28
de setembre
de
2020, 21:11
Actualitzat:
29
de setembre,
20:45h
Quim Torra ja és més a prop de poder escriure les seves memòries com a expresident de la Generalitat. Les titularà Ganivetades catalanes, evolució del títol del volum -Ganivetades suïsses (Símbol Editors, 2017)- en el qual repassava la trajectòria com a executiu d'una companyia d'assegurances? És probable que no li faltin motius. Torra, condemnat en ferm pel Tribunal Suprem a un any i mig d'inhabilitació, es convertirà en el primer president apartat en l'exercici del càrrec. Aquest dilluns s'ha acomiadat d'una presidència marcada per les accions d'alt component simbòlic -en cap moment ha habitat el despatx de Carles Puigdemont a Palau-, per les desavinences entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC -palpables durant tota la legislatura- i per una pandèmia que ningú esperava i que, paradoxalment, li ha brindat l'oportunitat d'exercir un lideratge inesperat en la gestió.
La seva història com a 131è president de la Generalitat, conclosa amb un discurs a Palau en què ha cridat a materialitzar una "ruptura democràtica" amb l'Estat sense aportar més concrecions que la de fer de les pròximes eleccions un plebiscit de l'1-O, arrenca el maig del 2018, quan Puigdemont i la war room de JxCat l'escullen com a quarta alternativa a la investidura. Torra era, en aquell moment, un diputat independent -ben connectat amb Waterloo- que defensava desplegar el mandat de l'1-O, per bé que començava a manifestar en privat el seu desencant pel rumb que estava prenent la legislatura, allunyada de l'èpica de la restitució i condicionada per la pugna partidista, visible al Parlament des que Puigdemont no va poder ser investit. Els esdeveniments van acabar situant Torra al mig del focus quan menys s'ho esperava.
Fracassada la reelecció de Puigdemont -inici públic de les desavinences entre socis-, impedida pel Tribunal Suprem la investidura de Jordi Sànchez dues vegades i empresonat Jordi Turull a mig debat, els ulls es dirigeixen cap a un Torra que va integrar-se a les llistes de JxCat perquè així li va demanar Puigdemont. L'encàrrec de fer el salt a Palau li arriba en un moment baix, dubtós fins i tot de seguir com a diputat davant del ball d'alternatives per ocupar la presidència de la Generalitat en ple 155 i amb una desorientació independentista incipient que l'ha acompanyat tota la legislatura. Ningú, ni tan sols ell, comptava que acabés sent president.
Però el procés, així s'ha demostrat des del 2012, és ple de girs de guió. El nou president, que manifesta lleialtat a Puigdemont des del primer segon en què és investit, es troba amb un Govern que en bona part ja estava negociat entre les cúpules de JxCat i ERC. És un disseny d'executiu que topa amb Mariano Rajoy -en aquell moment encara a la Moncloa- perquè l'Estat no transigeix amb el nomenament d'exconsellers processats. Ni Josep Rull, ni Jordi Turull, ni Toni Comín ni Lluís Puig reben l'autorització estatal per ser nomenats a través del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), controlat per Rajoy, i Torra acaba designant substituts per posar en marxa el que en aquell moment passa a anomenar-se el "Govern efectiu", pensat per acabar amb la intervenció de l'autonomia.
Havien estat uns mesos complicats, des de la declaració de la independència fins a la constitució del nou executiu. La Generalitat entrava en una nova fase amb el Govern Torra-Aragonès, que bevia de la legitimitat de l'1-O i del 27-O -el president ha estat pràcticament l'únic alt representant institucional que ha reivindicat les dues efemèrides com a mandats vàlids durant la legislatura-, i que també pretenia situar els problemes del dia a dia en l'agenda. De primeres, una novetat: Rajoy cau per la moció de censura de Pedro Sánchez i, de sobte, el panorama varia a Madrid. El PSOE havia avalat el 155, sí, però Sánchez arribava cavalcant una majoria alternativa que l'impel·lia a exhibir un tarannà diferent amb Catalunya. Si més no, sobre el paper.
