no obstant, és indubtable l’èxit de la recuperació dels camins fluvials de l’Anella verda de Vic, tant des d’un punt de vista ambiental (transparència de l’aigua, amplada i varietat de la vegetació de ribera, presència de barbs i bagres, abundor d’ocells aquàtics) com social (presència tothora de passejants i esportistes).
L’aigua posseeix un potencial infinit al servei de les emocions. S’ha parlat fins i tot de fluviofelicitat: un plaer intens, però perdurable, una eufòria que es produeix en entrar en contacte amb els rius i tot allò que els acompanya: l’aigua, les ribes, la fauna, el microclima fresc, reconfortant, els tons variants de les fulles, l’activitat humana al seu voltant, la calma viva.
Ara cal felicitar-se de l’impuls del projecte “Afluents” del col·lectiu A+ que, amb el Centre d’Arts Contemporànies i diverses associacions de veïns, vol repensar i intervenir al tram urbà del Meder per mitjà d’una col·laboració que es vincula i activa processos en el context del riu, el barri de les Adoberies i la ciutat de Vic, que treballa amb el riu com a espai simbòlic del passat i present industrial, mediambiental i social de Vic, per restablir vincles, connexions emocionals i vivencials, amb l’entorn fluvial.
En una tesi llegida recentment per Laura Puértolas a la Universitat de Barcelona, es destacava que els projectes de restauració fluvial exitosos són els que combinen determinats components ambientals, socials i econòmics, però els dos primers, els ambientals i socials, són els essencials.
Entre els elements a tenir en compte, hi ha el risc d’aiguats, com el de la nit del 7 i la matinada del 8 d’octubre de 1863: segons els estudiosos Aguilar i Salarich, el riu va sobrepassar els ulls dels ponts i es va desbordar al Prat de la Riera i a l’actual Parc de Balmes, arribant a 7,45 metres d’alçària per damunt del seu nivell normal. Hi ha haver 33 morts i danys materials quantiosos als ravals del Remei, de la Soledat, de les Adoberies i, sobretot, del carrer de Sant Francesc. Contràriament al segle XIX, avui dia la Plana de Vic i els seus voltants estan recoberts per molts més arbres, que atenuen la circulació superficial de l’aigua, i les crescudes com la de 1863 són probabilísticament poc freqüents, però moltes superfícies estan asfaltades, cosa que dificulta la infiltració de l’aigua al subsòl, i el canvi climàtic ha incrementat la intensitat de les tempestes. Això els limita, però encara permet molts usos socials als rius.
Des de la perspectiva ambiental, per rehabilitar el Meder a Vic també fa falta reduir el volum d’excrements aplicats als camps. Cal incrementar la infiltració d'aigua al subsòl urbà, i establir àrees d'inundació controlada –per exemple, creant parcs i aiguamolls-, ampliar els cursos fluvials i reforestar les seves ribes riu amunt de la ciutat. Al riu, per recuperar-hi un paisatge més natural i incrementar-hi la biodiversitat, s’hauria de redefinir l’emplaçament i la gestió dels sobreeixidors del clavegueram, eliminar-hi murets laterals i altres obstacles sense sentit, ni ús ni valor patrimonial, fer una rampa per a peixos per recuperar la connectivitat ecològica a la resclosa de les Adoberies i valorar quina vegetació herbàcia i arbustiva es podria establir a tot el tram urbà –s’hi obvia l’arbòria perquè podria portar problemes d’inundabilitat-. Ben segur que un bon debat ciutadà definirà uns usos que permetin que natura i cultura vagin de bracet –potser fins i tot recuperar-hi la pesca, que només seria sense mort-. I en gaudirem com mai ens ho hauríem imaginat.
