Si alguna dada nova es pot desprendre de la visita de Mariano Rajoy a Barcelona és que, definitivament, el procés d'emancipació nacional de Catalunya és a punt d'entrar en la fase executiva. Els resultats del 9-N permeten fer lectures contradictòries i tant el govern català com l'espanyol es veuen igualment capaços de guanyar aquest llarg enfrontament polític i institucional. Així les coses -i oblidat el mite de la tercera via- la victòria i la derrota es mesuraran a través del suport internacional que pugui obtenir cadascun dels actors en disputa.

De moment, cap dels governs occidentals no ha mostrat una simpatia oberta respecte a les posicions del govern català. Però també és cert que la diplomàcia espanyola ha aconseguit poca cosa més que suports genèrics, amb força més retòrica que convicció. Els grans mitjans internacionals, a més, han evolucionat des de la indiferència inicial fins a la reclamació d'un itinerari de tipus escocès/quebequès que resolgui per vies democràtiques el conflicte entre Catalunya i Espanya.

I ara comença a emergir la batalla diplomàtica, fins ara subterrània. Avui Mario Beaulieu, líder del Bloc Quebequès (BQ), ofereix la relació privilegiada entre Québec i París com a canal per explorar un possible reconeixement de la futura República Catalana per part de l'estat francès. És un gest important perquè el BQ té línia directa amb l'Elisi i els quebequesos són els principals interessats en l'èxit del procés de creació d'un nou estat a través del reconeixement del dret a decidir.

El camí serà llarg, però transitable. S'estan fent gestions a tots els nivells i, si bé és cert que Catalunya no té grans aliats, un hipotètic estat català tampoc no genera cap temença especial en el context internacional. Espanya és un poder constituït, d'acord, però no disposa d'adhesions indestructibles més enllà de la vigilància estreta dels creditors. En qualsevol cas, el món ja sap que els catalans existeixen, ara només queda saber si estan disposats a jugar-se-la.