Torra hereta bona part de l'equip de Puigdemont i fa poques incorporacions, la més rellevant de les quals és el periodista Pere Cardús com a principal assessor. Arrenca amb Josep Rius com a cap de gabinet, càrrec que ja havia tingut amb Puigdemont, però acaba sent rellevat per Joan Ramon Casals, peça clau dels crítics del PDECat que exerceixen pressió contra Marta Pascal. La coordinadora general és apartada del timó del partit aquell estiu del 2018, poc després que l'expresident posi en marxa la Crida, a la qual Torra s'hi suma amb entusiasme perquè suma "sigles" i no "persones". Fa tan sols cinc anys, l'estiu del 2015, havia proposat una candidatura independentista sense partits, cívica, per a les eleccions plebiscitàries. Artur Mas no la va acceptar. Encara se'n recorda.
L'encara president -ho serà fins que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) publiqui el cessament- ha viscut tota la legislatura entre el legitimisme de Waterloo i les discrepàncies entre socis, més plasmades al Parlament que en el dia a dia del Govern. Les crítiques -sempre en privat- dels consellers, també del seu partit, han existit en aquests dos anys i mig, amb un denominador comú: "Va per lliure". El cert, però, és que fins el setembre d'enguany no ha pogut fer una remodelació de Govern -per expulsar el PDECat, per prescindir de Miquel Buch a Interior i per allunyar l'horitzó electoral- a canvi de no convocar comicis, com ell tenia pensat fer. Puigdemont el va acabar convencent, com també la seva defensa, que no podia liquidar la legislatura abans que el Suprem. S'hi sumaven els interessos de defensa amb els càlculs electorals de Waterloo.
Torra no ha tingut mai vocació de perpetuar-se en el càrrec -manté que no serà un "obstacle"- i, de fet, la seva presidència acaba de forma abrupta per no haver despenjat a temps una pancarta a favor de la llibertat dels presos i dels exiliats de la façana de Palau. El Suprem entén que Torra va desobeir de forma "contumaç i obstinada" l'ordre que venia de la Junta Electoral Central (JEC), actor protagonista de la legislatura, la mateixa que el va desposseir de l'acta quan va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Quan va perdre la condició de diputat, després d'hores de tensió i tambors de ruptura amb ERC, va decidir que aprovaria els pressupostos i convocaria eleccions. La pandèmia li ho ha impedit. Aquest ha estat, almenys, el seu relat.
La crisi sanitària li ha permès exercir un lideratge en la gestió que ja pràcticament ningú esperava, proper, amb peticions cap al govern espanyol avançades a les que acabaria adoptant Sánchez. L'estat d'alarma va fer tornar la tensió entre la Moncloa i la Generalitat poques setmanes després de la primera reunió de la taula de diàleg, continuació del tempteig del 20 de desembre del 2018, quan el president espanyol es va desplaçar a Barcelona per un consell de ministres extraordinari i es van posar les bases d'una negociació trencada per la negativa a acceptar el relator. Relator és el que, sovint, han necessitat JxCat i ERC, divergents en l'aproximació al diàleg amb l'Estat i l'acció al Congrés.
Torra s'hi ha trobat sovint al mig, decebut perquè ERC -i en concret Aragonès- es reunia amb Sánchez sense acabar-lo d'informar -com va passar amb la investidura d'aquest mes de gener-, i també perquè ha notat com JxCat sovint no l'acabava de tenir en compte. Sorollós va ser el silenci dels presos i dels exiliats quan va anunciar que volia tornar a exercir l'autodeterminació aquesta legislatura, just després que arribés la sentència del Suprem contra els líders independentistes. Van ser els pitjors dies a Palau, amb el carrer descontrolat, els Mossos colze a colze amb la policia espanyola carregant contra manifestants i el ministre Marlaska sense treure l'ull del ja exconseller Buch.