Superats els anys en què eren bàsicament canals de desguàs o clavegueres, la ciutadania torna a mirar i a admirar aquests dos rius. Porten poca aigua –la major part discorre per les canonades de les nostres llars, els tallers, els aspersors i les granges-. La seva qualitat ha millorat els darrers decennis però els nitrats encara hi abunden –l’aplicació correcta de fems als camps és una assignatura pendent-. També és criticable l’actuació de remodelació de la llera del Meder duta a terme fa pocs decennis. Això no obstant, és indubtable l’èxit de la recuperació dels camins fluvials de l’Anella verda de Vic, tant des d’un punt de vista ambiental (transparència de l’aigua, amplada i varietat de la vegetació de ribera, presència de barbs i bagres, abundor d’ocells aquàtics) com social (presència tothora de passejants i esportistes).
L’aigua posseeix un potencial infinit al servei de les emocions. S’ha parlat fins i tot de fluviofelicitat: un plaer intens, però perdurable, una eufòria que es produeix en entrar en contacte amb els rius i tot allò que els acompanya: l’aigua, les ribes, la fauna, el microclima fresc, reconfortant, els tons variants de les fulles, l’activitat humana al seu voltant, la calma viva.
Ara cal felicitar-se de l’impuls del projecte “Afluents” del col·lectiu A+ que, amb el Centre d’Arts Contemporànies i diverses associacions de veïns, vol repensar i intervenir al tram urbà del Meder per mitjà d’una col·laboració que es vincula i activa processos en el context del riu, el barri de les Adoberies i la ciutat de Vic, que treballa amb el riu com a espai simbòlic del passat i present industrial, mediambiental i social de Vic, per restablir vincles, connexions emocionals i vivencials, amb l’entorn fluvial.
En una tesi llegida recentment per Laura Puértolas a la Universitat de Barcelona, es destacava que els projectes de restauració fluvial exitosos són els que combinen determinats components ambientals, socials i econòmics, però els dos primers, els ambientals i socials, són els essencials.
Entre els elements a tenir en compte, hi ha el risc d’aiguats, com el de la nit del 7 i la matinada del 8 d’octubre de 1863: segons els estudiosos Aguilar i Salarich, el riu va sobrepassar els ulls dels ponts i es va desbordar al Prat de la Riera i a l’actual Parc de Balmes, arribant a 7,45 metres d’alçària per damunt del seu nivell normal. Hi ha haver 33 morts i danys materials quantiosos als ravals del Remei, de la Soledat, de les Adoberies i, sobretot, del carrer de Sant Francesc. Contràriament al segle XIX, avui dia la Plana de Vic i els seus voltants estan recoberts per molts més arbres, que atenuen la circulació superficial de l’aigua, i les crescudes com la de 1863 són probabilísticament poc freqüents, però moltes superfícies estan asfaltades, cosa que dificulta la infiltració de l’aigua al subsòl, i el canvi climàtic ha incrementat la intensitat de les tempestes. Això els limita, però encara permet molts usos socials als rius.
Des de la perspectiva ambiental, per rehabilitar el Meder a Vic també fa falta reduir el volum d’excrements aplicats als camps. Cal incrementar la infiltració d'aigua al subsòl urbà, i establir àrees d'inundació controlada –per exemple, creant parcs i aiguamolls-, ampliar els cursos fluvials i reforestar les seves ribes riu amunt de la ciutat. Al riu, per recuperar-hi un paisatge més natural i incrementar-hi la biodiversitat, s’hauria de redefinir l’emplaçament i la gestió dels sobreeixidors del clavegueram, eliminar-hi murets laterals i altres obstacles sense sentit, ni ús ni valor patrimonial, fer una rampa per a peixos per recuperar la connectivitat ecològica a la resclosa de les Adoberies i valorar quina vegetació herbàcia i arbustiva es podria establir a tot el tram urbà –s’hi obvia l’arbòria perquè podria portar problemes d’inundabilitat-. Ben segur que un bon debat ciutadà definirà uns usos que permetin que natura i cultura vagin de bracet –potser fins i tot recuperar-hi la pesca, que només seria sense mort-. I en gaudirem com mai ens ho hauríem imaginat.