I, si el Suprem va condicionar la tardor del 2019, ara també ho fa amb la del 2020. La inhabilitació del president, el més inesperat des de la restauració de la Generalitat i segurament el que deixarà un balanç més exigu en clau de procés -ni va poder restituir el Govern, ni ha fet efectiu el mandat de l'1-O, ni s'han posat les bases per un nou embat amb l'Estat-, deixa l'independentisme de nou davant d'una cruïlla. Una cruïlla en què es deixa enrere, dos anys i mig després, un president simbòlic.
La seva història com a 131è president de la Generalitat, conclosa amb un discurs a Palau en què ha cridat a materialitzar una "ruptura democràtica" amb l'Estat sense aportar més concrecions que la de fer de les pròximes eleccions un plebiscit de l'1-O, arrenca el maig del 2018, quan Puigdemont i la war room de JxCat l'escullen com a quarta alternativa a la investidura. Torra era, en aquell moment, un diputat independent -ben connectat amb Waterloo- que defensava desplegar el mandat de l'1-O, per bé que començava a manifestar en privat el seu desencant pel rumb que estava prenent la legislatura, allunyada de l'èpica de la restitució i condicionada per la pugna partidista, visible al Parlament des que Puigdemont no va poder ser investit. Els esdeveniments van acabar situant Torra al mig del focus quan menys s'ho esperava.
Fracassada la reelecció de Puigdemont -inici públic de les desavinences entre socis-, impedida pel Tribunal Suprem la investidura de Jordi Sànchez dues vegades i empresonat Jordi Turull a mig debat, els ulls es dirigeixen cap a un Torra que va integrar-se a les llistes de JxCat perquè així li va demanar Puigdemont. L'encàrrec de fer el salt a Palau li arriba en un moment baix, dubtós fins i tot de seguir com a diputat davant del ball d'alternatives per ocupar la presidència de la Generalitat en ple 155 i amb una desorientació independentista incipient que l'ha acompanyat tota la legislatura. Ningú, ni tan sols ell, comptava que acabés sent president.
Però el procés, així s'ha demostrat des del 2012, és ple de girs de guió. El nou president, que manifesta lleialtat a Puigdemont des del primer segon en què és investit, es troba amb un Govern que en bona part ja estava negociat entre les cúpules de JxCat i ERC. És un disseny d'executiu que topa amb Mariano Rajoy -en aquell moment encara a la Moncloa- perquè l'Estat no transigeix amb el nomenament d'exconsellers processats. Ni Josep Rull, ni Jordi Turull, ni Toni Comín ni Lluís Puig reben l'autorització estatal per ser nomenats a través del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), controlat per Rajoy, i Torra acaba designant substituts per posar en marxa el que en aquell moment passa a anomenar-se el "Govern efectiu", pensat per acabar amb la intervenció de l'autonomia.
Havien estat uns mesos complicats, des de la declaració de la independència fins a la constitució del nou executiu. La Generalitat entrava en una nova fase amb el Govern Torra-Aragonès, que bevia de la legitimitat de l'1-O i del 27-O -el president ha estat pràcticament l'únic alt representant institucional que ha reivindicat les dues efemèrides com a mandats vàlids durant la legislatura-, i que també pretenia situar els problemes del dia a dia en l'agenda. De primeres, una novetat: Rajoy cau per la moció de censura de Pedro Sánchez i, de sobte, el panorama varia a Madrid. El PSOE havia avalat el 155, sí, però Sánchez arribava cavalcant una majoria alternativa que l'impel·lia a exhibir un tarannà diferent amb Catalunya. Si més no, sobre el paper.
Torra hereta bona part de l'equip de Puigdemont i fa poques incorporacions, la més rellevant de les quals és el periodista Pere Cardús com a principal assessor. Arrenca amb Josep Rius com a cap de gabinet, càrrec que ja havia tingut amb Puigdemont, però acaba sent rellevat per Joan Ramon Casals, peça clau dels crítics del PDECat que exerceixen pressió contra Marta Pascal. La coordinadora general és apartada del timó del partit aquell estiu del 2018, poc després que l'expresident posi en marxa la Crida, a la qual Torra s'hi suma amb entusiasme perquè suma "sigles" i no "persones". Fa tan sols cinc anys, l'estiu del 2015, havia proposat una candidatura independentista sense partits, cívica, per a les eleccions plebiscitàries. Artur Mas no la va acceptar. Encara se'n recorda.
L'encara president -ho serà fins que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) publiqui el cessament- ha viscut tota la legislatura entre el legitimisme de Waterloo i les discrepàncies entre socis, més plasmades al Parlament que en el dia a dia del Govern. Les crítiques -sempre en privat- dels consellers, també del seu partit, han existit en aquests dos anys i mig, amb un denominador comú: "Va per lliure". El cert, però, és que fins el setembre d'enguany no ha pogut fer una remodelació de Govern -per expulsar el PDECat, per prescindir de Miquel Buch a Interior i per allunyar l'horitzó electoral- a canvi de no convocar comicis, com ell tenia pensat fer. Puigdemont el va acabar convencent, com també la seva defensa, que no podia liquidar la legislatura abans que el Suprem. S'hi sumaven els interessos de defensa amb els càlculs electorals de Waterloo.
Torra no ha tingut mai vocació de perpetuar-se en el càrrec -manté que no serà un "obstacle"- i, de fet, la seva presidència acaba de forma abrupta per no haver despenjat a temps una pancarta a favor de la llibertat dels presos i dels exiliats de la façana de Palau. El Suprem entén que Torra va desobeir de forma "contumaç i obstinada" l'ordre que venia de la Junta Electoral Central (JEC), actor protagonista de la legislatura, la mateixa que el va desposseir de l'acta quan va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Quan va perdre la condició de diputat, després d'hores de tensió i tambors de ruptura amb ERC, va decidir que aprovaria els pressupostos i convocaria eleccions. La pandèmia li ho ha impedit. Aquest ha estat, almenys, el seu relat.
La crisi sanitària li ha permès exercir un lideratge en la gestió que ja pràcticament ningú esperava, proper, amb peticions cap al govern espanyol avançades a les que acabaria adoptant Sánchez. L'estat d'alarma va fer tornar la tensió entre la Moncloa i la Generalitat poques setmanes després de la primera reunió de la taula de diàleg, continuació del tempteig del 20 de desembre del 2018, quan el president espanyol es va desplaçar a Barcelona per un consell de ministres extraordinari i es van posar les bases d'una negociació trencada per la negativa a acceptar el relator. Relator és el que, sovint, han necessitat JxCat i ERC, divergents en l'aproximació al diàleg amb l'Estat i l'acció al Congrés.
Torra s'hi ha trobat sovint al mig, decebut perquè ERC -i en concret Aragonès- es reunia amb Sánchez sense acabar-lo d'informar -com va passar amb la investidura d'aquest mes de gener-, i també perquè ha notat com JxCat sovint no l'acabava de tenir en compte. Sorollós va ser el silenci dels presos i dels exiliats quan va anunciar que volia tornar a exercir l'autodeterminació aquesta legislatura, just després que arribés la sentència del Suprem contra els líders independentistes. Van ser els pitjors dies a Palau, amb el carrer descontrolat, els Mossos colze a colze amb la policia espanyola carregant contra manifestants i el ministre Marlaska sense treure l'ull del ja exconseller Buch.
I, si el Suprem va condicionar la tardor del 2019, ara també ho fa amb la del 2020. La inhabilitació del president, el més inesperat des de la restauració de la Generalitat i segurament el que deixarà un balanç més exigu en clau de procés -ni va poder restituir el Govern, ni ha fet efectiu el mandat de l'1-O, ni s'han posat les bases per un nou embat amb l'Estat-, deixa l'independentisme de nou davant d'una cruïlla. Una cruïlla en què es deixa enrere, dos anys i mig després, un president simbòlic.